La carretera des del Port té 5km, fins que arriba a la ratlla de França. L'abandonàrem per la drecera, que en rapidíssima pendent per englevat i roques, decantant-nos a l'esquerra, ens dugué a la Font de la Gabatxa, d'aigua riquíssima. En aquell indret, a un tret de fusell, hi ha l'estany de Font Negre, on naix raquític l'Ariège, que a Ax és ja un riu formal.

L'imposant silenci de la naturalesa és aquí sols interromput pel dringar de nombroses esquelles de diferents sons, i arreu on la vista s'escampa es contemplen grans ramades de bestiar boví, cavallar, de llana, etc., que animen aquelles soledats.

Al cap d'una hora d'haver començat la davallada ens trobem junt al migrat Ariège, entre unes cabanes de pastors, els quals, a canvi d'una almoina, perquè el preu que ens fan pagar no sembla altra cosa, ens deixen assaborir riquíssima i perfumada llet en toscos vasos de fusta. L'indret on es troben aquestes cabanes és conegut pel Pas de la Casa: la ribera dreta de l'Ariège és ja territori francès. Nosaltres seguírem l'altra ribera, que és encara andorrana i coneguda per La Solana, i per camí més que traçat endevinat pels guies, faldejant el repeu de les muntanyes per passos perillosos, arribàrem, després de travessar el riuet de Sant Josep, al peu del Port Dret o de Soldeu pròpiament dit, que té 2.575 metres d'altitud. Per ell passa la línia telegràfica, i a l'hivern és el sol camí per als pocs viatjants, contrabandistes o paquetaires que trepitgen aquesta terra inhospitalària, i als quals guien i orienten una mica els pals de dit telègraf quan la neu tot ho invadeix.

Per raons d'humanitat, és imprescindible que els Governs de França i d'Andorra es posin d'acord per a fundar dos refugis: un en el Cap del Port i l'altre en el Pas de la Casa. Moltes desgràcies podrien així evitar-se, perquè en paratges tan perillosos troben tràgica mort molts infeliços que en la lluita per la vida cent voltes s'exposen al franquejar el Pirineu en busca d'un pobre bocí de pa, essent la neu d'aquelles augustes soledats blanca mortalla d'homes bons per a treballar i gaudir de la vida.

Acompanyats per l'avi Casas, i entretinguts amb la seva graciosa parla, esmaltada d'antics refranys, emprenguérem la pujada que, per entremig de feixes i englevat, en un quart d'hora franqueja un collet, després d'haver passat per un agrupament de cortals, o siga cases on es guarden els farratges i els grans i es tanca el bestiar, a la muntanya. A l'altra part del collet trobàrem l'estany d'Engolasters, a 1.700 metres.

Sa poètica situació, les voreres rodejades de petites muntanyetes cobertes de bosc que es miren en les clares aigües, d'un blau intens, tenint com a fons les llunyanes muntanyes de Canillo i Soldeu, per entre les quals treu el cap l'altiu Casamanya, fan d'aquest estany, de forma oval i d'una extensió d'un quilòmetre de llarg per 700 metres d'ample, un dels atractius més remarcables d'Andorra. A ses vores, descansant en les grans roques que allí es troben, respiràrem l'aire pur d'aquelles altituds, gaudint d'aquella apacible calma de la naturalesa, turmentada només pel suau remoreig del vent que arrissava l'aigua de l'estany en petites onades.

 

Bonic aspecte presentava la plaça, engalanada amb pins, serpentines i fanalets de colors, i plena de gent que al so d'una estrident orquestra giravoltava alegre i bulliciosa. Era la diada de Santa Agna, la festa major, la que tots celebraven lluint llurs millors vestits, les noies amb vestits clars i virolats mocadors, i els minyons amb llurs millors gecs i flamants gorres, quasi bé de pinxo totes. Baix aquell cel resplendent de llum ballaven el típic ball de Santa Agna, juntament amb els d'Engordany, els quals solament en aquesta diada poden ballar a la plaça de Les Escaldes, rivalitats i diferències de jovent, que no per ésser infantils deixen de dur fatals conseqüències, perquè més d'una vegada han ocorregut baralles entre ambdós pobles. El ball consisteix en un contrapàs puntejat primer pels fadrins major i menor, als quals segueixen els demés balladors, entrant després les fadrines i demés balladores; dansant junts un ball pla amb airosos moviments i garboses giravoltes, finalitzant amb la mitja cadena que en diuen, donant-se tots la mà i passant-se la parella de l'un a l'altre, acabant de vegades amb la correnta, que consisteix en agafar-se totes les mans i córrer, formant una serp, pels carrers, seguint els fadrins majors. Pintoresc resulta el conjunt, i més acompanyat de la cridòria i rialles dels balladors, que entretenen amb freqüents traguets el bon humor de llurs parelles.

Allí escoltàrem a l'avi Casas, qui ens contava, ab veu que semblava d'un altre sigle, la rondalla de l'estany. Assegut a la vora d'aquest, sa silueta es destacava, neta i clara sobre el fondo blau de les aigües. Veus-aquí aquesta rondalla, que transcrivim literalment, o poc menys, per a que no perdi la seva ingenuïtat pròpria.

