Editorial Selecta (Barcelona), 1983
Cementiri rural
Aquest eufòric matí de setembre
Altres visites funerals remembra
A la pacífica Ciutat dels Morts.
Quan hi he arribat era oberta la porta.
Pel laberint d'aquesta ciutat morta
juguen els morts amb els nostres records.
En aquest clos d'al·legòrica sembra
no cremaria l'esguard d'una fembra;
trobar-hi un àngel no faria esglai.
Cada fossar té una estructura d'horta.
El cementiri de pagès comporta
que ens adormíssim de cara a l'espai.
Mal escairat, la carena estenalla;
arrebossat, la calç té un or de palla;
no té un xiprer que mitigui el migjorn.
És parat i lluent com una taula.
Amb un prestigi metafísic d'aula,
té la dolçor destructora d'un forn.
És a l'aguait, ermità sense ermita.
Per sota d'ell faramalla transita.
La carretera no ratlla la pau.
És a l'aguait com estant de parada
i veu com juguen el cel i la prada:
boires en verd i pollancres en blau.
Si té al davant un quintà que s'estira
-cintes i flocs en feixetes de fira
i un safareig com bocí de fermall-
no l'idolatra, però en fa teatre.
Si de la casa d'amunt sent el batre,
Sent el molí de la casa d'avall.
Si del Montseny no l'abriguen les selves
ni es refrigera en el sot d'Espinelves,
té la rosada, i a gotes en beu.
Oh cementiri! Si l'àvol que passa
a despullar-te de creus s'escarrassa,.
eventual, jo t'he fet una creu.
Et treponegen i et buiden les colles
-cares d'estudi, sarcàstiques, molles.-
En fer-te'n quiti, s'adrecen els brins.
Com era, Déu, l'Ignorat que t'omplia,
insatisfeta la plebs s'esmunyia.
Fins els que en fugen El porten a dins.
Oh cementiri desert! Una tija
munta del fons de la teva pruïja
-grèvol anònim i fe que no es perd.-
I al cim més alt de la tija de grèvol,
com un ocell que espigola placèvol,
les benaurances, en l'astral concert.
Font de Sant Marçal
Déu te guard, vianant! Que t'imposi el Montseny
una mica d'amor i una mica se seny.
Ací tens un pedrís clapissat de falzia.
Ací tens una font que parlar-te podria.
La virtut del Montseny és aquest rajolí
que d'avets i de faigs la fullaca esbandí.
La virtut del Montseny es congria a l'altura.
Per ço té aquesta font una ullada tan pura
i la seva canal dóna l'eco planyent
de la fusta del bosc torturada pel vent.
Poema del molí (I)
Tot el molí trontolla de l'aigua del saltant
que fa rodar el ciclopi rodet de cor d'alzina.
Pel carcabà desbota amb ira femenina
i esquitxa les adustes llambordes del voltant.
Braceja, en esquitllar-se'n, l'oculta ferramenta
com un gegant tel·lúric. La fíloseta dansa.
Brunz el volant feixuc que, en estrebar, descansa
en l'arbre incommovible que el joc total regenta.
De la collada mola sotana salta foc.
El moliner, amb ulleres, de l'altra mola pica
els recs que s'embussaven, més obstinat que el roc.
Al marc de la finestra, un vidre fes repica.
1 per la lleixa salten, follets en la foscor,
sin plats, l'enciamera, la tassa i el porró.
La font de les paitides
Entre les feixes esgraonades,
cada una d'elles com un retall,
brollen tes aigües mai estriades
com ansa llisa de pur cristall.
Ton marge dóna granada userda.
Les cueretes beuen de tu.
D'una pomera que ja s'esquerda
neda en tes aigües el fruit madur.
Quan les pageses tornen de missa
amb la caputxa plegada al braç,
tasten de l'aigua bellugadissa.
I quan reprenen, testes, el pas,
entre les herbes de la païssa
troben la calma de llurs quintars.
Amor, si de la «Font de l'Oreneta»
féssim, conjuntament, el darrer llit
i podia emmotllar-te amb una estreta,
liquen poètic de ton cos finit,
escoltaríem, d'una campaneta
a l'acústica arrel, aquell brogit
de les abelles, irisada pleta,
quan de l'obaga s'escurça la nit.
I, en venir les parelles venidores,
enllaminides d'afalacs i móres,
un instant sentiríem: -D'un poeta
ací fou la despulla, ací l'amor-.
