Edicions 62 (Barcelona), 2012
Vaig trencar pel carreró de Montjuïc del Bisbe cap a la plaça de Sant Felip Neri, un dels racons que més m'agraden del barri antic. Em commou des del mateix arc d'entrada, potser perquè em sembla que és el lloc que millor permet evocar la Barcelona medieval (i amb menys esforç). Una llegenda diu que on és la plaça hi havia hagut una fossa comuna de terra on es donava sepultura als morts per la justícia i, és ben xocant, als botxins de la ciutat. Els vells barcelonins s'estaven de rondar-hi, perquè sabien que, quan plovia fort, els ossos dels ajusticiats sortien i els seus esperits vagaven pels voltants i entraven als habitatges a tocar de la muralla. Hauria volgut veure el cementiri amb els meus ulls. La morbositat d'aquesta mena d'històries de l'imaginari urbà m'atrauen de manera poderosa. Tot i que sempre em costi relacionar la plaça de Sant Felip Neri amb un fossar d'empestats socials i d'ànimes en pena que pul·lulen buscant qui les redimeixi.
Al centre hi ha el sortidor (sense aigua) i l'ombra de tres arbres alts, vells, d'aspecte malaltís, que no he identificat mai. A la dreta la façana severa del temple, amb la pedra escrostonada pels projectils de la guerra. Com si cada orifici fos una estela recordatòria de l'etapa d'incivilitat que per fortuna no m'havia tocat viure. Feia anys, el meu amic Stefano Weitmann va instal·lar el seu estudi de pintor a les golfes (per dir-ho així) de l'edifici que fa xamfrà amb el carrer de Sant Felip Neri. El pis, sota un teulat voladís, em tenia el cor robat pels finestrals rectangulars i les columnes neogòtiques que semblaven tretes d'un palauet de Lucerna. Un dia serè i agradable d'octubre, a primera hora de la tarda, des de la mansarda vam poder contemplar amb vidres fumats un eclipsi total de sol. Déu, com envejava aquell apartament de l'Stefano! Quan ell va deixar-lo per tornar-se'n a Montreux, jo ja vivia a Berlín.
La vista a la placeta em va deprimir. Tres xicots mig nus dormien a terra fent servir les motxilles de coixins. Devien ser els supervivents d'una llarga nit de barrila etílica, si hem de jutjar pel grapat d'ampolles buides i llaunes de cervesa que hi havia escampades amb restes d'entrepans, peles de taronja i, entremig de les deixes, un parell de condons. Era obvi que aquell matí les brigades municipals de neteja no havien fet la seva feina. O potser la desídia feia dies que durava. El més deplorable de tot, però, era la fortor dels pixats que fosquejaven els carreus dels edificis. Quin fàstic. I quina pena. ¿En què havien convertit la placeta de Sant Felip Neri on no feia pas gaire, als estius, s'organitzaven concerts a l'aire lliure de música de cambra? Una rossa amb pamela ho filmava tot. Els seus companys feien fotografies i comentaven en alemany, enfotent-se'n, que la merda i la pestilència també eren part de l'oferta turística. Un d'ells va anomenar el Bronx. Exageraven, però tenien un punt de raó. No volia sentir dir res més, d'aquella degradació. Vergonya infinita. Respirant fondo, vaig girar cua, profundament disgustada.
Els carrers de San Felip Neri, Sant Sever i Sant Honorat em van dur a la plaça Sant Jaume. Entre els palaus de la Generalitat i l'Ajuntament, movent-se com un corrent orgànic, bandades d'estrangers de tots els colors. Un espectacle poc inspirador. Alentint la marxa pels carrers del Call i la Boqueria (esquivant energúmens sobre dues rodes), vaig sortir a la Rambla. Allà la ciutat feia la impressió d'estar drogada per la calor empastifosa que pujava de l'asfalt roent. No hi havia cap indici de brisa. Els núvols s'havien estès, prenien formes estrambòtiques, eren de color canyella. La humitat augmentava per moments. Tenia els pixums ficats al nas. La Rambla feia honor al seu nom: arriava cap a mar, però també en sentit contrari, en direcció a la muntanya, una densa torrentada de carn humana. Els cossos fregaven els uns amb els altres. Em va aflorar una fatiga que m'entretallava la respiració.
Vaig seure en una terrassa davant del Gran Teatre del Liceu. Un plat combinat (ou ferrat, hamburguesa plastificada i patates fregides congelades i reescalfades): dotze euros amb setanta cèntims. Una Heineken, quatre amb vuitanta-cinc. El succedani de cafè, dos amb vint. Preus estivals, de Rambla, a escala turística. Sarcàsticament «populars». Ho prens o ho deixes. Els cambrers eren tots peruans o equatorians. Entenien l'anglès, però el català els sonava a música dodecafònica. Feien cara de no estar disposats a perdre ni un segon amb les carallades d'una intrusa del país. Em vaig preguntar ociosament quantes llengües i quants dialectes es parlaven en aquell moment a la Rambla. I qui dictava la llei en aquella Babel extraterritorial que convertia a tothom, els pocs indígenes i els molts forasters, en víctimes indefenses de la prepotència i l'explotació.