Editorial Empúries (Barcelona), 1993
El serpent de Collegats
En temps antics, el congost de Collegats no es travessava pas tan fàcilment com avui. Abans de la nova carretera, hi havia un corriol que s'enfilava cap a les penyes de la dreta del riu, i passava davant de les Maleses, un monestir construït sota una espluga al peu del barranc de Sant Pere. A mitja hora del convent, al costat d'un altre camí que baixava fins al riu Noguera al mig de l'engorjat, hi ha una balma d'una trentena de passes de fondària, coneguda com la Cova del Serpent.
Conten que en temps de Mariacastanya, s'encauava en aquest foradot un monstre horrible. La serpota feia guàrdia ajaguda al llarg de la cova, espiant nit i dia cap a fora. Tan aviat com olorava un monjo, un traginer, o qualsevol cap de bestiar, l'enxampava amb la llengua i se'l cruspia a cremadent. Molts arriers que traginaven càrregues d'oli i de vi, de la Conca a la Muntanya, desapareixien en travessar aquell diabòlic congost. Els frares deien que el serpent se'ls havia empassat sencers, amb els matxos i tot.
La llegenda diu que la serp fou liquidada finalment per un frare del monestir. El monjo, com a encarregat de la teca del convent, havia de cuidar un ruquet amb el qual cada setmana anava a Gerri a comprar el pa i altres queviures. Una tarda que feia péixer el ruc davant de la cova, el serpent se li va menjar l'animal per berenar. En va comprar un altre a la fira, però el pobre també va acabar a la panxa de la bèstia...
—Si no la mato d'una vegada, no donaré l'abast a comprar rucs —va pensar el frare.
Un dia, el monjo va carregar el ruc de pans, a dintre dels quals havia clavat dotzenes de ganivets, i el menà cap a la cova. La serp se'l va engolir tot sencer. Va ser, però, l'últim ruc que li va pispar, ja que els ganivets li van foradar el païdor i els budells. Un cop morta, la seua monstruosa carcanada va quedar marcada per sempre a la roca del sostre de la cova. I encara s'hi pot veure avui.
El tresor del monestir de Gerri
El monestir de Gerri, a més d'explotar l'aigua d'una font salada, posseïa els millors camps de conreu dels pobles del Pla de Corts, de la vall de Baén i d'altres llogarrets del Pallars. Els pagesos i la gent de Gerri eren els qui corbeaven de sol a sol als salins i a les vinyes; els frares, en canvi, vivien amb l'esquena dreta. Se les mamaven ben dolces en el seu paradís terrenal, situat providencialment entre el riu Noguera i el barranc d'Enseu. Per això, quan els arribava l'hora de la mort, els sabia molt greu haver-lo d'abandonar.
Un dels abats més importants del monestir està enterrat sota una llosa a la nau de l'església. Diuen que quan aquest abat es trobava a les portes de la mort, va convocar els frares a la seua alcova i els ordenà que li portessin tot el tresor del monestir. Poc després, li deixaven als peus del llit un parell de cabassos: l'un ple de monedes d'or i l'altre de plata. Llavors, l'abat, amb un filet de veu, va preguntar a un metge molt bo que ell havia fet venir de lluny:
—Tot això servirà per salvar-me de la mort?
—Tinc por que no, pare abat —va dir el metge.
—Doncs llenceu-ho tot per la comuna! —va manar als frares—. Si jo no me'n puc gaudir, que no se'n gaudeixi ningú!
Moments després, l'abat estirava la pota i passava a pitjor vida. Alguns diuen que els frares van complir la darrera voluntat del seu superior i van llençar l'or a la cagadora. Per això, molts veïns de Gerri han buscat durant anys les engrunes del tresor per les clavegueres i subterranis del monestir. Altres, però, asseguren que, un cop sepultat l'abat sota una llosa de deu arroves, els frares van córrer d'obrir la tapa del dipòsit de la merda i s'hi van capbussar com els ànecs. Per evitar que el seu paradís es convertís en una vall de llàgrimes, valia la pena d'estar uns moments amb la merda fins al coll!
Molts anys més tard, tota la fortuna del monestir havia de canviar de mans. Resulta que una part de la sal de Gerri passava el Pirineu i era venuda als gavatxos. Des de molt antic, cal Tor d'Alós s'encarregava del transport de la sal pel port de Salau. Va venir una època en què es produí a Espanya un canvi polític i els frares van haver d'abandonar el seu paradís. Un dia van carregar als matxos els baguls del tresor i van tocar el dos cap a la frontera. Els acompanyava el Tor, ja que aquest era home de confiança i coneixia tots els topants fins a França. En coronar el Port de Salau, els frares es van deixar ensarronar pel guia: —Tireu pel dret, sempre cap avall —va dir el Tor, tot senyalant-los el corriol—. Mentrestant, jo faré la marrada amb els animals.
El guia va fer el romancer una estona al cap del port, fins que els frares van desaparèixer darrere un serrat. Aleshores, va girar cua i se'n tornà amb la recula de matxos cap a Alós. Des de llavors, cal Tor d'Alós es convertí en la casa més bona de banda i banda del Pirineu.