I l'aigua de la «Font de l'Oreneta»
esdevindria tema de llaor.
Font de l'Oreneta
Voldria ser enterrat al peu
d'aquesta font que endegà el pare.
Té campanetes arreu,
d'aquelles que plaïen a la mare.
Un aire ben senzill
hi porta els sorolls de la vila
i neteja de brossa l'espill
d'aquesta font tranquil·la.
Sovint amb el germà
hi fèiem un atur, suats de la cacera.
En el seu bassol clar
es mirava el llebrer, vanitós que era.
El berenar posava la muller
a la taula que fa aquesta roca
L'ombreja un castanyer:
damunt la seva casolana soca
un dístic em plauria del meu Josep Carner.
La gent ara en diu
la «Font de l'Oreneta».
Vora la teva font, fes, oreneta, niu:
faràs, demà, companyia al poeta.
Visita a «Ca l'Herbolari»
A mon cosí E. B. i B.
De vostra casa, bon amic
sempre me'n duc records galans;
lo més modern, lo més antic,
en ella es besen com germans.
Té «un no sé què» de poesia,
un agredolç original
que no es pot dir de pagesia,
ni de castell senyorial.
Potser l'aroma d'elegància
de vostres arbres forasters
s'ha barrejat amb la fragància
dels manats d'herbes remeiers
que en un racó del vell armari
tal volta resten oblidats,
per l'hàbil mà d'un herbolari
amb paciència destriats.
Jo he visitat les escultures
de vostra llar monumental,
ses enigmàtiques figures
de senzillés patriarcal.
He resseguit fins les alcoves,
les vidrieres empenyent,
i m'han donat sagrades noves
d'un altre temps i una altra gent.
En una d'elles, la padrina
com una llàntia s'hi extingí...
Encara hi flota la polsina
que sa mirada enterbolí...
Cercant records de la vellura,
d'un moble obriu los calaixets
i m'ensenyeu amb mà insegura
de vostra mare uns braçalets...
Obrint després una altra porta,
hem arribat al menjador
quines parets amb llum somorta
besa un artístic llantió.
D'una espaiosa i rica sala
m'heu regalat amb els tresors
com rei esplèndid que fa gala
de sos palaus encantadors...
De la vostra ànima d'artista
tot lo que us volta en rep l'encís...
¿Serà perxò que és a ma vista
vostra masia un paradís?
Tot és en ella d'un gust àtic,
d'un moderníssim gust antic
que tot lo d'ella ho fa simpàtic
com ho sou vós, mon bon amic.
Lo sortidor on les «paitides»
s'hi miren sempre amb ulls de son;
lo gran reixat on esculpides
hi ha mil fineses... a altre món,
a un món replè de goigs estranys,
el cor s'emporten, bon amic...
pugau fruir de tot molts anys!...
Tal com ho sento vos ho dic.
Les Agudes
La gran muntanya és blanca de neu tornassolada
de blau i rosa pàl·lids com despullat infant.
I joguineja sobre la neu, com una fada,
la llum qui és tota gèlida i és tota fulgurant.
I les Agudes tremen del fondre's aparent
com una pell felina. I en llarga fumarola
s'enlaira de la neu l'alè fet aureola.
I és una escala blanca l'endormiscat torrent.
La gran muntanya és llisa. No té fondals ni grops.
Rasa de neu, s'exalta fins arribar al cimal.
Tallada en sec, hi afina, precisa i enquadrada
pel cel metàl·lic sord a l'udolar dels llops.
Només la taca negra i aguda, sempre igual,
dels grans avets sobreïx, vetusta, resignada.
Eixia sovint a primera hora de la tarda del seu Mas Rusquelles, una casa solitària, però perfectament confortable i burgesa, semblant, si bé amb menor preocupació arquitectònica, a una casa de camp francesa de la segona meitat del dinou. Hi mena una avinguda d'acàcies quasi centenàries. La volten unes nogueres i l'alzinar gairebé toca la casa. Part de darrera d'aquesta, una vasta galeria de pedra moradenca, que ha escoltat els diàlegs de l'amistat d'en Carner i en Bofill tan importants en la poesia catalana, s'obre de cara al Montseny, de cara a la regió més feréstega i rocosa del massís de Matagalls. Del sot arriba la fressa de la Riera Major i la d'un molí mig amagat entre els verns, com en una balada germànica. Bruela una vaca. La muntanya és a tocar, és com un de més a la visita, ens intimida un poc.
