Patronat Municipal de Cultura/Editorial Alta Fulla (Mataró/Barcelona), 1989
Al Crist d'Igualada
Seràs
Suor, per ta faç, de bavalles d'anys...
Sang despintada que se't mor al pit...
Rodant pel roser del teu cos ferit,
un verí sinistre amb grisos i danys...
Mes, per sobre atzars i oprobis estranys,
per sobre d'hores que allarguen el dit
amb ungla fatal pel que el cel ha escrit,
per sobre de queixes, d'urcs o d'enganys,
hi haurà, magistral, la mà immaculada
que et fa reflorir, Sant Crist d'Igualada
vencent les tempestes, glavis i fúries;
i, com prodigi de flor perfumada,
seràs qui perdura, eterna rosada,
des d'un fons rònec de velles centúries.
Pedraforca
M'espera la baixa terra,
lluita irada de l'avenc,
desferra contra desferra.
Oh, beneït Tu, que em dónes
llum d'uns instants sense reixa,
sense foscor, sense llimbs,
on el pensament no es corca.
Abans que me'n torni, deixa
que adori les llums dels cims,
i la del teu, Pedraforca!
Burriac
Sento el respir de la costa
que se m'entra pit endins;
amb cançons en l'or de posta
té estrofes de verd de pins.
Els meus pins
Aquests són els meus pins...!
Aquests són els pins meus...!
Els dels tràgics destins...
Els dels silencis lleus...
Negrots i retorçats;
bruixots de la carena.
Mirant les tempestats;
negant l'hora serena.
Amics carnals dels vents;
rebels dins les aurores,
dins el dolç dels ponents,
dins èglogues pastores...
Pels cabells esbullats
van poesies mortes;
poemes esventrats,
per dins les soques tortes.
Temen silenci llarg,
temen el soroll curt.
El cor i el sèu amarg
per les nafres els surt.
Ganyotes doloroses;
això són els meus pins...!
Ganyotes i gatoses
que volten pel meu dins...
El cor els diu: amics,
i l'ànima els amoixa,
companys de llurs fatics,
companys de llur angoixa.
Del cor negrots destins,
són orbs d'hora serena,
igual, igual que els pins
bruixots de la carena.
L'ànima beu dilemes
i escup poesies mortes
igual que els morts poemes
que van per soques tortes.
Igual, amics dels vents,
amargs en les aurores,
en el dolç dels ponents,
en èglogues pastores.
Igual que aquests meus pins...
Igual que aquests pins meus...
Els dels tràgics destins...
Els dels silencis lleus...
Mataró
Si vas néixer de la mar com la petxina,
et voldria de la mar, com vela blanca,
oblidant-te un xic del fum que et despentina
i amb què el vers que em surt de dins se m'entrebanca.
Sobre el nacre de conquilla endormiscada,
les anyades que t'emboiren t'han gravat
xemeneies i una roda esbojarrada
on fulgura el crit pompós que et diu: CIUTAT.
Cavallàs de ferro i foc va occir la pau:
va venir-nos, udolant, de Barcelona.
Va estremir-se esgarrifat, el camí blau
on trenaven placideses sorra i ona...
A gambades, va arribar-nos un progrés
que movia estranyes febres poble endins;
quan naixia el règim seu, prosaic i obès,
se'ns moria un regne verd, de mar i pins.
El progrés, de tot això, no en feia cas;
damunt nostre, un peu aurora, un peu ocàs,
ens cridava: -Vent en popa! Tu, ja marxes!-
Mes jo, que sóc rebel, somniaré;
i, els genolls sobre les cendres, resaré
pels poemes que són morts sota les xarxes.
Montcabrer
A Vicenç Arís i Julià
Es corona amb una creu que no és barroca;
es perfuma amb blau robat d'amples confins;
se li escampa, per la barba, un xic de roca;
i es rebel·la, per la cresta, un verd de pins.
Troba dolç el saladet que envia l'ona;
aquest dolç li penja un cor dintre del greny:
cor que bat, en català, vers Barcelona;
d'altra banda, noble i fort, cap a Montseny.
