Canillo, situat al peu de muntanyes d'alçada respectable, sembla que vulgui enfilar-se, pujar muntanya amunt. En la part alta del poble —per a anar-hi cal enfilar-se per un carreró costerut, ple de pedres i de gallines que deuen ésser afeccionades a la mineralogia—, l'església ha estat restaurada, no del tot malament, i té una torre molt esvelta, i, damunt la porta en arc, una data:

1768

Als seus peus es drecen uns oms que envegen la torre i volen ésser tan alts com ella perquè els nius de pedra dels ocells de bronze estiguin prop dels nius de les torres de fulles verdes i tremoloses: sentinelles de la camperola casa de Déu, ciris de flama verda estremida pel vol i el refilar dels ocells que els poetes estimen i els pagesos empaiten.

Al peu del temple, en un llit estret i pregon, passa la riera de Montaup. Hi ha una mena de balconada molt bella, oberta a la vall, i davant la porta d'entrada han cavat un clot i l'han cobert amb un reixat perquè les bèsties —corders, bous, vaques, porcs, gallines— no profanin amb la seva presència la Casa del Senyor.

A primera hora del matí, quan encara el sol no pica massa, els romeus emprenen el camí: en autobusos, turismes, camions i àdhuc a peu, que és, segons diuen els qui van a cavall, cosa molt higiènica i plaent. Alguns van carregats amb grans cistells on duen el dinar. Altres, més pràctics o que no voIen cansar-se, l'encarreguen a la casa que hi ha prop de l'ermita i que, una vegada l'any, esdevé fonda.

Abans d'arribar a Canillo hom deixa la carretera —hi queda una corrua de cotxes que fa pensar en les nits d'òpera al Liceu— i, a peu, trenca tothom per un camí de carro que s'enfila muntanya amunt. El camí és feixuc, un xic feixuc. És curt, però: la compensació. Des de l'ermita el repic de les campanes crida joiosament la gentada i esfereeix els ocells, que no estan acostumats a tant d'aldarull.

Els environs de l'ermita són plens d'homes i dones, joves i vells, pobres i rics que trien lloc on menjar i passar el dia i converteixen l'humil paisatge andorrà en un joiós i cridaire paisatge de kermesse que —com l'home és pertot el mateix— fa pensar en Goya i en Van Ostade.

Els músics s'han instal·lat a la placeta disposats a fer ballar de valent els joves i els qui no són joves. Car, no sé per quins motius, al camp no hi ha festa religiosa sense el consegüent ball, malgrat la formal condemna del Pare Claret.

Aquest pintoresc caseriu ha nascut amb la rapidesa dels bolets i la seva història és recent. Data de quan s'iniciaren les obres d'electrificació d'Andorra. Els obrers, gairebé tots espanyols, eren lluny de poblat, s'havien de menjar fred el que els preparaven al poble, al qual retornaven cada nit morts de fatiga. Segons sembla, un tal Calones, propietari d'una fonda a Andorra la Vella, tingué la feliç i lucrativa pensada d'instal·lar una cantina al Pas de la Casa. Poc temps després la cantina, que fou un bon afer, esdevenia refugi, freqüentat sobretot pels contrabanders, sempre en lluita amb els duaners francesos, molt útil les nits que el vent va de bracet amb la neu. Calones deu haver estat, n'estic més que segur, un filantrop inconscient, un benefactor de la humanitat. Ell pensà tan sols a guanyar unes pessetes, cosa que també em sembla d'una gran lògica, i tant se li'n donava de l'aspecte civilitzador de la seva obra. El fet és que, gràcies a ell i al seu esperit comercial, anys després, quan la guerra flagel·lava el món i el condemnava a la fam, molts infants francesos pogueren menjar la xocolata, l'arròs, les bananes i les taronges d'Espanya. Els designis de la Providència són inextricables i manta vegada l'afany de fer diners d'un particular esdevé font de civilització de tot un poble.

