Edicions Proa (Barcelona), 1935
La immensa fàbrica mostra encara les cicatrius de les ferides sofertes durant els darrers vint anys: primer, per les tropes franceses que s'hi parapetaren quan Eroles les va assetjar; després, pels facciosos anticonstitucionalistes i per les tropes del general Mina; més tard, per les turbes de la guerra dels malcontents, formades per pagesos i contrabandistes de professió. L'edifici ha conegut tantes vicissituds, ha viscut una vida tan a precari, que ha servit i tot de caserna en el curs del que va de segle. Ara mateix, hi ha permanentment instal·lat un escamot de guàrdies reials, que si no fan sentinella a la porta és perquè el canceller de la Universitat, que viu en unes habitacions del primer pis, no ho ha permès.
La façana, d'estil jesuïta, que dóna magnificència a l'edifici, té un aire més eclesiàstic que civil, amb el parell de robustes columnes amb capitell d'ordre compost que es dreça a cada costat de la portalada i amb la colossal imatge de la Puríssima Concepció dins el nínxol del frontó barroc. Aquesta imatge és de bronze, i són de bronze altres ornaments, com la corona que hi ha encimbellada al frontó i la placa que hom ha incrustat enmig del timpà, amb una inscripció llatina al·lusiva a la fundació de la Universitat. Amb la placa i la corona hom volgué honorar Felip V, fundador de la institució, i amb la imatge, el papa Climent XII, que havia atorgat múltiples gràcies pontifícies a l'acadèmia cerverina.
A la tarda, ni a la plaça airejada i llargaruda que s'obre davant la façana de la Universitat ni als grans patis interiors no hi ha gaire afluència d'estudiants. Només desfilen sota els porxos dels claustres els qui van a les classes dites de vespres.
En aquest moment tots els professors de vespres ja són a llurs càtedres, car ja fa bona estona que han tocat les tres. I com que les classes de tarda són poques i poc nombroses, l'edifici és gairebé com un rusc desert, o com una gàbia sense ocells. Són les tres de la tarda d'un dissabte tardoral. Exactament, del dissabte dia 30 d'octubre. Fa pocs dies que ha començat el curs, puix que les aules s'han obert el dia 19, o sia l'endemà del dia de sant Lluc Evangelista. Les classes de vespres són a les aules de la planta baixa, tocant al pati, cap al costat de llevant. Heus aquí la més nombrosa. És donada en una aula gran, que té unes parets grises i nues, unes finestres altes i tot de bancs arrenglerats. Tot i ésser l'aula més concorreguda en aquesta hora, una vintena d'alumnes omplen escassament les dues primeres fileres de seients, fent una taca negra en la penombra envaïdora, amb llurs capes i manteus. N'hi ha que, de tan joves, semblen uns grans infants. Uns quants, els més aparentment reposats, segueixen la carrera eclesiàstica i duen l'hàbit talar i la tonsura. La majoria, però, estudien lleis i filosofia. Aquests darrers ja s'han alliberat gairebé tots del vestit clàssic dels escolars cerverins; i encara que en conservin la capa, tanmateix una mica retallada, no duen tricorni, ni calça curta, sinó capell rodó i pantalon tivant, com exigeix la moda.
Els tres amics viuen en una mateixa dispesa de la plaça de Santa Anna, i per això es tenen tanta confiança. I com que Nicolau va sempre curt de diners i ha de demanar sovint l'ajut dels seus companys per a atendre a les seves despeses menudes, més aviat es conté que no pas s'esbrava quan parla de política, car si ell és un acèrrim partidari de l'absolutisme representat per l'infant Carles i un admirador decidit del comte d'Espanya, el nefast capità general de Catalunya, Felip i Roger són constitucionalistes. Si no fos això, ja els hauria delatats més d'una vegada. I no és segur que no ho faci, si li ho demanen o li ho paguen bé.
