Gazeta Montanyesa (Vic), 1908
Tenia nou anys, quan me matricularen per al primer any de Llatí al Seminari. Allò me va semblar un món nou. Era ben diferent de l'estudi de Sant Domingo aquella aula amb tres rencs de graderia, i l'alta tarima del catedràtic. Als primers dies ni hi cabíem, perquè jo crec que passaven de 140 los matriculats; però molt aviat se féu l'esporgada, perquè el catedràtic que ens va prendre pel seu compte i ens va ensenyar tots los tres anys de Llatinitat, era un tal mossèn Jacinto Torrents, home de temperament sanguini, que fàcilment perdia la paciència. Per donar revessos i clatellades, és l'home que jo he conegut mes prompte i de mà més trencada. La primera bufetada que va donar, al segon o tercer dia de classe, la va rebre un minyó refet, de galtes de poma camosa, Puigdorca de cognom, que havia baixat d'una masia de muntanya, amb sa barretina, vestit de llana de sa color i les calces amb davantal i botons de banya. Com era molt més gran i més cepat que tots els altres, li començarem a dir l'avi. I vet aquí que un dia, després d'haver passat llista, mossèn Torrents lo crida per declinar lo nom Musa. Lo nominatiu lo digué tartamudejant; al genitiu s'hi encalla, i el catedràtic baixa del seu setial i se li planta al davant. A l'acusatiu, xap! sonà una bufetada tremenda que li posà la galta com un pebrot vermell i ens estamordí a tots, pensant lo que ens podria succeir, quan aixís de primer antuvi tractaven al pobre minyó que portava la bondat i la curtedat pintades a la cara. La segona trompada fou consignada a l'Andreu Garriga, per haver tret a l'aula un ganivet de molles. Aqueix Garriga fa molts anys que regenta parròquies a la Califòrnia. Aquest primers assaigs de declinació de la mà de mossèn Torrents, causaren efecte desastrós en aquella turbamulta, i una trentena al menys de xicots ja no comparegueren mes a l'aula, des de la primera setmana. No les vull contar les escenes escolars del trienni de Llatí; perquè verdaderament era precís tenir la gran elasticitat de l'esperit del noi i una gran força inconscient de vocació, per aguantar tres anys seguits lo geni fort del dómine que ens va ensenyar, bé o malament, los rudiments de la llengua del Laci. Jo vaig tenir la sort de sortir-ne indemne i amb el barret de copa sencer i amb bastant pel encara per tirar fins a Retòrica.
Lo corre-bou de Plaça jo l'he assolert encara en tota sa pròpia i genuïna forma. Les boques dels carrers afluents al Mercadal barrades amb tanques de fusta, que per això se'n deia bou amb tanques, per distingir-lo de la corrida amb torin clos; de catafals molt pocs a la part de l'ombra: lo de l'Ajuntament que es coneixia per unes certes catifes virolades que posaven a la barrera, lo del Procuradors de Sant Miquel; algun del Casino i particulars, i prou. Me descuidava del catafal dels soldats, que algun any s'havia ensorrat pel gran pes de la tropa que s'hi enfilava.
Lo bestiar era del país, i aleshores se parlava tot l'any del bou del Ricart, del bou del Saits, i d'altres bous que manifestaven tenir un poc de geni, i que posats a la plaça, s'entretenien gratant a terra i donant de tant en tant una embranzida, amb més ganes de cercar un forat a les tanques per tornar-se'n a pagès, que de fer mal als ciutadans. Los quals ciutadans hi eren a la plaça a cents i a milers, que quan el bou era a les voltes de dalt, ells corrien a les voltes de baix, i viceversa; veient-se sortir de per tot arreu unes rombollades de gent, que era un espectacle divertit. De torejadors propis, o sia aficionats que s'exposaven a posar-se davant de la bèstia, amb un sac o amb el mateix gec, eren pocs; però jo recordo haver vist sorts molt ben fetes per torejadors de Vic, de Ripoll, de Sant Joan les Abadesses i d'Olot, que es disputaven l'arrencar el floc de seda vermella de la testa del brau, floc que després al catafal de l'Ajuntament els valia una dobleta de cinc duros o mitja unça de la cara del rei.
