Ilustració Catalana (Barcelona), 1904
En un dels barris més antics, més solitaris, més rònecs i més freds de la ciutat, quan les majestuoses campanes de la Seu cridaven los canonges i beneficiats a l'ofici conventual, i aquests començaven a sortir dels carrers veïns, voleiant sos manteus i tenint-se amb prou feines los barrets de teula que la tramuntana pretenia tirar en l'aire, i per les portes petites de la immensa iglésia entraven i sortien los eixerits escolans amb lo roquet blanc i la cota vermella, aquells carrers, ordinària residència de les còngrues o incòngrues prebendes eclesiàstiques, sempre es trobaven animats i visitats en aquella hora per una legió nòmada de mendicants, escorreguts de tota la ciutat i de tots los llocs de la plana.
La llum blava (fragment 1)
Doncs, bé: al cap d'una hora d'aquesta escena, entre les empentes de la Rambla de la ciutat, s'anava obrint pas amb tots los treballs l'hereu Vilalta tot sol, amb lo barret tou blanquinós tirat a sobre els ulls i aixecant lo cap per sobre de la multitud per no perdre de vista una pageseta senzillament vestida, alta, airosa, de majestuós andar, que també es feia fer pas entre la rebogada de la gent i del bestiar, tenint de la brida una euga superba de color roig amb clapes blanques, com poques n'haurien eixides a fira de tan bona estampa.
La noia, en sent al carrer dels Caputxins, prengué la direcció de la carretera de Roda, caminant a bon pas estalonada per la bèstia, que ajogassada li tocava el braç amb lo morro, havent-se-la d'apartar tot sovint amb una estirada de la brida. Corprès de totes dugues, en Conrad trencà rebent pel carrer Nou. Entrà disparat a una casa que allà a prop hi tenia, i amb un dir Jesús ja tornava a ser al carrer, muntat en la seva poltra bertranyesa, excel·lent animal, blanca com un glop de llet, i d'una marxa que havia de ser un regalo pel cavaller.
La llum blava (fragment 2)
En ser al portal, i encara que semblava que tant poc temps havia fet, no va veure la noia que perseguia. Pensant que hauria agafat la carretera que va al pont d'en Bruguer, per allà va trencar al galop, i l'ovirà lluny a cavall de l'euga, fent tant o més camí del que feia ell.
I l'un darrera l'altre, varen passar lo pont, varen passar pel camí de la font de Sant Francesc s'hi moria, varen passar per sota de Sant Jordi, y la va atrapar en una de les valls florides i delicioses de Tavèrnoles.
Llavors, abans d'escometre-la, amb quin goig se la mirava gronxant-se gentil i distreta, sobre de la gallarda cavalcadura!
Picant a la seva, amb un salt se li posà al costat. Mes en Conrad s'aturà a la vegada, donant-li el bon dia amb tota la gràcia enamoradora que ell sabia gastar. La Carme, ja sabem que el coneixia pel predicament que duia d'haver-ne fetes més que en Serrallonga; i ademés que l'havia vist altres vegades, i sabia ben bé qui era.