Alfaguara (Madrid-Barcelona), 1971
Darrera les finestres devien passar pobles, boscos, muntanyes, amb algun riu escadusser i de poca empenta. No me'n recordo, ni que ens aturàvem sovint, i que a Manlleu costava d'arribar-hi. Després d'una breu conversa entre l'hermano Enrique i el pare, el pare se'n tornà a Barcelona i vam quedar abandonats al «mètode simultani» del qual, sant Jean Baptiste de La Salle, fundador dels Germans de la Doctrina Cristiana, era propagador i, segons diuen, inventor. Mètode que em va permetre de dormir llargament embolicat amb la bufanda recolzat a la mampara que separava una classe de l'altra.
L'endemà de la nostra arribada, l'hermano em va dir que la primera obligació d'un intern era fer-se el llit. D'acord. Però, com es feia un llit?
-Espavila't. Mira: tots els teus companys se'l fan.
El llit era l'usual llit de monja de ferro colat amb somier, més aviat tirant a alt. Me'l vaig fer. Què en devia sortir, ho ignoro, però a la nit em vaig trobar amb una cosa impossible de ser passablement habitada, i menys en les nits gelades de Manlleu. Sort en tenim, a vegades, de la pietat. Un hermano m'acomboià flassades i llençols i, gràcies al seu ajut, vaig poder dormir. Però, l'endemà, em vaig trobar de nou tot sol amb l'insoluble problema del llit. Jo era el caganiu del col·legi. Tant se val. Vaig aprendre de ser llagoter, jesuític, vull dir de captar-me la simpatia dels veïns a base d'inspirar compassió.
La meva classe, la sisena, era a la planta baixa, en un pati interior que comunicava amb la capella i, a través d'un petit corredor molt estret, amb la porteria. Era la classe del germà «Pollancre», un pobre home mig baldat, colltort, cepat com un toro, amb la sola missió de tenir-nos tancats a les hores de classe: tancats i amansits, ni que fos amb els vímets que arrencava a les ribes del Ter.
Ens tocava de llevar-nos que era fosc encara. Jo arrossegava la son com un rodet de fil que se m'entortolligava a les mans i a les cames. Amb la samarreta posada, ens rentàvem en una rastellera de piques encastades a la paret d'una llarga habitació que donava al carrer. Aquella aigua! Cap a la capella. La missa de cada dia. El fil de l'interminable rodet de la son. El cap, com un tronc assentat sobre les espatlles. L'hermano Doming, llavifès, nerviós, allà dalt, al cor, amb el dit petit de la mà dreta torçat de tant tocar, com si calés foc a l'harmònium i esbandís tot d'una el silenci matinal que havia anat crepitant a la flama dels ciris de l'altar. La son dolça, pesada. El fred que s'esmunyia com un gat per sota de les portes. Agnus Dei qui tollis peccata mundi... El llit de casa. En despertar-me, la mare era allà mateix. [...]
Feia un fred bestial. I m'enyorava. M'enyorava tant que moltes hores del dia les dedicava a combinar espectaculars fugides del col·legi amb les butxaques farcides de rosegons de pa, que em permetrien d'alimentar-me tot el temps de la fuga i, seguint la via del tren, d'arribar per força una hora o altra a casa.
Quan m'enyorava massa ho pagava plorant. M'enviaven el meu germà gran perquè em consolés. (I, a ell, ¿qui el consolava?) Sort tenia de les periòdiques visites dels pares. I de l'aigua del riu. Una nit es calà foc en una fàbrica de teixits de l'altra banda del carrer. Vaig tenir por que el riu no es cremés, que l'endemà trobaríem només peixos rostits, residus calcinats, inútils.
Els diumenges i dijous a la tarda sortíem a passeig: sempre per les ribes del Ter. A xutar, a jugar a cavall fort, a les gepes... Cada dijous, un extern, en Navarro, ros, pigat, fofo, m'explicava «En Patufet»; era divertidíssim, i fins i tot m'agradava la menuda randa de saliva que se li anava formant sota el llavi a mesura que s'explicava. Pel Ter sempre passava aigua. Cinquanta anys més tard no havia canviat: semblava que hi passés la mateixa. No vaig anar al col·legi, i em dol. En canvi vaig buscar en Navarro. No sé per què m'entossudia tant a trobar-lo. Finalment vaig descobrir la casa. Em van dir que feia anys que era mort. Era un noi delicat, de pell molt blanca, ros, pigat, fofo, més vulnerable que nosaltres. Li agradava d'explicar-se però es cansava massa.