Eixia el poeta de casa amb els seus, camí de la d'algun amic o parent, que s'afegiria al pietós romiatge. En arribar en un indret on sabia una mata de sàlvia, en collia un brot i se'l posava a la boca per no tenir, segons diu la tradició familiar, massa set a la pujada. Tots els seus havien estat fidels al mateix costum. La secular mata de sàlvia s'oferia generosament a tot passant, però en aquells moments s'estremia, potser sentint que n'arrencava un brot aquell que la faria immortal, aquell que donaria a la seva sentor la virtut de no esvair-se mai més. Heus-el ara, trescant corriol amunt del veïnat de les Paitides. La seva indumentària de muntanya, que tornava indefectiblement com tornen les estacions, vestit de fil rentat de nou, xalina blanca, capell de piqué, sabates de muntanya, i ulleres d'or que només duia en moments semblants, fot plegat pretenia amagar la seva condició de senyor natural del Montseny. Quelcom, però, de l'arcaisme solemne d'un rei traspuava sota aquells abillaments. D'un rei jovenívol i poeta, que volgués seguir, no conegut per ningú, a peu, com un joglar errant, per gaudir-ne amb una més amorosa intimitat, totes les seves terres. I a desgrat del vestit de fil, del capell de piqué i de la xalina amb què anava disfressat, endevinàvem el gòtic joglar en les cames primes i estilitzades com en un retaule, en les sabates de muntanya, que s'allargaven frec a frec d'acabar en puntes inversemblants de calçat medieval, i en el sarró que semblava a punt de tornar-se llaüt.
Natura morta
Núvol, trepada senalla,
sol que rajava pel flanc...
Miques de boira de palla,
closca vermella de cranc.
Contrallum
Translúcida muntanya, d'alzines i de quars:
com submarina cova, l'obaga s'endormisca.
D'alades passa el núvol assolellat, espars,
com la medusa ingràvida que, per nedar, rellisca.
Brot de sàlvia
Em plau d'un brot de sàlvia, litúrgic, el perfum,
conjur suau dels morts.
Després al fogar el poso. I vaig seguint el fum
d'incinerar els records.
Vora del port
Retreta viu la graciosa dama
vora del port on és la mar llatina.
Mes del llebeig, cada matí, la flama
li colra el braç sota la randa fina.
Braç d'almoinera, a poc a poc l'inclina
al mirador que un lligabosc enrama,
i d'amagat rega la clavellina
darrera el test arrecerant la cama,
Un oronell travessa que enamora,
i, tot volant, frega la regadora
i esquitxa el braç, que es decantava un xic.
Cap a llevant la boira s'esclarissa.
Unes campanes van tocant a missa,
i el sol ixent ensagna Montjuïc.
El carrer de Carders
I
Placeta de Marcús, on els palaus d'antany
aixoplugaven, fugitiu d'un xàfec,
el Viàtic veí. De cada ràfec
el serrell de goteres d'estany
idealitza el tràfec,
timbaleig de paraigua, lluïssor de gavany.
El carrer de Carders, una mica de tort
per amor d'exhibir apinyades botigues,
modistetes esquerpes i beates amb pigues
i el portal de l'«Hostal de la Bona Sort»,
és mort.
No s'omple del trontoll del carro ple
d'ultramarins i passamaneria;
del cavall enramat amb espirals d'alè
que amb ferradures amples l'enllosat percudia;
del carreter malcarat que governa
la corredissa de la baluerna.
No es buida amb les passades matinals
del clergue enfervorit sota el manteu que vola
quan s'aclucaven els darrers fanals
i la taverna badallava sola.
La burgesia benestant en fuig
i el menestral d'estirp barcelonina.
Estranya gent, que se n'ha fet veïna,
mosqueja entre parades de plàtans de rebuig.
II
Encara, tot passant, l'esguard em crida
la balconada deslluïda
que en altre temps els Reis de l'Orient
m'omplien de joguines que s'han anat perdent.
I els ulls del cor, més cordials encara,
penombra de les sales i el passadís, endins,
s'aventuraven fins
la clariana avara
d'aquell jardí amb androna —clap de fosca
on sotjaven aranyes pels racons,
amatents a copsar l'incauta mosca.—
Caminets, amb cairons
que un voraviu tenien de verdet,
convergien al fons
on era escrostonada la paret,
amagatall de rates i dragons.