La meva àvia materna era de Collsacabra. Si sapigués manejar los pinzells, la podria retratar amb exactitud minuciosa, perquè recordo perfectament sa fesomia pagesívola molt accentuada. Se deia Rosa, i als seixanta anys de passa era de bon regent i prou forta per venir-se’n a peu de Can Toni Gros a Vic. Alta i ben plantada, faccions ben marcades, de color fermentós, llavis molsuts, ulls vius i un front espaiós noblement ombrejat per la llaçada del ret a l’antigalla. De tracte jovial i d’una alegria sana i reposada, lo seu millor pler era venir de tant en tant a passar una temporada a casa, sobretot a l’hivern per la matança dels orelluts, i ademés sempre que el sereno ens havia de portar un altre nen. En vaga ella no hi estava mai: quan no havia de feinejar per casa, agafava la filosa i vinga filar madeixes de cànem, per fer-ne després eixugamans i algun llençol. Donava gust de veure-la, ajustat son cos ben revingut amb un gipó de vellut negre de mànega curta, amb la filosa al costat i fent giravoltar amb la llestesa de sos dits lo fus amb que el gat tot sovint venia a jugar-hi. Per fer saliva la vella filadora volia que jo me li posés al costat i li anàs peixent grills de taronja.
Les primeres cançons i rondalles, d’ella les he sentides; perquè, ademés de ser bona cantadora com ho fou també la meva mare, de rondalles i acudits populars i endevinalles ne sabia a centenars. Si a mi em recordassen totes, ne podria fer un llibre. Cada vespre era ella qui em ficava al llit, i no em descuidava mai de dir-li que posàs força oli al llumet, (uns llums que en dèiem caputxinets) per poder-me fer bona estona de companyia y contar-me moltes rondalles havent resat lo Déu m’encoman.
En sent més grandet, als nou o deu anys, als estius m'enviaven mos pares a passar una temporada a casa l'oncle de l'Esquirol i a casa l'àvia en lo poblet rònec de Can Toni Gros, a l'entrada de les collades de Collsacabra; i allí, sota els cingles d'Aiats i de Cabrera, me vaig sadollar en plena infantesa de la vida del camp, de cançons escoltades a la vora de la Gorga o en l'inefable repòs de les fagedes, fins que m'entrava l'enyorament dels campanars de Vic, i l'oncle em tornava a casa, assentat a clot de bast, garlant i cantant amb els traginers de l'Esquirol.
I després venia la Pasqua Granada amb la festa dels Sants Màrtirs, Patrons de la Ciutat; los actes literaris i religiosos de la il·lustre Acadèmia de Sant Tomàs, i Corpus, lo beneït, amb sos esplendors litúrgics i ses magnificències ciutadanes. La sortida dels Gegants de Casa de la Ciutat amb lo Cap-de-Llúpia, la saludaven els nois amb gran cridòria, i també la gent gran amb alegria silenciosa, però molt expressiva. Havíem entrat a l'estiu, i a la gran plaça Major els dies de mercat i els diumenges sobretot s'hi sentia aquell aroma frescal de les fruites primeres, i sota les voltes de can Besalú i a la placeta de can Beuló, les cistelles de madoixes del Montseny i de la Guilleria llençaven sa flaire, com uns incensers de la natura fecundada per les pluges de maig i els sols de juny. Al pla de la Creu, o sia davant de Santa Clara, hi sonava la trompeta de llauna dels segadors a primera hora del matí, esperant qui els anàs a contractar, i pels porxos i finestres responien les guatlles amb el seu garrameu-blat segat, blat segat.
