Editorial Mirall (L'Estany), 1989
Els herois del Bruc
El cap cobert amb roja barretina,
el rostre bru de pols i de suor,
el puny armat amb tosca carrabina
i escometent amb aires de lleó,
vau aturar, proesa gegantina!,
l'esforç suprem que feia l'invasor
per conquerir la serra en què domina
el Montserrat, soberg en l'horitzó.
Pels vells camins, el bosc i la cinglera,
eixamenats al volt d'una bandera
que d'un sant Crist era dosser i xopluc,
vàreu deixar bells rastres d'una gesta:
encara avui perpetuada resta
al monument del Timbaler del Bruc.
L'escut del monestir de Santa Maria de l'Estany
Bell escut abacial,
per Nadal et guarniria
amb molsa i grèvol, senyal
que tens a prop l'Establia.
Com una deixa brillant
entre l'or de parets velles,
hi veuríem a l'Infant
nascut entre meravelles.
El nostre monestir
Les pedres del vell claustre, talment semblen daurades:
és or de la vellúria, la pols dels capitells.
Jo els veig com un bosc d'arbres, de rígides brancades,
quan sobre les arcades hi canten els aucells.
Els rics sarcòfags guarden les cendres venerades d'abats
que duien mitra, lluïen rics anells;
aquell guerrer d'espasa, de cotes emmallades,
apar que encara sigui un guarda gelós d'ells.
L'església encar conserva forma de creu llatina:
l'altar barroc escampa sos rams de flor divina;
al camaril s'albira un bell bust de marbre blanc.
És la nostra Patrona, la Mare tota pia,
la Verge més formosa d'aquesta rodalia,
que l'estimem, joiosos, com sang de nostra sang.
Font de la Mare de Déu
Florí un roser del cel
amb roses de tot l'any
al lloc on fou trobada
la Verge de l'Estany.
L'encís d'aquell instant
avui encar perdura
al volt d'aquesta font
on canta l'aigua pura.
8 de setembre de 1967
La miraculosa Llum de Manresa
Un vol de llum vingué del Montserrat
que als manresans tornava l'alegria.
Quin aire de miracle portaria
que encara avui en veu la claredat?
El galopar dels segles no ha eclipsat
el fet excels que els duia l'hora pia,
i al cor de la ciutat hi restaria
com símbol de la Santa Trinitat.
Encar soberg com en aquell matí,
s'alça un altar de roques gegantí
amb tous de verd, que en l'alba s'abrillanta.
Manresa encar reviu l'emoció
d'aquell instant que rep amb el perdó
tots els perfums de la Muntanya Santa.
La casa del poeta
Més que el castell de Liost, il·lusori,
que té de l'heura el suau fregadís,
i una caputxa de molsa al cimbori
i sap la fi d'un idil·li feliç;
més que el casal d'Arimells, venatori
pel cavaller que en rondava el pendís,
em plau un mas fet de rústic ivori,
tot vorejat d'un paisatge d'encís.
Aquí el poeta Guerau recollia
el to gemat que el Montseny li oferia
de cap a cap dels oberts horitzons,
i, enamorat de paitides i fades,
escorcollava llegendes colgades
en les fontanes i els boscos pregons.
Sant Segimon del Montseny
Com una roca massissa,
pel camí del Matagalls,
entre clapes de bardissa
i cingles i xaragalls,
vostra ermita encimbellada
s'arrela dintre d'un greny.
Sou un sant d'anomenada,
sant Segimon del Montseny.
El sol us daura l'ermita
d'ençà que surt fins que es pon.
Una ramada infinita
d'estrelles us vetlla el son.
En el relleix solitari,
entremig del rocatam,
fa segles sentiu pujar-hi
l'esgarip de la feram,
el vol d'un tudó que passa
i s'ajoca en aquest cim,
l'esquerp senglar que s'ajaça
o s'esmuny d'un pastorim,
el vent que rebat amb fúria
el faig i el bedoll d'argent,
el tro llarg de la boscúria
i el cascadeig del torrent.
I quan ve la primavera
i vostra ermita s'ha obert,
se us enjoia la cinglera
amb fines boires de verd,
i ginestars que decanten
torrents d'or pels margerols,
i sentiu els goigs que us canten
dia i nit els rossinyols.
I ve l'estiu, amb una aura
tan fresca que endolça el cor,
i la carena se us daura
d'una gran calitja d'or.
I la tardor transfigura
els verds que us portava el maig
en paisatges on fulgura
l'aram d'alba i l'or del faig.
I arriba la fosca pia;
a l'hivern, quan neva i plou,
hi teniu per companyia
els reietons i els ulls de bou.
Sant Segimon, flor boscana
brostada ran del cel blau:
si calla vostra campana
sentiu les de Viladrau.
Vostra ermita encimbellada
s'arrela dintre del greny.
Sou un sant d'anomenada
sant Segimon del Montseny.
La creu de pedra
Al Dr. Josep M. Vilardell, amb motiu de la benedicció de la Creu de Pedra restaurada
T'alces, oh Creu, divina i amorosa,
en el dintell obert al nostre prat;
si els segles l'hi deixaren gloriosa,
la nostra fe t'hi ha perpetuat.
Sempre t'hem vist com una pedra santa
que té l'arrel que mai no pot morir;
un gran encís encara avui encanta
el cor devot que et troba en son camí.
Entre perfums de liquen i flor blava
t'has envellit clavada en aqueix lloc;
el pas del temps, però, l'amenaçava
de veure't convertida en enderroc.
I va passar qui et veia amb ulls de joia,
i, amb noble gest de piadós recull,
et mostra avui com rústica monjoia
que de l'Estany seràs motiu d'orgull.