Al col·legi dels Germans de la Doctrina Cristiana de Manlleu hi vaig fer tres anys: dels set als deu.
Vaig ser un noi de bon pes i bona mida que trencà el plor i va fer acte de presència al carrer de Guifré el Pelut, Poble Nou, Barcelona. Data: 3 d'agost de 1905. Un carrer, val a dir-ho, que prometia poca cosa: pedregam, pols, a l'estiu; pedregam, tolls, fang, a l'hivern. De moment, convertit en atzucac, cul-de-sac o carreró sense sortida, per un extrem donava al carrer de Marià Aguiló (la gent seguia dient-ne de Sant Pere), per l'altre als solars de can «Felipe», protegits amb reixats de filferro espinós. La casa, planta baixa, francament sòrdida, ombrívola, d'envans torts, portes guerxes, sales i alcoves cavernoses, s'afanyava a respirar a través d'un pati minúscul amb safareig, figuera i planta enfiladissa que escalava el terradet on es pujava a estendre la bugada i a respirar els vapors saturats d'anilines que escampaven pels rodals les fàbriques del veïnatge.
I teníem fàbriques. Moltes fàbriques. Fàbriques que engegaven quan encara feia nit i plegaven Déu sap quan, fins que van arribar els del sindicat i van posar els rellotges a l'hora. En teníem tantes, de fàbriques, sobretot de teixits i del ram de l'aigua, que una vegada, en època d'eleccions, en una d'aquelles nervioses visites d'en Francesc Cambó a l'Ateneu Regionalista, en una arenga inspirada, se li acudí de dir, o de repetir, que el Poble Nou s'anava convertint en la Manchester catalana. Ho van entendre pocs, ben pocs, però la frase va fer molt efecte, tingué èxit, i, durant anys, la gent l'anava repetint com si es tractés d'una gran, d'una sublim sentència.
Es renegava molt, i els lerrouxistes, per afegidura, organitzaven públiques manifestacions ofensives contra els «passos». Entre d'altres, els de Setmana Santa. El Viacrucis del divendres (dia de dejuni) sortia de la parròquia a les set del matí i recorria uns quants carrers del barri. Cada any, quan la processó era enmig de la rambla, la trepa lerrouxista passava en direcció contrària, cap a la font d'en Fargues, a celebrar, ni que fos al matí, una de les seves meriendas fraternales. Feien ostentació de cistells amb penjarolles de botifarres i costelles i, una vegada, van passar sostenint entre quatre un cap de porc instal·lat en una plata. Es donava per descomptat que no es traurien la gorra, però el que feien era enfonsar-se-la exageradament, grotescament.
El meu pare era soci de L'Aliança i, nosaltres, els nois, érem socis del Centre Moral, a instàncies de la meva mare i de les meves ties. De totes maneres, el pare acabà també sent-ne soci i vocal de la junta. Local sinistre, vell, brut, amb rates com conills, i un empostissat que cruixia però que ho aguantava tot. Vaig ballar-hi moltes sardanes mal ballades, vaig recitar-hi Verdaguer amb èxit indiscutible, vaig fer-hi vessar unes quantes llàgrimes representant el paper de Sant Miquel Arcàngel. També hi jugava a caramboles. Entre sardana i sardana em vaig engiponar un vocabulari bàsic per alternar amb les noies que em donaven la mà i m'acceptaven la flor a l'hora de ballar la sardana de rams. La gent ballava molt, i la «subhasta de la toia» posava en descobert la resistència econòmica de certes famílies que, en el fons, s'odiaven com les dues cèlebres famílies de Verona.
Més tard, entre els quinze i els setze anys, vaig ingressar a l'«Agrupació Excursionista Júpiter», també instal·lada en plena rambla, al costat de can Calvo, l'impressor que ens fiava la revista «Poble Nou» que vam fundar amb en Salvador Roca i Roca. L'Agrupació era el feu dels catalanistes purs. I el dels jugadors d'escacs. Aquells, acabdillats pel doctor Riera i Puntí; aquests, pel vell Capdevila, el de la fleca. Eren dos mons a part però concomitants en un mateix espai exigu. Gent important venien a donar-hi conferències. Alt, prim, dentut, amb uns bigotis considerables, realçats, recargolats, deixatats, ulleres amb vidres espessos com de lupa, sempre amb els pantalons que li curtejaven mig pam, afònic, i com si caminés més de pressa de mig cos per amunt que amb les cames, el doctor Riera i Puntí s'encarregava de les presentacions d'oradors i conferenciants. «Benvolguts consocis. En aquesta oportunitat tinc el gust de presentar-vos...» I etcètera.
