Editorial Alpha (Barcelona), 1981
Jo no voldria que, quan el temps vagi esvaint les acusacions sense cap fonament ni base, hom es formés de mi un concepte superior al que jo mereixi.
És per això que sento necessitat de fer àmplia exposició dels meus pecats polítics:
Excés d'imaginació, que em feia veure les coses no com eren, sinó com jo les volia.
Facultat de fascinació, que m'ha permès d'obtenir, en política i en la vida privada, èxits aparents que jo he pres, erradament, per definitius.
Voler amb tanta intensitat que una cosa fos com jo la veia o la volia, que començava per convèncer-me a mi que era així i acabava convencent els que tenia a prop. Després venien els desenganys.
Excés de confiança en mi mateix? Ha estat defecte? No n'estic segur.
Se m'ha considerat un home dur. No ho sóc, tal vegada ho he semblat en la polèmica.
En els bons anys de la meva vida (del 1895 al 1930) jo era impulsiu, tal volta excessivament. Sovint imprudent; sempre ràpid en la decisió. Després he estat caut i lent i, des del 1940, sóc indecís i vacil·lant en l'acció i en la decisió.
Tant a Madrid com a Catalunya, de vegades era agressiu i violent i emprava conceptes i paraules durs. Sempre va donar-me mal resultat. En canvi els grans èxits vaig obtenir-los quan actuava «suaviter in modo».
La llegenda m'ha atribuït sempre coses extraordinàries i m'ha fet o millor o pitjor del que jo sóc. Sobretot m'atribuïa, en tots els casos, caràcter de cosa excepcional; quan he estat ric, ho he sigut d'una manera extraordinària: el més ric de tots els del país. He tingut el màxim talent, la màxima habilitat, la màxima bondat... o la màxima dolenteria. Se m'han atribuït un gran nombre d'aventures amoroses. Jo he estat un sant, o més que un sant per uns... i el mateix diable per altres. Catalanista insubornable... o traïdor a Catalunya. Home tot cor i tot generositat.. o sense cor i egoista: si donava quelcom era perquè em sortia a compte.
Hi hauria molt a dir sobre els inicis de la llegenda: un cop iniciada ha anat rodolant sola.
Porto sang de l'Empordà i sang de la Garrotxa. La meva infància la compartiren Besalú, a la Garrotxa, i Verges i l'Escala, a l'Empordà. El batxillerat vaig començar-lo a Figueres, on vaig passar tres anys, i vaig finir-lo a Girona, on passí dos anys. Aquesta duplicitat d'influències potser és la causa que jo senti com un romàntic i pensi i actuï com un conservador a la moderna, evitant i repugnant la demagògia (Garrotxa!), i repugnant igualment tota forma de reacció, d'anquilosament i de beateria (Empordà!).
A la casa pairal de la família Cambó a Besalú hi vivia la meva àvia paterna, Modesta de Traver i de Ros, la qual, malgrat la noblesa de la seva ascendència, era la dona mes senzilla del món. Era bona, dolça i caritativa. Però aquella casa tan gran, pocs anys abans plena d'animació i de vida, havia esdevingut silenciosa i trista en no tenir més estadants que una velleta i un capellà, que ni caçava ni jugava a cartes. Per tal que li animés la casa i li alegrés la vellesa, la meva àvia demanà al meu pare que li enviés un fill per fer-li companyia. Com que jo era el més gran —tenia prop de quatre anys— m'hi enviaren a mi a les darreries del 1880. I, amb mi, no sols hi entrà l'alegria, sinó una tempestat desfeta que anà creixent a mesura que jo creixia. Des de l'any 1880 fins al 1886 jo vaig viure a Besalú amb la meva àvia i el meu oncle capellà, llevat dels estius, en què la meva àvia ja tenia moltes visites que li feien companyia. Els estius jo els passava a Verges amb els meus germans: cada any en trobava un de nou.
A casa, la il·luminació era a base d'oli sota el regne de les llumeneres: una de més gran, a quatre blens, que s'encenien tots quatre, per al menjador, que s'instal·lava al mig de la taula; una amb dos blens encesos, que estava penjada a la llar per a llegir els diaris durant les tertúlies polítiques, i un bon nombre de llumeneres individuals, de les quals sols s'encenia un ble, amb tot i tenir-ne quatre, que servien per a anar al llit o trastejar per la casa; un armari, prop de la llar, era l'amari de les llumeneres. Molts anys després, visitant les ruïnes de Pompeia i el Museu de Nàpols i la superba Mostra Augustea, he pogut preguntar-me quina diferència hi havia en matèria d'il·luminació de la meva infància al començ de l'Era Cristiana... i molt més enrere.