Temps després construïren un altre refugi, més gran, a l'altra banda de la carretera. I altres després, fins a constituir l'actual caseriu, que té reminiscències de decorat de film de l'Oest.

Com s'ha dit, només en tres hi ha llit i taula parada per al qui ho demani i ho pagui. Les altres barraques són, avui com avui, tendes a estil de les d'Andorra la Vella i les Escaldes, on es ven gairebé de tot: sabates, espardenyes, mitges de seda i de nylon, mitjons, tabac, licors, vins, arròs, cafè, sucre, conserves, perfums, camises, vestits.

La carretera, que ara puja disfressant la pujada amb revoltes i més revoltes, és obra del poble d'Anyós; l'ha pagada —amb la fusta dels boscos— el comú d'Anyós. La carretera i l'escola. Heus ací dues belles obres: obrir un camí; obrir una escola, que també és camí.

Arribo a Anyós ja ben entrada una tarda de començaments d'octubre. Encara em queda temps de veure el poble, que aviat és vist: una església més o menys restaurada; unes cases més o menys velles però que totes, àdhuc les noves —les noves no passen de dues o tres—, semblen velles. Millor, car ací, en aquest paisatge dur i auster, una casa massa moderna, massa nova, desentonaria.

Uns carrers...

Uns carrers? Parlem-ne. La gent hi passa per anar de casa en casa; per anar al camp; per eixir a la carretera que, oberta al cingle, mor davant les tres o quatre primeres cases del poble. De carrers, però, no en tenen ni el nom, i més aviat semblen senderes de cabres.

A Anyós no hi ha cafè, no hi ha taverna, no hi ha tenda de queviures, i la gent ha d'anar a proveir-se a la Maçana.

Ací la vida no és tan fàcil i platxeriosa com a Sant Julià, com a Andorra la Vella, com a les Escaldes. Ací la vida deu ser primitiva i dura com a l'antigor. Ací, com en les èpoques antigues, no hi ha altres feines que l'agricultura i tal vegada el pasturatge. Ni altre esport que el de la cacera: l'isard, el senglar. Cal esperar que l'escola i la carretera canviaran la fesomia del poble.

Aquest és un pobre llac inconegut, ignorat de la resta del món. Això no obstant, no és pas gens exagerat de dir que és tan bell com els d'Itàlia i Suïssa, poso per més populars. És a dir: a mi, per la seva solitud, em sembla molt més bell. El dia que ací construeixin un funicular, sanatoris, grans hotels, camps de tenis i un Casino amb joc fort i dancing que reculli tots els detritus musicals d'Europa i Amèrica, el llac esdevindrà famós, el diner entrarà a Andorra a cabassos i ,sense necessitat de guerres, però aquest racó, avui tan deliciós en la seva solitud, gairebé solemnial, estarà perdut.

És, però, com ja he dit, llac de poetes, car té llegenda pròpia, contada i cantada, com qui no diu res, per mossèn Cinto.

Segons conta la llegenda, en temps d'una antigor imprecisa, hi hagué un llogarret al lloc que avui ocupa el llac. Un llogarret anomenat Sant Miquel d'Engolasters.

Un dia es deturà davant de la porta d'una de les cases del poble un pobret que demanava caritat. (Mossèn Cinto diu bellament, tendrament, que demanava "un bocí de caritat"). Em plau d'imaginar el pobret en la figura d'un home de mirada dolça, trista i profunda; de veu profunda, dolça i trista.

Tragué el cap una dona que acabava de pastar i l'acomiadà amb paraula freda.

—Déu us empari. Ja he posat el pa al forn i no en queda una engruna a la pastera.

—Resseguiu-la bé, car, qui sap!, potser encara hi trobareu algunes "remàstegues" per poder-me afavorir.

La pagesa, perquè no fos dit, feu el que li demanava el captaire, i amb gran esbalaïment pastà un pa sencer que posà al forn amb els altres. I novament negà l'almoina al malaurat.

—Un pa tan esplèndid no puc pas donar-lo a un pobre de camins.