Després de llargues reflexions, de sortir moltes vegades al balcó de casa i escampar la mirada passeig del Triomf enllà, per damunt dels cúmuls de terradets i teulades, i dels garbuixos d'estenedors i xemeneies, fins a topar amb la ratlla blava i ajaguda del mar, vaig tancar-me a la meva cambra, i en un full de paper blanc vaig escriure amb amples majúscules HISTÒRIA DEL MEU SUBURBI.
De la meva obra, com dels cossos que em disposava a radiografiar, se n'exhalaria tuf d'olis, de greixos, d'anilines, de cànem, de suors concentrades... S'hi sentirien viure i morir obrers i «xinxes», barracaires i pobres, entre crits virolats de venedors ambulants, i trets de les pistoles dels sindicalistes barrejats amb les descàrregues dels màusers de la guàrdia civil. I en Mero, en «Sense» i la Consuelo. I les barraques de Pequín i de la Mar Bella. Fóra un aiguafort violent, arrencaria de viu en viu la pell a la realitat viscuda per l'atrafegada, pacient, ressentida gent humil del meu barri: amargada, trista, baladrera, que cada matí, fosc encara, posaven en marxa no sé quants milers de telers i forns i torns i calderes, i tota la manxesteriana maquinària, orgull de les estadístiques de fabricants i economistes. Aniria pels meus carrers amb els ulls oberts de bat a bat com mai. Seria, aquella, la meva primera autèntica novel·la. Tot s'oferia al meu abast, tot s'avenia a transformar-se en substància d'una obra de les que més tard se'n parla molt, de les que queden perquè han sabut imitar profundament i honestament la vida.
No acabaríem mai. Teníem, entre d'altres, la «Flor de maig» i «L'Artesana», cooperatives amb societat coral que es llançava al carrer la nit de les caramelles. I teníem uns deliciosos plats-i- olles en botigues reculades, com de miniatura, i herbolaris amb idees medievals, i carboners de tamboret de pam i cop de destraló pel paquet de les teies, i ferrers més importants que els d'en Pitarra, i cistellers misantrops (el senyor Molins, del carrer de Sant Pere, seia a terra, sobre una estora, amidava dos metres i devia pesar ran de cent quilos; tot el sant dia anava torçant el coll a joncs i vímets per a trenar els ramals de coves i cistells, sense amollar ni una sola paraula). I, per la Mare de Déu de setembre, teníem la Festa Major, amb bombetes de colors penjades a les branques dels plàtans, envelats, fira, barraques de pim-pam- pum, la dona canó, cavallets, i aquell home que es ficava una espasa carcanyell avall mentre remenava els peus dins un gibrell ple de vidres.
—Nens, a berenar!
Berenàvem pa i xocolata de la pedra i, si feia bo, pujàvem a xutar al terrat amb uns veïns del pis de sota. Des del terrat, per damunt del teulat d'una adoberia, es veia el mar. Cada dos per tres passava llargament el xiulet d'un tren i el trontoll dels vagons. A vegades vèiem unes barques que pescaven o un vaixell que passava sobre la ratlla tan ben traçada de l'horitzó. Hi havia els galliners, el safareig i, a l'altra banda de carrer, la fàbrica dels germans Carles i Bartomeu Godó, parents de la meva àvia. Els germans Godó pujaven a esmorzar a casa l'àvia. Es menjaven un parell d'arengades a la brasa amb tomàquet i ceba. L'any 1881 havien fundat La Vanguardia. El fill d'en Carles Godó el van fer conde. Es van dedicar a enraonar en castellà, i encara els dura.
D'aquella fàbrica del Poble Nou, tothom en deia «El Cànem». De les dones i de les criatures que hi treballaven un gavadal d'hores diàries, «les xinxes».
