Salvador Bonavia - 1930 - Barcelona
El Cavall Bernat
I
El món encantat
de nit ressuscita,
el Cavall Bernat
tot d'una s'agita,
fa bot de costat,
frisós s'encabrita,
i en la immensitat
foll se precipita.
II
Al llarg del serrat
emprèn la carrera,
galopa afollat
saltant la cinglera;
l'altiu Montserrat
ja deixa endarrera,
el vell Llobregat
veient-lo s'esvera.
III
Brunzint desbocat
travessa la plana
la gent del poblat
al cel s'encomana
murmurant: "Pietat,
Verge sobirana!
És la tempestat!
És la tramuntana!..."
IV
Furient se rabat
en la mar salada,
la mar on és nat
mai ha oblidada.
Renilla embriagat
per la marinada
salta enjogassat
d'una a l'altra onada...
Mes l'hora ha sonat,
va apuntar l'albada,
i el Cavall Bernat,
d'una galopada,
torna a Montserrat
encara acotxat
sota la boirada.
La font dels Monjos
A la font dels Monjos
qui hi passa de llarg?
¿Qui no s'hi detura
per a descansar?
És tan fresca l'ombra
que els arbres hi fan!
És tan fresca l'aigua,
que sembla de glaç!-
De monjo ni frare
mai n'hi he trobat cap;
lo que sol trobar-s'hi
sovint, cap al tard,
són joves parelles
seient de costat,
que riuen i garlen
donant-se les mans.
Lo que deuen dir-se
fa de bon pensar:
amoretes vénen,
amoretes van.
***
Si tu, font dels Monjos,
sabessis parlar,
que tendres balades,
que idil·lis galants,
que coses diries-
que mai no diràs!