Migrada fantasia en pedra tosca
i en corquims d'alabastre,
presidia el desastre
o l'encís dels reialmes encantats
una cascada escanyolida i fàtua,
mirall d'un tros asexual d'estàtua.
Peixos embotornats
de molles indigestes, sacerdoci
d'aquell reumàtic oci,
foren per mi
l'ànima confident d'aquell jardí.
III
Oh carrer de Carders, branca vital
de Barcelona Vella,
a la dreta, pujant, de la Rambla neutral
sense la qual la ciutat no fóra ella!
De la placeta de Marcús eixia
la posta en cavalleria.
També tu, sota l'estel
de Nostra Dona de la Guia.
Tens una llenca de cel
i un bri de parenceria,
i travesseres que congria
el riu de la ciutadania
com un rest d'arbres de ribera
—freixe, bedoll, vern i moixera.—
Tens el carrer d'En Terrós
com una obaga deserta.
Endreçat era el seu clos
i cap porta no era oberta.
Tens el carrer de la Neu
de no blanca anomenada,
no consignada en capbreu
però de nits esbombada.
Al davant de Sant Cugat,
tens la volta enguerxinada
d'un carreró degradat
amb deixalles de veïnat,
una carronya de gat
i l'argent falsificat
d'una cua d'arengada.
Amb tint i olor de taní,
carrer de la Blanqueria,
obradors hi ha a desdir
i sales de cortesia.
Més ençà o més enllà,
el carrer d'En Fonollar
és un carrer de passatge.
D'una escletxa de ressol
li llueix el borrissol,
la catifa del solatge
i la joia de la vida
afanyada i resclosida.
I, tort com una tija de vidalba,
el carrer de Carders, net d'oripell,
per acabar té encar l'«Hostal de l'Alba»,
que és a tocar la plaça «de Sant Agustí Vell».
Miratge
Sobre el pujol que la plana domina,
místic deler de la vella Ciutat,
puja la Seu, esfumant-se divina,
com una tija que Déu ha signat.
Quan s'esdevé que la pluja es rebat
contra la Seu, en tocar-la, s'afina.
Plora dels murs en el fosc espadat.
De les canals s'acorrua en la sina.
I raja enfora tan dòcil, que es veu,
del barri estant qui sopluja misteris,
d'aigua, de llum i de boira una Seu
feta dels raigs que la volten aeris:
Seu de miratge, que es fon irisada
quan ix el sol esgaiant la boirada.
Rambla avall
Bella Ciutat d'Ivori: escolta un pelegrí
de tos carrers i places. Del campanar del Pi
ragen set hores, fresques de l'aire del matí.
Ix de Betlem, s'atura sota el portal barroc
— del ciutadà bullici com afrontant el xoc, —
una devota. I marxa, després, a poc a poc.
En caminar, camina molt graciosament.
La mantellina deixa entretenir amb el vent.
Entre ses randes vola ullprès, el pensament.
Oh, dona inconeguda qui et poses l'una mà
dessobre el pit, torçada caient, si fa no fa,
com una cabridella que fes de bon criar!
¿Amb les parpelles baixes, apagues l'innocent esguard, com una boira qui entela el firmament,
i t'acalores, púdica, si et fan un compliment?
¿Ets una pecadora de fàcil turpitud
i menes un esquàlid galant esmaperdut
com una santa mena el drac amb sa virtut?
¿Ets una jove vídua amb un infant d'escreix,
amb una filla núbil on ta beutat reneix,
i el vostre amic, oh dolça parella!, és el mateix?
¿Ets la fidel esposa d'un mariner qui és lluny,
qui tornarà de Cuba cap a darrers de juny
i és tan cepat que aixafa les nous d'un cop de puny?
* * *
Fins a Betlem me'n torno, refent el teu camí.
Prenc el Passeig de Gràcia, per si podré esbargir
aquesta amor nascuda amb l'aire del matí.
En el passeig de Gràcia
Allibereu-me d'aquest mal d'amor,
oh dones presumides, casolanes,
que totes em podríeu ser germanes!...
Allibereu-me d'aquest mal d'amor.
Prou que, passada l'hora displicent,
us deixaré sense triar l'amiga.
Vostres besades que un no-res mustiga,
són la pruïja d'un alè de vent.
Mes ja debades em redreço ardit.
Les ales sento d'una calma nova
com senyoregen de mon si l'alcova,
en el daler se'm va tornant delit.
I ja cap dona en el passeig no veig.
