Editorial Ariel (Barcelona), 1983
Anno MCMVIII
Caldes d'Estrac
Dia quint de juliol, a mitja tarda.
Cel pur, aire suau, mar plana i dolça.
El sol brilla pertot, els ocells canten,
i s'ouen veus d'infants en la marina
i, allà dalt, les campanes del diumenge.
Jo, en memòria d'aquella princeseta
que amb fresques mans i de bon cor a Ulisses
del desitjat retorn obrí la via
(potser no sens recança), vull retreure
els mots divins d'Homer, en un teatre,
per refrescar-m'hi el cor en sos meandres
i fer-me nou lo vell. I en dec la idea
al poeta més gran de l'Alemanya.
Aixís, tal volta, enamorat, intenta
un constructor, de la immortal bellesa
d'antic palau, fer-ne una estada nova
per hostatjar-hi el seu amor per sempre.
Nausica
Jo només só d'Alcínous la filla,
Que regna en aquesta illa amb seny i força;
I a rentar al riu avui amb mes serventes
He baixat, i han fugit ara espantades
De veure't. ¿Tu qui ets, que jo no et temo?
Ulisses (s'alça)
Ni m'has de témer, ni a ningú. Ditxosos
El pare rei, i la sortosa mare
Que et tingué, i els germans que se t'assemblen
I tots quants viuen vora teu, divina!
I encara més sortós aquell que un dia
Se t'endurà a la nuvial estada
I dirà seus aquestos ulls puríssims,
I amb ells el teu esperit i la figura.
Cert que els déus presidiren ta naixença:
Que jo, que he vist tant món i tantes terres
I gent de tantes menes, mai tal gràcia
He trobat en figura d'una dona,
Ni m'he sentit de cop en la presència
Tan torbat i ditxós ensems com ara.
Nausica
Mes ¿qui ets i què vols?
Ulisses
Ou-me piadosa.
Jo só aquell que rodant va per la terra
I per la mar, passant treballs en busca
Del bon camí per retornâ a la dolça
Pàtria enyorada; cada via nova,
Me la trenquen els déus o m'hi deturen
Per gran fracàs o amb impensat obstacle.
Aixís he vist molt món i moltes coses
He pogut observar; i gents diverses
He tractat i he passat perills molt grossos
I he tingut molts afanys, patint moltíssim.
He vist la mort d'aprop tant com la vida
I he après de tot; mes ai! que de la pàtria
He servat sempre viva la memòria
I no he deixat ni un dia d'enyorar-la,
Fins en aquells mellors que la fortuna
Ha otorgat a ma ausència, i ni una sola
Nit he dormit en sense somniar-la
(Les serventes comencen a treure el cap
i a cridar-se amb el gesto unes amb altres,
i poc a poc se van acostant,
formant un grupu a poca distància,
fins que Nausica les crida.)
Ni un matí m'he aixecat sense l'empenta
Del retorn, i esforçant-m'hi tot lo dia,
Sempre ha sigut en va... L'última empresa
Fou d'Ogisa fugint, l'illa encantada
Que no és lluny de la vostra. Vaig sortir-ne
Cap al tard i, donant-me a la mar dolça,
Mirava al cel serè, ja amb l'esperança
De veure eixî el sol nou damunt mes terres.