La Veu de Montserrat (Vic), 1882
Ja som a la porta de Santes Creus. Una monumental arcada, de gust barroc i molt posterior, per tant, a la fàbrica del monestir, dóna ingrés a una espaiosa esplanada, ombrejada per una arbreda i flan- quejada per dues ales d'edificis, dependències un temps i hospederies d'a- quell palau monacal. Allí, en lo fons de l'esplanada, s'alça un dels més bells, més severs i més imponents monuments de l'art bizantí que és glò- ria de l'arquitectura espanyola. És temple, fortalesa i mausoleu a la vega- da, i bé revela aquest triple caràcter. La traça no pot ser més senzilla, les línies més regulars, la decoració més sòbria. És una immensa mole de pedra, una espècie de gegantesc torreó quadrat en lo centre, que s'alça sobre un recinto amurallat i quadrat també. Garbosa escalinata condueix a la bizantina porta de mig punt, primorosament treballada; sobre ella s'obre la llargaruda ogiva de l'esparpillat finestral, i una diadema de mer- lets corona aquella mole colossal i els murs que la rodegen.
A un costat i altre de davant del cor veiem alçar-se, sota trepats pavellons de pedra, sumptuosos sepulcres. A penes acabà la missa, nos hi acostàrem. Lo de la dreta era dels reis de Aragó D. Jaume II i Blanca, sa muller. Allí estan, esculpides en pedra, ses estàtues jacents; mes ¡ai! sos restos foren víctimes del més salvatge vandalisme. Tropes franceses devastaren aquest monument de les glòries espanyoles; lo cadavre de Jaume II fou tret de la tomba per aquells soldats; lo posaren dret arrambat a un dels pilars de la iglésia, i lo fusellaren. Lo portaren luego a l'esplanada del monestir, lo cremaren i ventaren ses cendres. Los restos de Dª Blanca foren llançats a un pou, d'on los tragué una ma piadosa i col·locats foren altra volta en son sepulcre.
Aquesta mateixa soldadesca, coneguda aleshores en lo país per la de les calces roges, cometé a Poblet la vil hassanya de traure del sepulcre lo cos amomiat del Rei D. Jaume I el Conquistador, i posar-lo de sentinella al portal del monestir, amb un fusell al braç. ¡Sembla impossible que registre nostre sigle, que de tanta il·lustració presum, eixes pàgines vergonyoses!
L'altre sepulcre real, no profanat per fortuna, és del gloriós rei D. Pere el Gran. En una urna de hermós pòrfir, que fou sens dubte una banyera romana, jauen los restos d'aquell valent i generós monarca, en aquest antic temple, oblidat del món, en la soledat de les muntanyes catalanes. Als peus d'aquesta rica tomba hi ha a terra una senzilla làpida de marbre blanc trossejada per los profanadors del monestir: allí estan los ossos d'un dels guerrers mes famosos d'Espanya, del victoriós almirall Roger de Lauria, lleial servidor que volgué dormir humilment lo son de la mort als peus de son rei. La tomba dels dos Moncades, que sellaren amb sa sang la gloriosa conquista de Mallorca, se descobre allí prop, i en lo bellíssim claustre, mes hermós encara que el de Poblet, los enterraments de las famílies més nobles de Catalunya. En l'aula capitular, molt semblant a la d'aquell monestir, ressurten del paviment les estàtues jacents dels abats mitrats de Santes Creus, tan poderosos com los magnats i prohoms més rics de son temps. La història del regne d'Aragó, en aquells temps de son esplèndid apogeu, sembla que s'hage petrificat en aquest monument, mig eclesiàstic, mig seglar, monacal i nobiliari a la vegada, pacífic i ensems guerrer.