Ran de pit, grapat d'arròs, vetlla Cabrera;
més enllà, pàl·lid pel fum, Mataró es fon;
davant seu, prim i allargat, Vilassar espera
d'una mar que, a l'altra banda, hi veu el món.
-Primer Tu!- li ha escrit en primavera,
amb caràcter de reïna, al roig dels pins;
amb glatir de llavi obert, a la drecera;
amb fecundes gestacions, per terra endins.
-Primer Tu!- li ha dit quan imprimia
arpes de llum a les voltes i als racons,
margarides de sol a les ales del migdia,
i dàlies de foc a l'esquena dels turons.
-Em preparo, avui, un llit sobre el teu sòl;
aquí em vetllis el meu son, t'hi vull enter...
Si comença sempre el món per on es vol,
que comenci, avui, el món per Montcabrer!
Muntanya sacra (fragment)
Moreta dolcina,
plugeta divina
d'amor, alba, llum,
fumadet estel
morenet de fum
de la llar del cel.
Una terra, terra
que és com una gerra
de totes les flors,
t'espera, divina
serreta d'amors,
moreta dolcina!
I en ella, una serra
amb flors de la gerra,
i a la cima un tron
per l'amor sembrat
com et sembrà el Mont
que per a Tu hem serrat!
Rupit
Fill del cingle, vell, petit, un poble, un poblet:
Rupit.
Un cinturó de riera
empedrat amb roques blanques,
quatre cases, un vell pont
i, en un raconet, la font
amb un cel folrat de branques.
Un crit de teules vermelles
damunt dels rocams corcats,
humitat a les clivelles,
heures negres als forats
i l'aigua que boc, lleugera,
com si portés un cabrit,
com si portés, la riera,
l'entranya del vell petit,
del vell poblet,
de Rupit...
Tavertet
Tavertet, què penses,
amarat d'espai?
Són coses immenses
que no entendrem mai?
Nosaltres petit
et veiem... La passa
ens fuig, com un crit,
i no pensem massa...
Potser el cor menut
et sent veus eternes,
i el cor nostre, eixut,
no sap on t'internes
per haver la cosa
que a petits fa gran...
Tavertet, la llosa
és per als que se'n van!
Sant Iscle de Vallalta
Quatre carrers,
una plaça
i el campanar mai de massa.
On...?
Pregunta a la font;
ella canta i respon:
Sant Iscle
és un xiscle
blanc,
alegre,
al flanc
del Montnegre,
negre, negre...
Dóna, Déu,
avui, neu...
Quatre carrers,
una plaça
i un pamet de neu que es glaça.
On...?
Pregunta a la font;
ella canta i respon:
Sant Iscle
és un xiscle
blanc,
alegre,
al flanc
del Montnegre,
blanc, blanc....
Sant Maurici
Encantat qui? La roca dura,
o els qui, el pas, a la pupil·la ens ha dut?
Oh clara pupil·la que, amb la neu, perdura;
esguard de Déu que ens fa l'èxtasi molsut
i cercar altres ulls més alts, i per tarteres,
i rostos i neus temptar l'orgull dels ports
i la blanca virginitat de les altives senderes,
i la delicada joguina dels cors.
Verd i blanc i blau de Sant Maurici...! Miracle
de coqueteria de cims. Hem vingut de la vall,
i ens donaves l'empenta... L'obstacle
es fonia, i cercàvem cristall, només cristall...
Cristall!
Vall d'Aran
Una almosta de pobles ha acabat de passar,
que altres pobles ja apunten.
Hom pot dir semblant al que es diu: Déu els sembrà
i ells s'ajunten.
Santa Fe
D'on vinc, amic...?
D'allí, de la vall alta:
d'on hi ha el narcís,
la flor, d'amor, malalta,
de blanc encís.
D'on pugen les dreceres,
entre brancals,
per a veure llums primeres
als cims més alts.
D'on, enmig de fagedes
d'alta claror,
llisquen llàgrimes fredes
de neu en plor.