El captaire sospirà.

—Què hi farem! Torneu a resseguir la pastera; qui sap si encara hi ha alguna cosa!

I amb facilitat de meravella la pagesa pastà un altre pa que anà a fer companyia als que ja es coïen.

—Aquest tampoc no serà per a vós, digué, car m'ha sortit com l'altre de bonic.

—Molesteu-vos una altra vegada, vejam si resta un grapadet de farina enganxat a la pastera. Tinc gana.

La dona, agullonada pel dimoni de la cobdícia, que és el més odiós i el que més estralls fa entre les humanes criatures, escurà adelerada la pastera, i de les mans immisericordes eixí un altre pa que encara feia més goig que els altres.

—Aquest bé deurà ésser per a mi, digué el pobret.

—No, feu la pagesa, aquest tampoc.

I quan entrava el pa al forn esclatà un tro com mai no se n'ha sentit cap altre de tan paorós. El pobret misteriós dels ulls tristos i profunds, de la veu profunda i trista, que era, no ho sabeu?, doncs era Nostre Senyor Jesús, havia desaparegut. I per la porta entrava, udolant i amb força terrible, una immensa onada d'aigua que emplenà en un tres i no res la casa i totes les altres del poble i les colgà.

Ja sé que em direu que la gent de les altres cases no era culpable. Sí, és clar, però què voleu fer-hi? Deu ésser cert que moltes vegades paguen justos per pecadors. I qui sap si el mal té tanta força que, un cop desencadenat, ni Nostre Senyor no pot deturar-lo. Heus ací com nasqué el llac que ocupa el lloc que havia ocupat el llogarret de Sant Miquel d'Engolasters.

A la placeta de l’ermita, damunt d’un ample blanc de calç, una creu aixeca els seus braços al cel desert i nu. L’ermita amb les seves parets blanques, el seu sostre inclinat, les seves dues campanes gairebé muntades a l’aire, té un aspecte humil, pagès, molt agradós, i més que no pas en un temple on la Verge és venerada —dient-li ingènuament, amorosament, de «tu» com a la mare— fa pensar en una masia en la qual s’afanyen els homes condemnats a les feixugues feines del camp. 

El dia de l’aplec, el 8 de setembre, aquest indret vibra de crits, de músiques, de rialles. Els altres dies de l’any deu haver-hi un silenci profund, meravellós, vertaderament envejable. Potser un gos, un d’aquests gossos de ramat, tan braus i simpàtics, un d’aquests gossos tan plens de pèl que sempre semblen vells, s’ajaçarà a dormir a l’ombra del porxo camperol de la camperola ermita; potser uns tudons deturaran el seu vol a la cornisa de la teulada, segurs que no els foragitaran les campanes —que són una altra mena d’ocells, car també canten—, que només branden, joiosament, una vegada a l’any; potser unes gallines que segurament existeixen malgrat que els romeus de l’aplec no les hagin vistes —ells, pobres!, fugen de la gent, com fan els filòsofs, o bé s’estan rostint a la cassola— se n’entraran despreocupadament porxo endins i trauran el cap a l’interior del temple esguardant amb els seus ulls grocs i rodons com els grans de moresc, amb els seus ulls que sempre semblen meravellats de tot el que veuen, a la Verge, una talla romànica, solitària en el seu altar; potser una oreneta fregarà volant amb les seves ales de vellut la creu i un gat la contemplarà cobdiciós amb els seus ulls de color d’oli.

 

Ací al Pas de la Casa —que abans anomenaren Pas de les Cases, perquè, segons m’han contat, per ací passà, llavors de la invasió napoleònica, Manuel de Las Casas, el memorialista de Santa Helena— comencen les Valls d’Andorra pròpiament dites, que s’esglaonen fins més enllà de Sant Julià de Lòria. Car el que dona caràcter i prestigi al petit territori són les Valls. Políticament podrà ésser Principat o República, però geogràficament —i sempre, vulgui’s no vulgui’s, la geografia passa per damunt de la política— és les Valls. Del típic Consell, no se’n diu del Principat o de la República, sinó de les Valls. 