Tal volta siguin al llevant de taula.
Tu, mentrestant, sens dir-me cap paraula,
romans amb mi com un etern festeig.
Car m'acompanya ton record i em plau,
aquell record de l'hora matutina.
Del cel estant la teva faç s'inclina
i em deus mirar, que tot el cel és blau
Oh mon Guerau, qui l'ametista rara
un jorn polies, únic en ton art:
tens un bigoti com una herba clara
i vela un poc de son el teu esguard.
Mes per voler del cel, adés i ara,
fa una paraula de ton son depart,
i es, en l'espai que un sol novell amara,
prodigiosa com un estendard.
Sent-me vijares que en la negra via
puges al cim, on és el llor sagrat,
cerqui jo mon tirany de poesia,
oh fort amic, de ma poquesa amat!
Sense la teva dolça companyia
fóra enutjosa la immortalitat.
Ofrena rural
Dona Maria d'Arimells,
única aimia
del Cavaller Guerau, sense castells
fora d'un casolà castell de poesia:
més fort que tres segells,
vostre llavi em segellaria.
De l'era estant de Liost,
s'albiren dotze carenes.
Al capdavall d'un llargarut congost,
una cala s'adorm, jaç de sirenes.
Nosaltres tenim al rost
perdius que d'un rosari de fusta passen denes.
Entre gatoses un camí s'esmuny,
arrecerat del sol a mitja tarda.
Mena al serrat on us trobí pel juny,
entre fonolls parada i olivarda.
Un ginebre llampat no gaire lluny
com un senglar felló feia basarda.
La vostra casa presideix la vall.
Com d'una griva l'aterrada tofa,
de la teulada minva l'esquenall
i, plomissall dispers, cada paller s'aclofa.
L'arc de l'eixida fa el darrer badall
i té la pollancreda el ritme d'una estrofa.
El casal de Liost és un castell roquer
escamarlat sobre un penyal que s'esllavissa.
Cingla el penyal, com si fos un corser,
un alzinar, dura malla ferrissa.
Al front llueix com una divisa un esparver
que roquerols esplomissa.
La casa d'Arimells diu que s'esbalaí,
flairosa de les herbes de la prada.
A l'ombra eixuta d'un pi
prospera la llocada.
La casa d'Arimells té la vida al molí,
que li manté l'anomenada.
Si el casal nostre és el castell del sol,
de vostra casa en dic el palau de la lluna.
L'un és la llum, el vent, l'estol
d'un alzinar sense vedruna.
L'altra és farina a casa i boira al corriol
i fullatge caduc a la llacuna.
Llebres pasturen pel vostre quintà,
llebres d'esquerpa tirada.
Si les aborda el ca
i les erreu de bursada,
no trigaran a collar
pels rasos de Liost on l'herba és arranada.
Liost amunt la fageda subtil
vibra del vent de l'altura.
S'entortolliga d'espàrbols el fil
que una argentina moixera tortura.
Passa el tudó viril
que en, un pollancre d'Arimells s'atura.
Com seguiria, l'esguard,
d'aquell tudó la volada tan neta!
La meva amor, si pogués, celaria covard,
en el seu pit, decorada naveta.
I li diria: —Cap al tard
vés a l'ampit d'aquella finestreta.
Vós sou, Dona Maria d'Arimells,
de mon castell poètic sobirana.
Per Vós no té cantells.
la graciosa parla catalana.
Els mots en vostre llavi són joiells
i cada gemma grana.
Ací teniu, mal fet,
un enfilall de rústegues pedretes.
El vostre Cavaller, retret,
no gosa barrejar-se amb els poetes.
Ells tiren flors, amb un aire discret,
i, el Cavaller, sagetes.
Roja de sol i de luxúria,
brega amb les tasques i els gormands
i multiplica, per més fúria,
ses renoueres mans.
Tot son cabell delata, enrere,
en trena vil recargolat,
l’estisoreig d’una crinera
de poltre domenyat.
Sota el gipó, desfet del tràfec,
divergentment salten els pits.
Del front convex, dessota el ràfec,
pengen dos ulls petits.
Com esverada vaca brava,
obre els badius de bat a bat,
però, macat son cos d’esclava,
no hi val l’esquerpedat.
De la passiva forma nua
brolla una anònima bavor
que en el vestit es perpetua,
cauteri torbador.
Així, quan passa carregada
amb un cabàs obert, curull,
deixa un alè de migdiada
o de paller remull.