Entre els meus primers records hi ha aquestes dones i aquestes criatures. Exhalaven un tuf espès, d'olis pesats, d'espart, de borra, de misèria. Com si no tinguessin edat, com si fossin bèsties de bast, energia a baix preu. Quan la sort hi ajudava, ho deien, morien entre els 35 i els 40 anys. A l'hora de dinar s'instal·laven pels voltants de la fàbrica. Seien a terra, els que tenien sort a l'ombra dels plàtans o de la petita zona d'ombra que, en aquella hora, feia la paret d'un magatzem, d'una taverna, d'una casa. Al cap d'uns quants anys —casualitat, què voleu fer-hi!—, a pocs metres de distància, van instal·lar-hi la caserna de la guàrdia civil. L'ordre és sagrat. Les vagues alteren producció, escandalls, beneficis. A les nou o a les deu de la nit, aquelles dones i aquelles criatures sortien com un ramat de la cleda. Brutes, exhaustes, com somnàmbules. La majoria enfilava el camí de Pequín o de la Mar Bella, residències poètiques entre clavegueres, als sorrals de la platja.
—Ara pleguen «les xinxes»!
—Tapa't el nas!
Pudien. Sí, pudien. Me'n recordo. Em costa molt d'avesar-me a la idea que aquelles dones eren com la meva mare, la meva àvia, les meves ties; i aquelles criatures, una mica més grans que el meu germà, igual que ell i jo. En veure-les, callava, estamordit, sense comprendre, i m'arrapava a la mà protectora de la mare.
Aquesta imatge lamentable: la sortida de les dones del Cànem, m'obsessionà mentre vaig viure al Poble Nou.
Sortíem de casa a les quatre. Com de costum, rodó, vermell, aferrat al seu mig caliquenyo, el senyor Pepitu feia guàrdia al peu de la botiga, l'ull fogós i la mirada llarga a l'aguait de totes les tendres faldilles del barri. Seguíem rambla avall o bé, desviant-nos cap a la placeta de l'arengader, trencàvem pel carrer de Marià Aguiló. En Vidal i Valenciano (ignoro si l'Eduard o en Gaietà) i en Juli Vallmitjana tenien dos carrers que, junt amb els de Fernando Poo, Rocafort i Topete, donaven a la placeta d'en Prim, àrea platgera que la taverna de l'Emili Miquel, «Els Pescadors», avalava. Encara avui, quan de tard en tard torno inevitablement al meu barri, m'assec en un banc d'aquesta placeta. Aleshores la plaça menuda gaudia d'un sol plàtan vulgar i solitari, confinat en un racó, però li agafà una tal fúria arbòria i s'expandí amb tanta exuberància que ombrejava tot l'àmbit de la plaça i sobrevolava els terradets de les cases de planta baixa i un pis: les mateixes d'ara. Cases bessones, ben encalcinades, amb profusió de testos als balcons, ornamentats amb gàbies de caderneres i canaris.
A l'entorn d'aquesta placeta d'en Prim, pels anys de la guerra del 14, uns quants boters, parents dels del passeig d'Icària, martellejant cèrcols i dogues d'un cap de dia a l'altre, van fer collita grassa i van provocar estranys deliris, esborronadores migranyes.
I
Escolta l'arbre vell, escolta
el panteix de l'asmàtica saba; i observa
l'estremida caiguda d'una fulla,
falba, arrugada, sola,
i la veu derrotada del merlot senil
que la segueix cantant-li les absoltes;
i, ben al fons de tu mateix,
interroga't per última vegada,
si es que has entès la Faula.
II
Em pregunto què hi faig, ara i aquí;
o, allà on fos, què hi faria.
Segueixo palpant ombres; desavesat i las,
ja no interrogo l'alba ni la posta,
no em giro per si queda cap rastre del meu pas,
o si algú se m'acosta...,
ni si hi haurà resposta.
Per si fos poc, al carrer de la Jonquera, al moment que revira i empalma amb el passeig d'en Clavell deshabitat i ronyós, en constant agonia al llarg de la via del tren, les serradores no paraven de xiular i d'aviar per les grans finestres obertes nuvolets daurats i fluctuants de serradures... Es contava de dones que desficiades pels cops de martell i estridències mecàniques de les serres, es passaven hores i hores ajagudes al llit de la sala-i-alcova, amb compreses de vinagre al front, murmurant coses rares i obscures com en els pesombres, i acabant per patir d'al·lucinacions.
