IEV (Valls), 1995
Ha mort Mestre Narcís Oller i amb ell ha perdut Catalunya un ciutadà integèrrim; la civilitat, un irreprotxable cavaller; els amics, un amic sempre noble i lleial; els neòfits sincers, un indulgent animador; les lletres catalanes, una de les seves més eminents figures representatives.
Cronològica i qualitativament fou ell el primer novel·lista de la Renaixença; el primer que donà a la nova novel·la indígena l'aparell i estructuració moderna que havia de fer-la viable a través del món enter. Amb gran altesa de propòsits i amb generós i constant esforç directe, posà fites en l'ermot, improductiu per la incúria secular, hi traçà camins i dreceres, hi conreà intensa i extensament parcel·les nombroses i enterrà en solcs pregons les fecundes llavors que sols els anys podien transformar en esplèndides flors de verger i en esponerosos arbres de dolç fruit. A Narcís Oller cap per enter la glòria d'haver deixondit tot un món de possibilitats remotes, que sense ell tal volta mai més haurien assolit estat de realitats plenes o d'esperances lògicament realitzables. [...]
Del seu temps, no hi ha a Catalunya escriptor que hagi empunyat la ploma per escriure novel·la que no li degui tot; tot el que és i fins... el que no és. Sols els bords d'esperit podran negar tan clara i tan preclara paternitat. Els demés, els que no ens creiem bolets (pels quals tot comença i tot acaba en ells), els que ens gloriem de venir d'algú i estimem la senyoria de la nissaga, els que volem estrebar les pròpies arrels febles en la fortalesa del medi originari, sentim i proclamem honrada i humilment, però ben alt, que sense haver existit Narcís Oller, el davanter, no existiríem nosaltres, que, per dissemblants d'ell que ens facin els accidents externs i l'evolució del que ens envolta, tot ho devem a ell.
Tots li devem tot. En justícia hem de pagar-l'hi ara que malauradament per ell i per nosaltres ha sonat l'hora de la justícia, de l'esmena de tots. Res de joves i vells, de classicistes, ni de modernistes, de discordants, ni d'afins. Per damunt de les humanes cegueses i petiteses, tots som uns i sols hem de deixar parlar la sang i l'agraïment. Narcís Oller ha tingut una vida d'alta dignitat i de provadíssima eficàcia; ha honorat la seva pàtria, els seus semblants, els seus confrares; ha vingut a enriquir a mans plenes el patrimoni comú i tots tenim dret a enorgullirnos d'ell, cadascú per la nostra banda. Mes tot dret pressuposa un deure, i el primer és, ara com ara, per nosaltres, els literats, en primer lloc i per la resta dels catalans després, fer per la memòria d'en Narcís Oller, el patriarca, el mestre, el ciutadà, l'home sense màcula, allò que és mereixedora de dreta llei la seva memòria.