Editorial Selecta (Barcelona), 1971
Tot d'una vaig comprendre que la ciutat que em queia al damunt, que m'aclaparava, era una ciutat molt noble i molt bonica, una ciutat que jo estimava molt i em vaig adonar de l'abandó en què la tenien i que s'hi cometien moltes profanacions. I em va passar això: quan parlava de Tarragona i dels seus problemes, del que calia fer-hi o deixar de fer-hi, una mena de gent s'irritava i una altra mena, gent d'esquerra i gent catalanista, fos o no fos d'esquerra, m'aprovava, fins i tot públicament. Arribar en aquesta conclusió i canviar d'idioma fou tot u. El canvi va operar-se amb facilitat. Devia sentir el mateix que el pagès quan després de passejar-se tot el dia amb sabates per la ciutat, per fer el fatxenda, torna a casa i se les treu i es posa les espardenyes: tot seguit recobra l'agilitat i la desimboltura.
[...] alguns dels temes que plantejava a la meva secció del Diario de Tarragona –com els dedicats a la defensa de les seves pedres velles, a la denúncia dels governadors que autoritzaven el joc, a demanar la reforma d'un reglament inhumà a l'hospital, a exigir que el monument a Julio Antonio fos tret del seu amagatall i plantat a la Rambla– van produir sordes irritacions. Un dia, el patró va preguntar-me si no m'agradaria d'anar a fer a Barcelona els comentaris que feia a Tarragona. Vaig titubejar i va dir-me que no m'hi amoïnés, que ell ho arreglaria. Sembla que ja ho tenia arreglat. Al cap de pocs dies jo ingressava a les oficines de Riegos y Fuerzas del Ebro, a Barcelona. Vaig tenir sort. Com que hi treballava molta gent, tot i el bon ordre que hi havia vaig trobar un recés tranquil on passar desapercebut. Però no hi vaig fer gaire estada. La rigidesa de l'horari, sobretot, se'm feia insuportable. Rovira i Virgili acabà d'encarrilar-me periodísticament en encarregar-me de la crítica teatral a La Publicitat".