En arribar a la platja ens descalçàvem. Sèiem a l'ombra de la baluerna de l'edifici dels banys. Era blava l'aigua. Encara més del cantó de la Mina, el merendero que en fer-se fosc pudia a oli de morques, a acetilè, a arengada.
—Tu, oi que no n'hi ha, de sirenes?
—No, i es una llàstima.
—Vols dir?
Seguia el vol de les gavines, mirava la misteriosa ratlla fina per on passaven lentament els vaixells, escoltava les petxines, la veu de l'aigua...
La senyora Elvira ordenava a les seves nenes que es traguessin el vestit perquè no se'l mullessin, i, a mi, el davantal. A la Teresa, que era la petita, però molt precoç, li apuntaven les sines, i quan una onada l'esquitxava, la pell se li tornava de nacre.
Delimitat pels banys de la Mar Bella i un barri lineal de barraques adossades al terraplè de la via del tren, a quatre passes del Cementiri Vell, el Poble Nou hauria quedat desfigurat del tot a les envistes del Bogatell i el desguàs de les clavegueres a no ser pel passeig d'Icària, tan rudimentari, tan impersonal, però on, com en secret, treballaven els boters més aplicats, més importants del món. En la direcció de can Girona i l'estació del tren, sortejant el laberint de carrerons del voltant de la plaça de vendre, el carrer Major del Teulat perdia la seva magnitud a la cantonada del carrer de Galceran Marquet, davant mateix del bar «La Pansa», per a convertir-se en carrer Teulat a seques, més estret i allargant-se trist i ensopit com un budell.
Vam dedicar un parell de dissabtes a la tarda a explorar els «baixos fons» del Poble Nou. Després de sopar, amb lluna o sense, érem prou valents per a recórrer de dalt a baix l'únic «carrer» de la Marbella, encaixonat entre el mar i el terraplè de la via del tren: el barri més desesperat de Barcelona. En les meves novel·les n'he parlat sovint de la Marbella. Espectacle depriment, al·lucinant, revoltant, imperdonable. Hi ha barraques i barraques. Aquelles, bastides sempre provisòriament al sorral de la platja, sense altra il·luminació que uns llums d'acetilè que empudegaven l'aire, produïen la sensació d'estar muntades com un castell de cartes.
Queia la tarda sobre l'antiga ciutat de Tolosa. En Pere Calders i jo sortíem a caminar pels carrers. Feia fred.
—Arribem-nos fins al pont?
Ens hi arribàvem. Amb els rius s'esdevé com amb el foc: els jocs constants del corrent atreuen com els de les flames. Miràvem com passava l'aigua. Es feia fosc. S'encenien uns llums que s'allargaven tremolant de riba a riba. Fins aleshores no ens adonàvem del clapoteig d'uns rems, del crit rogallós d'una sirena, del lladruc d'un gos, d'unes veus que s'allunyaven... Jo mirava de reüll el meu amic: n'estic segur, prenia nota de tot, s'ho apuntava en una misteriosa llibreta que ell sabrà què n'ha fet o què en fa.
Tornàvem lentament cap als Pompiers.
—En aquesta hora, a Barcelona... —deia.
Era inevitable, necessari. Molt més que de literatura ens agradava enraonar de qualsevol tema referit al nostre desvalgut país, a la nostra condició d'exiliats.
Els dos primers dies d'estada al mas Perxers també me'ls vaig passar enfebrat i ensopit en una màrfega. Em vaig posar bo gràcies a la sol·licitud del doctor Solé i Pla, diputat del Parlament de Catalunya, antic president de la Unió Catalanista i membre de l'Acadèmia d'Homeopatia. Se'm va asseure al costat, m'observà una estona. M'auscultà, em va fer unes quantes preguntes. Interrogà la meva dona i em portà unes granets de color dins un minúscul tub de vidre. Me'ls va fer prendre. Més tard, potser a quarts d'una, va comparèixer amb una mitja ampolla de xampany i em va fer beure a glops espaiats el que quedava, que era bastant. «M'ho reservava per a un cas d'urgència», va dir amb simpàtica resignació. Va fer més encara: devia ser a la matinada, perquè encara tothom dormia, que m'ajudà a llevar-me i m'acompanyà a la cuina on ja s'atrafegaven un parell de dones.
—És aquest el malalt —els digué el doctor Solé i Pla. A mi m'assenyalà el banc escon—. Seieu.