Fill del poblet, també sento l'eufòria,
l'agraïment que surt del fons del cor.
Que vostre nom dintre la nostra història
sigui per sempre escrit amb lletres d'or.
La Verge de Mig Aran
Teniu aires de pastora
i pastora voleu ser.
El vostre esguard enamora,
la vostra vida també.
Teniu aires de pagesa,
Madona del Mig Aran,
i l'augusta reialesa
que us atorga el vostre Infant.
Recordant la vostra imatge
el camí es torna amorós;
l'alegria del paisatge
tots sabem que ve de vós.
Teniu prats i flors gemades,
teniu flors i bells indrets
on s'estimben les cascades,
dolls de llum entre els avets.
Hi ha l'abella que conserva
dins el rusc tresors de mel,
uns ramats que arranen l'herba
i uns estanys amb blau de cel.
Sou, oh Verge camperola,
Flor del cel vora el camí;
sou talment una viola
que fa segles hi florí.
Us veneren a Viella,
i l'encís a vós ens duu:
sou l'esclat d'una rosella
entre l'or del blat madur.
Perquè fou esquerp un dia
estimeu aquest país,
i a tota la rodalia
ara llu el vostre somrís.
Dins un cercle de muntanyes,
ple de màgiques clarors,
ara us volten les cabanyes
i la vida dels pastors.
Us hem vist quan té l'alosa
camps llaurats devora seu;
i a l'hivern, quan el fred posa
dalt dels cims claror de neu;
us hem vist quan les ovelles
tornen, manses, al corral,
i el repic de les esquelles
porta un aire de Nadal;
us hem vist quan, desglaçada,
la neu riu pels rierols,
i sentiu la refilada
del concert dels rossinyols;
us hem vist quan la florida
fa més dolç l'aire d'abril,
i un sembrat de flors convida
a guarnir-vos el cambril.
Us volaren la capella
al camí de Salardú,
i ara us tenen a Viella,
venerada en port segur.
Serveu aires de pastora
i pastora voleu ser.
El vostre esguard enamora:
la vostra vida també.
Els campanars de la Sagrada Família
La Seu que creix, ja mostra sobirana
d'uns campanars el bell cimal lluent.
Quatre pollancs que es drecen amb ufana,
flotó massís que desafia el vent.
No els duu l'abril cap fulla jovençana,
ni cap novembre l'esmicolament;
ells portaran amb un dring de campana
dels sants apòstols el record fervent.
Tenen l'arrel regada de miracle;
durant el jorn, el cèlic espectacle
d'un vol d'ocells que hi fan oració.
I quan de nit sols els estels somnien,
els vetllen aquells àngels que anuncien
el Naixement del divinal Nadó.
Sonet
Tu ets la meva vida, jo sóc la teva vida.
Les nostres dues vides un jorn vàrem unir.
Jo sóc la teva vida, tu ets la meva vida.
El jurament dolcíssim mai es podrà marcir.
Tu eres rosa gerda, somrís de primavera;
jo, vianant que passa per un asprós camí;
i tu vares somriure tan dolça i encisera:
mos ulls varen copsar-te, ma destra et va collir.
I ara dins el cor ta imatge duc reclosa;
cada dia que passa, més bella, més formosa,
oh rosa de ma vida, estol del pensament!
De lluny el teu record floreix en dolç somriure.
Quan sóc devora teu és dolç, és dolç el viure.
Mos passos i mos somnis perfumes dolçament.
Nit al Montgrony
És alta nit. Un núvol blanc galopa
lleuger com un coet, pel firmament
cavall espiritat que duu a la gropa
el comte Arnau, el condemnat vivent.
El cavall boig va a les palpentes, topa
i esberla un endolat castell del vent;
fa un crit esgarrifós. La nit és xopa;
un doll de sang taca els estels d'argent.
Esclata un tro ferotge i amortalla
una ombra tota negra que davalla
entre clarors d'un llamp que encén la nit.
La llum del cel, esporuguida, minva:
cingles avall, entre rocams s'estimba
l'udol del llop del Comte maleït.
La Mare de Déu del Mont
Per uns camins d'esquerpa rustiquesa,
sempre mirant amunt del cel pregon,
venim a vós, oh Verge empordanesa,
que coroneu amb vostre encís un mont.
Un ceptre d'or diu l'alta reialesa;
vostre fillet hi beneeix el món:
avall avall teniu la plana estesa
amb caserius que com ramats hi són.
Teniu al volt un fi brunzir d'abelles;
uns pastorims amb repicar d'esquelles,
i sempre el sol us toca en el llindar.
I també us plau, oh Verge sobirana,
el fort bruel que us duu la tramuntana
i aquell cel blau, tan net, de l'Empordà.
Santa Maria de Ripoll
...en illa gerda eix monestir bastia,
de Catalunya baluard primer.
Verdaguer
Del jorn que Catalunya naixia sobirana
i amb flors de sang brodava les altes neus d'argent,
si en l'horitzó dels segles es perd la clariana,
soberg entre muntanyes ens resta un monument.
Hi resta com l'alzina que es dreça amb bella ufana
malgrat que hi destralegin el llamp, el torb i el vent;
la mística grandesa que els cors ens agermana
pels fills d'aquesta terra ens és un manament.
Encara un vent d'història dels cims nevats arriba:
l'amor que hi escampava el gran abat Oliba,
ressol d'aquelles gestes, les pedres ha daurat.
Dos rius sempre l'alegren teixint randes d'escuma
i al peu d'una Madona l'oració perfuma
les cendres glorioses de llum d'eternitat.