A despit de la recomanació de llur company, ni Felip Montmany ni Nicolau Cros ara no fan gaire cas de les noies que passen. També és veritat que es va fent fosc i que no les veurien gaire. A més, ara passen a corrua feta. La gent que se'n van a rosari formen a través de la plaça una veritable processó. I com si anunciessin la proximitat del diumenge, la majoria van molt mudats. Roger segueix escoltant el diàleg dels dos adversaris polítics, car l'absolutista Nicolau i el constitucionalista Felip tornen a parlar de política. I Roger no torna a desviar la conversa perquè en el fons també l'interessa.
La tarda era clara, sota el cel turquesa, i ja una mica calorosa, puix que el juny era força avançat. Però al carrer Major, per ésser una mica estret i tenir les cases més altes, s'hi estava més bé que enlloc. Àdhuc hi passava, a estones, una fresqueta no gens desagradable. Felip es posà a conversar amb uns coneguts que tenien botiga davant per davant de l'estudi de misser Pomés i s'hi quedaren tota l'estona ell i el seu company. Des d'allí Roger va descobrir el rostre radiant de jovenesa i de formosor de Florentina, nimbat de rínxols d'or. Asseguda rere els domassos morats d'un balcó del primer pis, només mostrava als passants l'encís del seu caparró joveníssim; això, tanmateix, bastava per a suscitar somnis al més pobre d'imaginació. Roger, que n'era més aviat ric, era alhora massa poeta per a no il·lusionar-se tot seguit.
— Guaita allà, en aquell balcó, Felip, quina noia més bonica!
La noia bonica devia conèixer, des del seu setial, que els dos joves parlaven d'ella, perquè s'enrojolà tota i desaparegué sobtadament. Però no trigà a tornar. Va tornar i, abans d'asseure's, mostrà la seva figura esvelta, vincladissa com un jonc i delicada com una flor. Tot era candorós en ella: el seu rostre, el seu vestit, blanc com una assutzena, les seves mans de fada que, un moment, damunt el domàs de seda, semblaven un pom de nadales en un tapís de violetes. Roger va restar enlluernat per tanta blancor.
— És la filla de misser Pomés — digué Felip a l'orella de Roger, en veure que aquest no es cansava de mirar-la.
— És la noia més ideal de Cervera.
— No tens mal gust, Roger.
Venint de la plaça de Santa Anna apareixien els gegants sota el portal, al capdamunt del carrer Major. La quitxalla s'engrescava cridant i els grans s'arremolinaven, no sabent què fer: els uns s'arrengleraven al llarg de les cases per veure la processó, i els més tiraven carrer Major avall, cap als porxos de la plaça del Mercadal, on tota la comitiva havia d'aturar-se abans d'entrar a Santa Maria. Roger volgué romandre al carrer Major, davant de la bella cerverina. I mentre durà el pas de la processó no li va treure els ulls del damunt, corprès, encisat, com si es sentís atret per un poder màgic.
La casa del baró de Castellfollit s'aixeca a mig aire del carrer Major, pujant a mà dreta. És una casa d'aspecte més aviat modest, que no delata la benestança que amaga. Al seu costat s'obre un carreró que davalla ràpid cap al pas de la muralla. Sota el parell de balcons de la façana, damunt d'una porta ni més gran ni més petita que les de les cases del voltant, els passants poden contemplar, esculpides en la pedra, les armes de la novella baronia. Per la banda del carreró, la casa és una immensa paret i una sòrdida tanca que s'estén al llarg de la travessia.
Aquest carreró, descalçat com un torrent, és sempre solitari. A la paret que hi dóna hi ha una portella baixa i ordinàriament tancada que comunica amb un vestíbul interior i amb una escala que mena a les habitacions superiors. Aquesta és la portella que la Cinta ha tingut cura de deixar oberta, com era convingut. El carreró és tan estret i amagat que les persones que s'hi entaforen són aviat engolides per l'ombra i el silenci. Roger s'hi ha esllavissat sense que ningú en tingués esment, protegit no sols pels núvols que celen la lluna, sinó per la soledat ambient.