Comença dient pausadament el vell ermità: «Fa ja molt temps varen veure per aquí una dona ab una pastera al cap el dia de Sant Joan. I diuen que una vegada, en els cortals que aquí hi havia, va passar Nostre Senyor a estil de pobre i va trobar en un d'ells una dona que pastava, i que al veure'l va dir-li si volia fer el favor d'anar a cercar-li una escampa de boix per a escombrar el forn, que li faria una coqueta. Aquella coca se li va fer gran, tan gran que li va omplenar tot el forn, i llavors li va dir: «Te l'hauria prou feta una coca, però s'és tornada tan gran que sols te'n vull donar un bocí». I prou li donà un bocinot, més aquell pobre li va dir: «Poseu-vos la pastera al cap i escapeu-vos, i si sentiu soroll no us gireu pas endarrera». l aleshores se va sentir gran terratrèmol i s'hi va fer un estany com una coca. I així es diu que una vegada hi va haver gent que van veure el matí de Sant Joan una dona al mig de l'estany ab una pastera al cap. «Se'n diuen tantes, de coses, i hi ha tantes cabòries al món!» afegí el vell, allunyant-se d'aquell lloc ab rialleta més ignocent que irònica. I sa figura anà esfumant-se al pas segur de ses cames poc doblegades pel pes dels anys, fins a perdre's entre les llunyanes bordes de Sant Miquel d'Engolasters.

Sobre el poble i darrere mateix de l’iglésia, s’alça un turó rocós, en qual cim encara es troben avui dia vestigis de muralles i parets del que fou castell o torre de moros, anomenat la Meca. En ell, com en el de la Seca, a l’entrar en la frontera d’Andorra per la Farga, se veuen vestigis d’una galeria que baixava fins al mateix riu (?).

De la situació d’aquests castells la Seca i la Meca deu provenir la dita vulgar aplicada a qui molt ha corregut: «Ha seguit la Seca, la Meca i la Vall d’Andorra»; mes, tenint en compte les minúscules proporcions d’aquest país i la curta distància que hi ha des de la Seca a la Meca, aquesta dita no devia aplicar-se en son origen sinó en sentit irònic, sentit que avui ha perdut, perquè sembla indicar que la persona que ha seguit la Seca i la Meca ha corregut mig món o poc menos, si bé és veritat que aquests dos enrunats castells ocupen l’entrada i la sortida –o poc menos– de la vall, d’on se dedueix que per a anar de l’un a l’altre se té d’atravessar tot el territori, és a dir, tot un Estat, per insignificant que aquest sia.

Ordino estava de festa quan nosaltres hi arribàvem: tots els seus habitants, endiumenjats, s’aplegaven al voltant de l’iglésia amb motiu de la benedicció de les campanes que en la mateixa plaça s’havien fos. El rector les ungia amb els sants olis i amb el ritual de rúbrica, acompanyat dels padrins, i acabada la bonica cerimònia les quatre neòfites feren oir llurs brunzentes i metàl·liques veus, que ressonaven, vibrants i clares, per tota la vall d’Ordino, a través d’una atmosfera diàfana i pura, en la solemnial quietud de la naturalesa, mentres els padrins i el poble les apedregava amb confits de tota mena.

La capital andorrana no presenta pas gran aspecte: té l’aire d’una d’eixes poblacions muntanyenques d’importància relativa, i és rònega, trista, sense cap animació, de carrers desiguals, amb cases negres, i compta amb escassíssims recursos. Al passar pels seus carrers, gairebé solitaris, un se creu transportat a una època molt llunyana, en plena Edat Mitja.

La plaça, emperò, és espaiosa i bonica, la mellor de la Vall. Les cases són grans, enlletgint-les el veïnatge de la carnisseria i de la presó, rònegues i brutes edificacions. És remarcable i típica la casa dita d’en Guillemó, que ocupa tot un costat de la plaça i té el tipo de rica masia, de venerable casa pairal catalana amb severa fatxada i grandiosa galeria al costat; palau de pagès, en una paraula. En la plaça es troba també el comerç d’en Rossell (a cal Cintet), el qual, amb tot i no ésser gran cosa, és el mellor basar de les Valls. La magnífica casa que ocupa pertanyia a l’antiga família Areny i va ésser en altre temps residència dels jesuïtes. També s’hi troba l’única farmàcia del país, no mal proveïda.

Al mig de la vila, assentada en una gran penya i dominant a vol d’aucell la vall del riu, com presidint-la, se troba la històrica Casa de la Vall, palau, com si diguéssim, o casa senyorial del Govern d’Andorra, on se reuneix el Consell i on els batlles o jutges episcopal i francès tenen llur tribunal. Allí es guarden els documents oficials de totes les parròquies o municipis.

Des d’allí la vista s’extasia en la contemplació, a vol d’aucell, de la vall de Les Escaldes i Andorra, rodejada, closa, per aquell marc grandiós de muntanyes que tantes voltes hem nomenat.

Situada l’iglésia al bell mig d’un vastíssim planell englevat, però a la vora mateix del cingle, se destaca majestuosament sobre el fons del cel. El dia que nosaltres ens hi trobàrem, sota un sol radiant i una atmosfera diàfana de setembre, oferia aquell planell, amb la silueta de gegantines muntanyes i la presència d’aquella torre mil·lenària, que ha vist néixer i morir dotzenes de generacions, i que en aquella altitud ha vist congriar tempestes de furor apocalíptic, restant sempre incòlume; oferia, diem, un encisador aspecte.