Al cap d'uns moments m'escudellaren un plat de sopa d'una olla penjada als calamàstecs. Era abundant, espessa, bona. No me n'avergonyeixo: se'm van escapar unes llàgrimes d'agraïment. A partir d'aquell dia vaig trescar com els altres.
El dia 29, dissabte (el 26 havia caigut Barcelona), arribà en Carles Pi i Sunyer, conseller de Cultura. L'endemà, arribà el President, amb en Tauler, que alguns anomenaven «l'inseparable company d'en Companys». En Lluís Companys s'enfurismà en veure estacionats els cotxes igual que en una mena de fontada. Ordenà que els recobrissin amb fullatge.
—... o millor encara: proveu d'ocultar-los sota els arbres. Que no veieu que així parem les dues galtes?
Pujà la graonada que donava a l'entrada del mas, considerà la gent que veia dins, la que hi havia a fora.
—Serem massa boques a menjar i massa a fer nosa —va dir—. Les dones, les criatures, els que passen dels cinquanta anys, que surtin demà mateix cap a Perpinyà. Hi tenim oberta una oficina.
S'organitzà l'evacuació sota la tutela del mestre Fabra. L'endemà, 31 de gener, a primera hora, el bibliobús estava a punt. Igual que els meus companys a la seva, vaig dir adéu a la meva dona. Pompeu Fabra ens confortava afectuosament. Fins i tot, amb intent d'inspirar-nos confiança, s'esforçava a somriure. Però, tot d'una, s'oblidava de nosaltres, se li endurien els trets de la cara, se li encantaven les pobli-les i es quedava mirant fixament qui sap on. A estones, refent-se d'un mal dissimulat estupor, contemplava al seu entorn les coses com si es tractés, pensava jo, no ben bé de coses, sinó de mots, dels noms que, enamorat i savi, havia pacientment inventariat i definit al seu Diccionari. Ja ho sé, em repeteixo, tant se val, però situat de nou en aquella circumstància, no sabria silenciar la seva presència ni deixar d'evocar el perfil romà del seu rostre de pell recuita; el seu aire, segons com, displicent, distant; els gestos sobris, senyorívols, i, a darrera hora, el somriure resignat i dolç i trist que va oferir-nos, mentre anava repetint: «A reveure!» i, al final, les seves profètiques paraules: «Me'n vaig a morir a França», que la seva veu es negava gairebé a pronunciar en veu alta.
—No descuideu, si us plau, la meva dona! —li vaig recomanar ingènuament.
—No tingueu por, m'han fet pare de totes —va respondre.
Al cap de sis o set dies van bombardejar la Vajol, on s'estatjaven el president Negrín i dos o tres ministres, i una de les bombes va caure en un barranc de les immediacions del Guilla, no gaire lluny del mas. Aquella nit, els germans Trabal, en Gasch, l'Oliver, l'Obiols, en Montanyà i jo, vam «desertar» camí de les Illes, el primer llogarret francès que es trobava a l'altra vessant del coll de Manrella. Què en trèiem, de quedar-nos? A can Mallol, l'última masia que ens sortiria al pas abans de passar la ratlla, els masovers i una parella de mossos d'esquadra seien al voltant d'una foguera. A distància ens havia atret la vermellor de les flames que llepaven el xai a l'ast i la seva trasbalsadora fragància.
—Bona nit.
—Bona nit.
El masover va oferir-nos una llesca de pa, un tros de carn, un got de vi i un pedrís vora el foc. Són detalls que no s'obliden. Haurien de passar catorze anys abans no tornéssim a tastar el pa de casa.
En la fosca, el camí era indecís, perdedor. Ens vam equivocar moltes vegades abans d'arribar al cim. Finalment una pedra termenal va indicar-nos que ens trobàvem a ratlla de frontera. A baix, al peu de la carretera fonda i entenebrida, s'arrengleraven les dues dotzenes mal comptades de cases de les Illes. Eren quarts de sis del matí. El cel era tot estrellat. Per defensar-nos del fred i de la fatiga ens vam refugiar en un casalot enrunat i abandonat a mitja vessant de la collada, i bon punt es féu de dia i al poble van obrir les primeres portes, vam afanyar-nos a baixar.
Sense tenir temps de menjar-nos la gran llesca de pa blanc que el flequer va oferir-nos, un gendarme ens obligà a prosseguir el camí fins al Voló.
—Au Boulou on vous attend!