Edicions 62 (Barcelona), 1979
(11) I va tornar a córrer, ara panteixant sota un esquinçall de brusa que s'havia lligat a la cara a tall de morrió, contra la pols que la feia estossegar. Es va moure cap a la plaça, on el capdamunt del campanar, gairebé intocat, s'alçava ben dret sobre les runes de l'església, que tallaven l'entrada als carrerons de darrera, prou estrets per obligar-la a escalar turons de mobles, de tapia, de cadàvers, i a davallar per terraplens la superfície dels quals rodolava sota els seus peus.
Va anar orientant-se per una geografia ciutadana ací desconeguda, travessà pel talús d'uns baixos que després es van enfonsar i gairebé la colgaren, va saltar un mur alt on s'enganxà un camal dels shorts, que van obrir-se de dalt a baix, retinguts només per la trinxa, i, per un carrer curt i badívol, però inundat per una font improvisada, continua corrent cap al tombant on hi havia casa seva.
(19) I van tornar a la plaça, on sota els porxos hi havia una botiga on venien robes de tota mena i a la qual es podia entrar per un dels aparadors. Dins, l'amo, la dependenta i dues clientes ocupaven llocs gairebé simètrics a banda i banda del taulell, sobre el terra de rajols grocs, i al fons hi havia un gat blanc amb la closca partida per una llata.
L'Alba va estirar uns pantalons per al noi, uns shorts per a ella, dues camises virolades i una tovallola. Es va treure el cassigall que li tapava malament el ventre i tots dos van rentar-se en un brollador que s'alçava entre dues pedres. Ni l'un ni l'altre no s'avergonyia de la seva nuesa, ell perquè era innocent i la noia perquè sempre havia estat honesta i a casa seva li havien ensenyat a no tenir hipocresia.
Després van vestir-se amb la roba neta i es van calçar espardenyes d'una gran estesa que omplia aquells mateixos porxos, més avall, on l'espardenyer sempre en penjava d'allò més en dos ferros que posava i treia cada dia.
(20) I seguidament van penetrar a ca l'armer per un forat de la banda de darrera, on l'home i algú altre jeien sota la runa amb els peus cap a fora, submergits en un toll d'aigua, van agafar uns prismàtics i se'n van anar cap a un turó dels afores, no pas més elevat que la casa més alta de la vila, on hi havia els dipòsits, ara molt baixos de nivell, puix que l'aigua s'escapava per les esquerdes i inundava els camps veïns.
—Mireu!
Tots tres van poder veure una gran formació d'aparells que s'atansava remorosament de la llunyania, i n'hi havia tants que cobrien l'horitzó. L'altre noi va dir:
—Són platets voladors, tu!
(3) I l'Alba va mirar encara un moment cap als estranys objectes ovalats i plans que avançaven de pressa cap a la vila mentre la tremolor de la terra i de l'aire augmentava i el soroll creixia, però va pensar de nou en el fill de la seva veïna Margarida, en Dídac, que havia desaparegut en les profunditats de la resclosa, i es va capbussar en l'aigua, darrera els nois, que s'havien oblidat del tot de llur acció i ara deien:
—Guaita com brillen! Semblen de foc!
(4) I dins l'aigua, quan ja nedava cap a les pregoneses, l'Alba es va sentir com estirada per la puixança d'un moviment interior que volia endur-se-la altre cop a la superfície, però ella lluità enèrgicament i amb tot el seu braó contra les onades i els remolins, que alteraven la calma habitual del toll, i bracejà amb esforç per atansar-se a l'indret on havia vist desaparèixer en Dídac.
Una altra commoció de l'aigua, més intensa, l'apartà de la riba sense vèncer-la, car ella li oposà tota la seva voluntat i els recursos de la seva destresa i, per sota el vòrtex que estava a punt de dominar-la, s'enfonsà encara i va nedar cap a les lianes que empresonaven el noi.
(5) I sense tocar terra, ara en una aigua que tornava a encalmar-se sobtadament, va arrencar en Dídac de les plantes grimpaires, entre els circells de les quals d'altres infants havien trobat la mort, i, sense que ell li donés cap feina, puix que havia perdut el coneixement, va arrossegar-lo amb una mà, mentre l'altra i les cames obrien un solc cap a la superfície, on la respiració continguda va explotar-li, com una bombolla que es forada, abans de continuar nedant fins on la riba baixava a nivell de l'aigua.
En enfilar-s'hi i hissar-hi el cos exànime del noi, encara va tenir temps de veure com el núvol d'aparells desapareixia per l'horitzó de llevant. [...]
(8) I llavors, l'Alba, que es girava en adonar-se que tenia un gran esquinç a la brusa, va alçar la vista cap al poble i obrí la boca sense que en sortís cap so. Al seu davant, a tres-cents metres, Benaura semblava un altre, més pla; sota la pols que hi penjava com una boira llorda i persistent, les cases s'amuntegaven les unes damunt les altres, com esclafades per una gran mà barroera. Tornà a tancar els llavis, va obrir-los de nou i exclamà:
—Oh!
I tot seguit, sense recordar-se que la brusa ja no li amagava les sines, va arrencar a córrer camí avall.
(9) I a la vila no quedava res dempeus. Els edificis s'havien aclofat sobre ells mateixos, talment com si de cop i volta els haguessin flaquejat les parets, sobre les runes de les quals havien caigut les teulades. Tot de pedres i de teules partides eren escampades pels carrers i cobrien, sobretot, les voreres, però l'esfondrament era massa aplomat per haver deixat intransitables les vies mes amples, per on ja corria l'aigua de les canonades esbotzades que, en alguns llocs, alçaven guèisers impetuosos entre la polseguera.
En molts indrets, els murs baixos continuaven drets, com per contenir a l'interior el vessament dels pisos alts amuntegats, en alguns casos, entre parets que, esquerdades i tot, havien resistit l'impuls ferotge d'un atac anihilador. Perquè tot allò ho havien fet aquells aparells misteriosos, l'Alba n'estava segura.