D'on conta fets estranys,
un bon ramell,
un roure de cent anys
a un faig novell.
D'on cada rossinyol,
mestre i senyor,
alumne té al seu volt,
que és trobador.
D'on xerren les esquelles
a bruns pastors
el que fan les abelles
dintre les flors.
D'on l'aigua pot escriure
de llibertat,
damunt la plana lliure
del verd del prat.
D'on ni tan sols fa falta
un llac serè...
D'on vine, amic...?
D'allí, de la vall alta:
de Santa Fe!
A l'olimpíada popular
Magnífic sota la grandària del cel blau
esquinçant negres boires i estrenyent ferms llaços,
el Gran Poble ha llançat un crit de pau;
l'ha encomanat a tots els vents, i ha obert els braços.
Pelegrins de la crida, germans vinguts no importa d'on
i altres germans que han seguit les seves passes,
s'han aplegat en l'abraçada, món a món,
bandejant velles passions i odis de races;
que no cap la rancúnia en aquests cors
que han esbandit les tenebres de la nit;
cavallers són de palestra i brau esforç,
que arriben, bronze al cos i llum d'esperit,
múscul i nervi, valents i decidits,
amarats de la claror de les grans coses,
amb un crit de victòria al fons del pit,
lliures tots, sense lligams i sense noses,
com a fills virils d'aquells grans pobles
que segueixen per les rutes de la pau
i que vénen a lluitar, serens i nobles,
amb els fills d'un poble gran que té el cel blau.
Endavant, doncs, germans! Salut! Salut!
Barcelona us vol donar la benvinguda.
Mai oblidis, vencedor, ni tu, vençut,
que hi ha, amb Ella, una gran Pàtria que et saluda.
El Codolar
Al murallam sorrut,
el temps que ha caigut,
quina molsa hi fa!
Com s'hi guarden arques
dels secrets que hi ha!
I al peu, quantes barques
per portar les arques,
quin ramell de barques
que té el Codolar!
—Vogueu, clòfies blanques!
Voregeu les anques
del morret de Tossa,
i escampeu les arques
per la platja rossa;
que la vella Tossa,
verda, blanca, bruna,
la de molles parques,
amb ullals de lluna,
vagi, tantes arques,
obrint una a una.—
I quan ja, demà,
sabrem de les arques
els secrets que hi ha,
que tornin les barques
—el ramell de barques—
cap al Codolar!
El Far
Immensitat de muntanyes,
amb intimitats de llar;
esperit tu no m'enganyes
quan em senyales el Far.
El Far
Jo conec un boixerar
—a la boix, boixera—,
jo conec un boixerar
ran de cingles, prop del Far.
Diu que el roc no ploraria
—a la boix, boixera—,
diu que el roc no ploraria,
i, qui ho diu, jo no el creuria.
Quelcom mulla el seu cor dur
—a la boix, boixera—,
quelcom mulla el seu cor dur,
que és tan vell, i encara pur.
D'ell s'enaspra el crit formós
—a la boix, boixera—,
d'ell s'enaspra el crit formós
del boix verd i procerós.
D'aquest boix que aquí ha crescut
—a la boix, boixera—,
d'aquest boix que aquí ha crescut
jo en faria un món menut.
Mai de tanta fusta ferma
—a la boix, boixera—,
mai de tanta fusta ferma,
la pregària fóra erma.
Verge blanca del Tallat
—a la boix, boixera—,
Verge blanca del Tallat,
quin rosari inigualat!
Per què, colomet del Far
—a la boix, boixera—,
per què, colomet del Far,
no sóc carn del boixerar?
El Far
Immensitat de muntanyes,
amb intimitats de llar;
esperit tu no m'enganyes
quan em senyales el Far.
Rosari a la Salut
Al casal tancat amb forrellat,
un avi fredolic que el foc atia...
Empenyent portes, un joc desesperat
de boires i vent... Defora, ferotgia.
A dins, el clos assossegat,
més lluminós que el foc que hi ha abrandat...
Ave Maria!
Ave Maria!