Asseguda en un tossal llargarut, reclinada damunt l'esquena d'ase d'una coma que a moltes llegües a la rodona domina les eixutes garrotxes de la Segarra, Cervera dreça el seu escampall de cases, mal abrigades per un cinyell de muralles seculars. El rierol que dóna nom a la ciutat salta entre pedregars, cap a migjorn, tot reflectint la mola soberga del campanar de Santa Maria que es retalla sota el cel. Al volt d'aquesta església s'aixopluga la part més antiga de la població, que a vegades sembla escanyar-se entre els seus propis murs; però quan surt de les estretors del seu carrer Major i s'esplaia cap al barri de Capcorral, desbordant d'un primer recinte emmurallat massa estret per a ella, la ciutat pren un aire menys vetust i més rioler. Com per a compensar l'encimbellament, a l'extrem més espadat de Cervera, del campanar octagonal de la parròquia, a l'altre extrem de la ciutat es drecen les dues torres quadrades, coronades per dos graciosos cloquers, d'un noble edifici que els anys encara no han malmès. És la Universitat, monument vastíssim, que galleja pel damunt de la grisor de les cases amb els seus teulats rogencs, els seus frontons, les seves balustrades i els seus innumerables finestrals.
Com que la portella del carreró s'ha tancat silenciosament i els núvols erràtics celen encara la lluna ací i allà, Roger s'esmuny sense que el vegi ningú. Però no torna pas tot seguit al carrer Major, que prop de la casa dels Castellfollit és tot remorós de gent i on cremen encara, davant de la casa de misser Pomés, els brandons del combregar, que n'il·luminen la façana d'una manera llòbrega, sinó que les emprèn carreró avall, saltant com un cabridell, protegit per la nit i per la solitud. Quan és al capdavall del carreró trenca a mà dreta i no para fins que es torna a enfilar, cap a la plaça del Mercadal, pel carrer de la Sebolleria. I entra altre cop al carrer Major, com si vingués de la paeria o de la parròquia.
Passant gairebé a les palpentes entre els grups de fidels agenollats o asseguts que s'han dispersat per l'església, Roger Fonollar s'estintola en un dels esvelts pilars que sostenen la nau central, tot deixant-se encisar, de moment, per la remor monòtona del càntic que acaba de començar. La veu de l'orgue, alhora profunda i elevada, és plena de lamentacions humanes i d'èxtasis angelicals. I tota la nau en ressona prodigiosament. Als altars laterals cremen alguna llàntia votiva i algun ciri escadusser; però l'altar major, on es venera una imatge de santa Maria, vella de més de sis segles, és una constel·lació d'atxes i de brandons, un encegament de resplendors.
L'estudiant cerca entre la munió devota l'esguard femení que adés no ha pogut copsar a la plaça, i no triga a descobrir-lo. Allí, tocant a la capella del Sant Misteri, gairebé al seu davant, protegits per la fosca del temple i per la penombra d'una mantellina, dos ulls negres el devoren, dos ulls encesos i delirants que durant un quart d'hora no han deixat d'espiar la porta per on ell ha entrat. Roger té la sensació que aquells ulls l'escorcollen, que li cremen els sentits i li perforen l'epidermis, fins a entaforar-se-li a la sang. I en tremola d'emoció, com si aquells ulls no l'haguessin mirat encara mai, com si de llur esguard depengués la seva dissort o la seva salvació. I potser no s'erra. Però en lloc de contenir el panteix del seu cor, hom diria que es complau a sentir-se'l bategar amb tanta de violència sota la post toràcica; i en lloc d'esvarar-se de la confusió que li donen aquests ulls d'atzabeja que ja se li afiguren més cruels que benignes, sembla complaure-s'hi. Una lleu rojor li ha pujat al rostre. El xicot, instintivament, s'hi ha dut el revés dels dits. La carn li bull. I endevina, no sense un sentiment d'orgull que li fa trepidar els polsos, que ella també, mentre el guaita des del caire de l'altre pilar, mig tapant-se la cara amb l'enorme ventall de blondes, té les galtes enceses com una rosa a mig obrir.