Pàgines:
3-4
Però vaja, ja em torno a desviar del que estava explicant: la idoneïtat de la biblioteca com a escenari per al crim que estic planificant. Hi ha algunes raconades, angles morts, espais bastant discrets per dur a terme l’acció delictiva i evitar el puniment que comporta realitzar-la en cas de ser atrapada havent-la comès. M’agrada la biblioteca de Miramarges perquè és la meva, vull dir la que utilitzo com a estudiant o com a simple aficionada a la lectura ara que hi passo moltes hores aprofitant el temps entre classes. Direu, recoi, aquesta mossa no ha fet amigues noves a la universitat, cap coneixença, cap persona nova per incorporar a la seva vida? I tant que sí, no us penseu, però molts dies arribo ben d’hora aquí i m’hi estic fins al vespre, quan acaben les classes. A casa és difícil estudiar amb tanta cabra, tanta ovella, tant encàrrec amunt i avall i amb això no vull dir que no vulgui treballar, he arribat a un pacte amb la mare, el cap de setmana l’ajudo tot el temps que calgui, però entre setmana em dedico a les meves coses, i així ja ens va bé a les dues. A més a més, li he ampliat el negoci, algunes de les noies que he conegut han tastat els productes de casa i cada setmana m’encarreguen alguna cosa per emportar-se a casa seu. Però vinga, no ens distraiem.
Quan ja tens l’escenari pensat, fins i tot el passadís on cometràs el crim, només et cal atreure-hi la víctima. Que en aquest cas és el culpable. Vull dir que la seva mort serà absolutament merescuda, no ho dubteu pas. Segurament esteu pensant en un professor. En podria matar més d’un, és clar, i ben merescudament. Encara queda alguna rèmora masclista que despulla les alumnes amb la mirada (i també les seves col·legues més joves) i que si pogués se les emportaria al llit malgrat el matrimoni, les filles que té a casa i sense recança del que diran. De fet, ho ha fet en alguna ocasió i hi ha més d’una bona nota que sorgeix d’un sexe ràpid al mateix hotel de l’estació de tren, a cinc minuts tan sols del campus. O pitjor encara, en alguna habitació de la residència o en un lavabo mateix d’aquest edifici. També podria matar algun alumne, per múltiples motius que poden anar des de l’enveja, una discussió qualsevol a l’hora de fer un treball en grup, un no deixar-me els apunts el dia que vaig sortir amb les col·legues de la revolta pagesa a tallar carreteres, ves a saber, qualsevol fotesa.
Però no, la víctima també la tinc escollida des de fa dies. Ben pensada, seleccionada. No escollida a l’atzar ni perquè sí, sinó perquè la venjança és quelcom que s’ha de planificar. Durant anys si cal. És una de les coses que he après als llibres de Dumas, tant a Els tres mosqueters, on Milady de Winter fa tot el que fa per despit, com, sobretot, a El comte de Montecristo, sens dubte un dels meus llibres preferits, una d’aquestes obres mestres universals que la gent coneix més de referències o de les pel·lícules que no pas d’haver-lo llegit. Sempre he admirat la paciència d’aranya d’Edmond Dantés, la saviesa en la preparació, la manera en com la cultura, els diners i la imaginació es poden confabular extraordinàriament per aconseguir un propòsit.
La Maria Prunés se suposa que estudia a la universitat, teòricament alguna cosa relacionada amb fisioteràpia. En realitat està molt més preocupada per fer vídeos per a les xarxes socials, ser membre de la colla castellera de la universitat i treballar servint a la barra de les unigresques que no pas per saber exactament com acabar fent la distensió dels nervis suprarenals en un cos massa castigat de carregar caixes, per exemple el d’un editor en una fira del llibre o el dia de Sant Jordi. Jo no em posaria mai a les seves mans, massa fines, delicades, amb ungles perfectament combinades amb la resta de complements de la seva vestimenta que alguns anomenen com a casual, però que costa un munt de centenars d’euros més per cada peça que qualsevol dels meus texans o de les meves camises.
Fa anys que li havia perdut la pista, d’ençà que la família va deixar el poble per instal·lar-se a Vic quan l’àvia de la Maria va morir i ja res no les retenia allà. Varen vendre les terres i la casa i es varen instal·lar al pis que sempre havien tingut a la ciutat dels sants. Es veu que els pares varen muntar una ferreteria i que es guanyen prou bé la vida. Quan la vaig trobar un dia a la màquina de cafè ens vàrem reconèixer de seguida i ara fa uns dies li he proposat de quedar a la biblioteca per enregistrar una de les seves noves històries per a tik tok i instagram de “Vida universitària”. Li vaig proposar que fingíssim el retrobament a la biblioteca de dues antigues veïnes d’un poble ben petit i li va semblar una idea genial.
Quedem exactament a les dues del migdia. La biblioteca està força buida a aquesta hora perquè molta gent està dinant. La porto a un dels passadissos de novel·la que sé que gairebé ningú no freqüenta, com a mínim en aquestes hores. Ella arriba amb uns petits micròfons que ens col·loquem, el mòbil de darrera generació i les ganes d’aconseguir molts seguiments i molts “m’agrada” per a la seva història. Jo li faig la gara-gara mentre la guio fins al nostre plató improvisat. I allà, només arribar, abans que pugui començar a preparar qualsevol estri per començar a enregistrar, agafo el bisturí que ahir vaig robar de les classes d’infermeria i amb un tall precís, molt destre, li tallo el coll com he fet tantes vegades amb les gallines o els conills de casa, sabent que en menys d’un minut serà morta i que no farà cap crit, cap soroll, res de res. M’emporto l’arma homicida, és clar, que havia amagat al darrere dels llibres de l’Agatha Christie en anglès que hi ha la biblioteca.
Segurament us demanareu el perquè de tot plegat i com és que us estic explicant aquesta història. És ben senzill, ella va ser qui ho va començar tot. La primera que al poble em va començar a dir Agatha Christie, qui em va fer la vida impossible tantes i tantes vegades. Ara ja no podrà martiritzar ningú més. I com és que us explico aquesta història? Doncs perquè sempre és bonic anar deixant pistes, perquè sempre cal posar reptes als investigadors. Aviam si tenen nassos de trobar la meva confessió. És fàcil, la deixo dins un llibre. “Mort a la biblioteca”, de l’Agatha Christie.