Segons ja tinc dit, des del Pas de la Casa fins a arribar a Soldeu, i en territori francès, des de més enllà de l’Hospitalet a la Duana, hom veu, com en els films de l’Oest, ramat d’eugues i vaques que confraternitzen, potser per donar exemple als homes. (Els homes, però, animals superiors, no segueixen l’exemple.)

L’important, l’original, fou la pensada de crear un «pessebre» vivent. ¿No hi ha una «Passió» a Oberammergau i, sense anar tan lluny, a Olesa de Montserrat? ¿Per què, doncs, no hi podia haver un «pessebre» a Andorra? 

—Anem a fer un «pessebre» —digué Albert als andorrans, que se l’escoltaven esbalaïts— com els que amb sorra, paper de xocolata, suro, branques de bruc, molsa, cases de cartó i figures d’argila fan els infants, i els que ja no són tan infants, per celebrar la naixença de Jesús. Nosaltres, però, el farem amb arbres i muntanyes veritables i amb homes i dones i bestioles de carn i ossos. Tenim un escenari magnífic, grandiós, que ni fet a mida: el d’Engordany , la part antiga de les Escaldes, que per art d’encanteri, per amable gràcia de la fantasia, esdevindrà paisatge de «pessebre». Dic «de pessebre» i no «de betlem», car la realitat històrica i geogràfica de Betlem, avui, en l’empresa que us proposo, no m’interessa. Re-creadors de paisatge, com els infants i els poetes, només ens interessa la realitat del «pessebre».

En canvi, el d’Engordany, allunyat de l’odiosa multitud, és un cementiri camperol, quiet, plaent, un cementiri de Modest Urgell. ¿Recordeu els cementiris —simfonies en gris i en blau— que pintava Modest Urgell? Una paret, una porta enreixada, un xiprer. I penjada a les branques altes del xiprer, talment un fanal de paper groc, la lluna, la pàl·lida lluna dels morts. Sí, sí, aquest cementiri d’Engordany és una còpia dels que pintava l’oblidat Modest Urgell. Li fan ombra des del camí, que s’eixampla davant la porta, uns pollancs altíssims en les fulles dels quals sospira l’airet del matí. L’herba creix entre les tombes. Hi ha un silenci dolcíssim, meravellós, trencat de tant en tant pel piular d’uns ocellics que es deleixen per fugir del niu. Vénen ganes de morir-se perquè ens enterrin ací i ens deixin per sempre més en pau. 

Al costat de l’humil i simpàtic cementiri, en un hortet, creixen unes cols ufanoses d’un verd gris tacat lleument de blau; unes cols tan pomposes que sembla com si portessin mirinyac. 

Més enllà hi ha una figuera lúbrica, d’amples fulles peludes, que estén les seves branques al sol. I ens trobem davant d’una altra creu, una creu de tosca arquitectura, una creu de pedra que es dreça damunt una pedra enorme com si nasqués d’aquesta pedra. Manca la creu pròpiament dita, que segurament fou també de pedra i ha estat substituïda per una altra de ferro, torçada.

Sant Julià de Lòria, l’antiga Laurèdia —¿potser de la veu llatina lauris, llorer?—, és una vila «que fa baixada», que se’n vol anar a la Seu d’Urgell. A més a més de la carreta té dos carrers estrets i costeruts anomenats dels Cavallers i dels Xiulets. I una plaça de sòl i traçat desiguals, una plaça d’angles durs, una plaça magra. Magra, si senyor; malgrat que, com és sabut de tothom, ni les places ni les ciutats no pertanyen a un ordre fisiològic, n’hi ha de magres i de grasses. [...] 

A la plaça, que és, naturalment, l’indret més important del poble, hi ha tres o quatre cafès, unes botigues en les quals venen, com de costum ací, les coses més heterogènies, i el cinema, que funciona dues vegades cada setmana.