La Veu de Montserrat (Vic), 1882
Les hores passaven ràpides; havia caigut la tarda; les tenebres ho inundaven tot; les voltes semblaven més altes; los murs més foscos, les columnates se feien interminables en la penombra; los rats-penats esvolatejaven pel claustre, les ombres del passat semblava que s'aixecaven en los intercolumnis. Teníem que deixar aquell laberint, ennegrit per la fosca nocturna; silenciosos, pensatius, capbaixos sortírem caminant a les palpes. La veu de la mestressa nos anunciava de fora estant lo sopar; robustos minyons, amb sa barretina morada, servien ja en lo espaiós menjador de rústica granja l'aromàtica sopa de farigola. Lo sopar fou silenciós; tots estàvem com represos per las impressions agobiadores d'aquella tarda inoblidable. Se acabà el sopar, i que per primera vegada, en una taula de poetes, periodistes i artistes, no hi hagué brindis, no hi hagué un discurs: «Al monestir» fou la veu general; tots volíem visitar de nit aquell monument del passat.
Lo previsor Mateu ho havia disposat del millor modo possible per aquella visita nocturna. Dotze mossos amb atxes de cera esperaven nostres ordres per il·luminar los claustres i les voltes del modo que indicaven los pintors Brel i Baixeras, directors d'aquest espectacle sorprenent i mai vist en estes ruïnes. No era açò bastant; llums de Bengala, preparades i enceses per una mà oculta, il·luminaven a nostre pas les profunditats misterioses d'aquells alcàssers de la nit, unes voltes amb l'esblaimada claror de la lluna, altres amb los rogencs fulgors de l'incendi. No hi hagué amagat recó que no visitàssem a la llum de les antorxes. Baixarem per rampes perilloses als grans cellers dels monges, que semblen catacumbes de gegants; pujàrem a les sales devastades del palau del rei D. Martí; pujàrem per estreta escala de caragol a les torres bessones de la Porta Real que serviren de patró a les de Serrans. Los pagesos dels caserius immediats oïren amb sorpresa los càntics que ressonaven de nou baix les sagrades voltes. Aquells càntics no eren un mer passatemps artístic; lo canonge Collell havia entonat la Salve amb sa veu robusta enmig de la iglésia devastada, davant de la imatge de la Verge que encara providencialment se conserva en lo destrossat retaule del presbiteri. Tots los expedicionaris, amb lo cap descobert, repetien amb religiosa reverència aquella solemne pregària, solemne i commovedora com les que en presència dels reis i magnats, se cantaren allí mateix amb tot l'esplendor del culto en los bons temps del monestir. La pàtria i la fe cristiana inspiraven aquell cant de les ruïnes, que haurà pujat al cel.
Lo infatigable Hernandez Sanahuja nos espera als que encara tenim algunes hores més d'estar a Tarragona; anem a aprofitar lo que ens queda de la tarda visitant lo mes notable d'esta famosa ciutat: ses antigues muralles. Allí sí que hi ha la historia escrita en pedra; no sols la història, sinó l'antihistòria, perquè anterior als temps històrics i apar que superior a les forces humanes, és la construcció dels murs ciclòpics, que serveixen de base al recinto d'esta fortalesa gegantesca. ¿Qui eren, d'on vingueren, amb quins elements contaven, aquells hòmens que per defensar sa urbs desconeguda apilaven en extensíssim i tancat mur, sobre eminent turó, llambordes com carretes, portades de lluny, no se sap com? Lo docte antiquari nos explicava les hipòtesis que li ha suggerit l'estudi consciençut d'aquelles colossals despulles, nos ensenyava un per un los estrets portals oberts en aquella muralla gegantesca; nos indicava les torres que la defensaven; nos senyalava —detall interessantíssim— los dos únics vestigis de treball escultoral que hi ha en los murs ciclòpics: una triple testa que recorda les divinitats indiques, i una cara que té los caràcters de la raça mongòlica o africana.
No hi ha al món construcció ciclòpia com los murs de Tarragona. Lo erudit Mr. Layard, lo descobridor de Nínive, que els visità no fa gaire, quedà admirat i absort: coneixia tots los restos d'aquest gènere d'arquitectura colossal: són, quan més, reduïdes acròpolis; una gran ciutat rodejada de muralles com aquesta, és un exemplar únic en la història i l'arqueologia.
I perquè sia més interessant esta pàgina de pedra, sobre els informes i desmesurats blocs de la muralla ciclòpia s'eleven, en rectes filades de pedra picada, los murs ibèrics i romans, distingint-se encara per los caràcters de son distint alfabet gravats en les pedres, i les construccions posteriors dels alarbs, del comtat català i de la monarquia aragonesa. Com en una formació geològica de la història pàtria, cada època ha deixat allí son sediment de pedra, i sembla que eixos durs estrats formen lo baluard inexpugnable de nostra nacionalitat, que oneja la bandera pàtria sobre est monument dels sigles i de les edats.