Un vespre del mes de maig, la mare em va dir «veste'n a Sant Domingo, a veure si et volen per escolà.» Me n'hi vaig, me'n pujo a seure al banc del presbiteri, i al cap de poc surt el sagristà, qui ho era aleshores l'estudiant Baldiri Solà, que cantava de tenor a la Capella de la Seu i em diu si vull anar a tenir compte a la Sagristia, perquè ell se n'havia d'anar a cantar al chor per la funció del mes de Maria. D'esma vaig seguir-lo, i em trobo a la sagristia il·luminada per un trist llantió, tot solet, amb més por que goig. No tardaren a venir altres escolans més grandets que jo, nois que jo coneixia del carrer, i em feren passar lo noviciat amb algun pessic i qualque manduçana, que jo els vaig tornar tan bé com vaig saber i em permeteren les meves forces de criatura.
De mos records d'escolà de Sant Domingo, ne podria escriure ben bé tot un llibre, perquè puc dir que allí es va esmunyir dolçament tol lo temps de ma infantesa, com més tard hi trobí les primícies de ma carrera sacerdotal. Lo curs de l'any, l'alternativa de les estacions, en una paraula, lo meu calendari infantil, era regit i governat per la successió de festes de Sant Domingo. Venia el Nadal amb ses alegries íntimes de guarnir a l'altar major lo pessebre, amb unes hermosíssimes figures de pastors que havien pertanescut a la família Casas (a) Xerino, cèlebre pels seus pessebres, i amb una volior d'angelets de totes mides que quan els trèiem de les capses, me semblava que havien de posar-se a volar.
Oh, la veu de les campanes! Totes les de Vic les coneixia ben distintament i les conec encara, com per la veu conec a molts de mos conciutadans, però les de Sant Domingo ressonen més en mon cor que no pas en mes orelles, amb un so com si fos veu del cel i veu d'ultratomba, recordances dels meus que m'han deixat solet, i salutació amiga dels companyons de ma infantesa. Que n'ompliria de fulls de paper, si les hagués de contar totes les hores dolces de ma vida d'escolanet de Sant Domingo!
Veient-me tan afectat a llegir la meva mare, i no havent-hi a casa més llibres que els d'estudi i algun llibre piadós com lo Camí dret de Mossèn Claret, molt sovint me deia que si volia llegir, me n'havia d'anar a la Biblioteca de cal Bisbe que en deixaven a tothom. Alguna vegada ja les havia pujat aquelles escales dretes, amb ànim d'entrar-hi a la Biblioteca; però a l'obrir la porta temorenc, veia al fons de la sala, dintre una garita de vidrieres, la figura severa d'un capellà, qui al sentir lo tric-trac de la balda, se girava a veure qui era, qui entrava en aquell santuari de la ciència; i jo mig esporuguit reculava, pensant que potser era encara massa d'hora per anar a fer-se savi allí dins. Ja m'acontentava amb haver sentit aquella flaire característica de les llibreries velles, que ve a ser bon xic semblant a l'olor de fulles mortes, o de perpetuïnes seques.
Un dia em vaig revestir de valor, com diuen les dones, i tot determinat obro la porta, i envesteixo resolt aquella garita feta amb quatre mampares de vidres, on hi havia aquell capellà ferreny que, amb ses ulleres muntades en banya o conxa, feia una brava cara de desmamar criatures. Li deien lo Pare Mariano, i era simplement un beneficiat de la Seu, Mossèn Mariano Aguilar, que s'havia guanyat aquell sobrenom de Pare, per haver-se encarregat algun temps, amb altres zelosos sacerdots, de la iglésia de l'Oratori de Sant Felip Neri, després de l'expulsió de l'any trenta-cinc. Era Mossèn Aguilar un bon predicador popular i tenia bastant mal geni com los seus parents de la part de Casadevall. Amb to de malhumorat, quan vaig ser-li a tret al portal de la garita, me digué:—¿Què vols, noi?— Quina pregunta més inútil, vaig pensar jo. —Venia a llegir, perquè m'han dit que aquí deixen llibres. -¿Quin llibre vols? El pare Granada; responguí jo mig d'esma, i per sortir del pas, recordant-me que a la sagristia de Sant Domingo se'n sentia molt a parlar del Ciceró espanyol.