Un dia, amb els més entremaliats dels meus amics, tinguérem la idea d'anar a l'església parroquial en fer-se fosc per tocar a sometent i alarmar la població. Les cordes de les campanes venien al costat de la pila baptismal, que, com de costum, tenia una tapa de fusta coberta de gran nombre de grossos claus punta enlaire per tal d'evitar la irreverència que algú hi prengués seient. Jo no en vaig tenir prou amb tocar la campana, sinó que vaig enfilar-me corda amunt: vaig relliscar i un dels claus de la pila baptismal se'm clavà al clatell, a un mil·límetre de l'occípit. És una de les vegades que he estat més prop de la mort: els metges que m'han vist després m'han dit tots que, de mil vegades, nou-centes noranta-nou fóra la mort instantània.
El meu coratge, la meva audàcia i els saqueigs que jo podia oferir als fruiterars de l'horta i als armaris de la meva àvia, plens de xocolata, melindros, secalls i confitures, em donaven un gran prestigi entre els companys d'estudi, que tots acceptaven el meu comandament.
La vida de Besalú durant la meva infància s'acostava més a la d'una petita ciutat romana que a la dels temps actuals; la il·luminació de carrers eren unes poques llànties d'oli col·locades davant d'escasses capelletes i enceses tan sols les nits més fosques: jo recordo que quan el meu pare, ja de vespre, enviava una carta al correu, la persona que la duia sortia amb una llanterna d'oli encesa. Així sortíem també la meva àvia i jo quan, ja negra nit, anàvem al Novenari d'Ànimes. Recordo d'aquelles nits fredes una gran tela pintada a l'altar major, amb ànimes en forma corporal, que es retorçaven sofrents en un mar de flames: entre les ànimes hi havia un papa amb la tiara, un rei amb la corona, un bisbe amb bàcul i un reguitzell de dones. El sermó explicant les penes del Purgatori era tan terrible i m'espantava tant que jo sortia de l'església ben resolt a no fer ni un pecat venial i, fins que m'adormia, resava fervorosament per escurçar l'estada al Purgatori dels parents que encara s'hi trobessin.
Besalú conserva encara avui grans records de l'època comtal: les dues grans esglésies romàniques a baix, a la vila, Sant Pere i Sant Vicenç (aquesta, bàrbarament mutilada per l'exèrcit republicà el 1939 en retirar-se a França); les restes de la que fou església comtal de Santa Maria a l'acròpoli que dominava i defensava la vila, on hi havia el palau comtal amb totes les seves dependències; el famós pont (medieval? romà?) d'una pedra que sembla or rovellat com si en el decurs dels segles l'haguessin daurat les solellades d'estiu i les gelades d'hivern; els pòrtics romànics, que deuen ésser esvelts i de pedra daurada, però dels quals l'emblanquinat, sobreposat centenars de vegades, ha llevat tota gràcia a les columnes; les cases més velles, amb façana romànica, i les que no ho són tant, amb façana gòtica, totes de pedra tallada, emblanquinades la majoria, excepte els finestrals, que es mostren tal com foren fets..., menys els que han perdut columnes esveltes i capitells preciosos venuts a cinc duros la peça...
Llavors jo no apreciava les belleses del vell Besalú, però recordo que em sentia tot satisfet quan pels carrers es veien barcelonins i estrangers que venien a contemplar-les i admirar-les i, sobretot, quan venien pintors per copiar-les: jo hi passava hores prop del cavallet de l'artista, mirant com les pinzellades posaven damunt la tela les coses que jo podia contemplar cada dia. «Gran vàlua deuen tenir —em deia satisfet—, quan tanta importància se'ls dóna.»
Durant l'estiueig, anàvem a prendre banys de mar a la platja d'Empúries, prop de l'Escala. Allí no em limitava a banyar-me sinó que, amb Pep Oliveras Maranges, anàvem a fer excavacions a uns terrenys propietat del seu pare, prop de la platja, on hi havia ni més ni menys que la necròpolis emporitana, en la qual, anys a venir, tantes descobertes s'havien de fer. Llavors, tot remenant terra, hi trobàvem alguna o altra moneda i trossos de vidre molt interessants. Ja havia estat descobert el famós mosaic d'Ifigènia, avui al Museu de Barcelona. S'havia cobert amb un vidre, però el vidre s'havia trencat i nosaltres, criatures de cinc a deu anys que hi teníem lliure accés, no li guardàvem el respecte que es mereixia: algunes de les moltes pedretes que hi manquen segurament que les arrencaren les meves mans infantils i pecadores.