Edicions Destino (Barcelona), 1981
L'estona passava de pressa, fins que el vespre s'insinuava i les fulles d'albes i de roures semblaven acotxar la tarda; tots tornàvem, cansats i feliços, cap al vell carrer de la Riera, amb les cames esgarrinxades i la frescor de l'aigua al paladar. Eren els anys de la postguerra, cap al 1942. Jo acabava de fer dotze anys, tenia els cabells negres i arrissats, les dents mal posades i una extremada ingenuïtat. Ja escrivia versos i sentia l'atracció dels llocs apartats i emboscats, on em semblava que podia habitar alguna mena de misteri. La casa Fontcuberta, on vivíem, molt gran i plena de racons i d'escales, m'hi ajudava, així com les pintures de colors esvaïts pels anys i la guerra, que el Vigatà havia pintat a les altes parets de les sales: encara s'hi reconeixien escenes dels vells mites -els cavalls del sol amb l'inexpert guia que intentava tornar-los al camí, el suïcidi de l'amant davant del cos mort de l'estimada.
Galeria posterior
Em ve a la memòria, després de tant temps, una nit de lluna. Vaig anar a la galeria per veure el jardí amb la pols nevada de la lluna plena: devia ser pel mes de setembre, perquè recordo que al vespre tots els fils d'electricitat del carrer eren plens d'orenetes; sempre s'hi reunien, abans de la Mercè, i poblaven el carrer amb els seus xiscles i les seves ales màgiques. Aquella nit, entre la resplendor pàl·lida, els arbres coneguts del jardí -el saüquer, el presseguer, la prunera, l'acàcia i un exòtic catalpa- semblaven un doble divers d'ells mateixos; el pou, condemnat d'anys ençà, amb la seva caseta, era com un niu de somnis, prop de l'escala d'alts graons ben coberts de gessamí. En la gran quietud de la nit que naixia, m'arribaven bocins de mots de la Casa de l'Heura:
niuada... terra... maig...
Una figura alta i prima es veia darrera els vidres: semblava com si declamés; després se li acostà una altra silueta més baixa: hom endevinava uns llavis que murmuraven; finalment una mà es posava tímidament damunt les espatlles un xic caigudes, les dues figures avançaven juntes, com ombres xineses, i el llum s'apagà. Unes mans invisibles van fer córrer un estor o una cortina darrera els vidres voltats d'heura.
Jo no trobava cap carrer que m'agradés tant com el nostre, llevat potser dels que s'enfilaven pels voltants del campanar de la catedral: la plaça de Malla, la baixada de l'Eraime, on creixia verdet i molsa i herbes minúscules entre l'empedrat i on hi havia petites places ocultes amb les cases com arrecerades darrera jardins o entrades fosques. Però de tots aquests, jo no en coneixia la gent. Al carrer de la Riera, en canvi, com en un poble, sabia ja qui era tothom: el senyor Pietx, de la Impremta Balmesiana, pausat i de cara afable, que cada dia de Déu sortia amb un amic i un càntir a cercar aigua cap a la font dels Frares, a la finca de Plantalamor —planta l'amor—, a mitja hora de la ciutat... El llauner Pasques, alt i molts anys conco, a l'altre costat, que tenia un taller fosc sota mateix de casa nostra, obrint-se a un celobert humit i verd; en Sarreta, que sabia fer figures de pessebre i dissecar bestioles: al seu aparador convivien els pastors i els xais de fang amb les pobres guilles i els esquirols de fixos ulls inútils de vidre; les dues germanes de ca les Herbes, una botiga de vetes-i-fíls, sempre vestides de color negre, fadrines púdiques i serioses, l'una alta, l'altra menuda... L'oculista Sadurní, que vivia en una casa renaixentista molt bella, i aleshores mig enrunada pels bombardeigs, regalava les ulleres als clients pobres i es tancava en els seus pensaments com un cargol en la seva closca. Un dia la mare m'hi va portar perquè em curés una afecció als ulls, i em va dir, amb un sentit de l'humor que no vaig saber apreuar:
—Farem allò que diu la Bíblia: «Si el teu ull t'amoïna, arrenca'l i llença'l ben lluny de tu»...
Moltes altres figures es drecen, com en un retaule vivent, davant de la memòria ja massa adulta. Però la principal atracció per als infants del carrer era, innegablement, la botiga de la xocolata Arumí, amb taulells llarguíssims, damunt el marbre dels quals brillaven com pedres precioses, en grans pots de vidre, els caramulls de caramels àcids, les ametlles i avellanes torrades, els anissos, les ametlles blanques i rosades de bateig, i més endavant els bombons i la xocolata, que servien, si mai se'n podia haver, amables dependents amb bates groguenques. Un any, pels Innocents, seguint la clàssica facècia, m'hi van enviar a buscar els neulers, quan devia tenir nou anys, i, en comptes d'omplir-me la bossa amb pedrotes o altres coses feixugues, com se solia fer, el dependent Roca em somrigué amb bonhomia:
—Digues que no els tenim, maca, els hem deixats.
La ciutat se m'obre sota els peus com un immens cargol esclafat. El vent que xiula entre les antenes se sent encara més poderós que la remor dels carrers, que la intensitat de les sirenes de les ambulàncies o dels clàxons dels cotxes, que arriben aquí dalt com una música de fons, aliena però constant, monòtona. La ciutat quadriculada, com un exèrcit de soldadets format, l'escenificació d'un gran teatre, no deixa de ser una broma davant el caos urbanístic general, aquest Camp de Mart on no queda lliure ni el cel, ocupat pels avions que busquen les pistes d'aterratge del Prat i els helicòpters de la policia que no paren de travessar una vista davant la qual se m'incrementa la miopia. A l'esquerra, les xemeneies del Besòs, poc més enllà del Poblenou, el meu barri natal; a la dreta, lluny, les pistes de l'aeroport. I jo aquí com un estaquirot entre les ruïnes de l'antiaeri que defensava Barcelona com jo l'he estimada, enmig de bombes, desolació i caos. Ha estat aquesta la meva sort? És això una mentalitat romàntica? Foteses.