Editorial Barcino (Barcelona), 1955
El cavall i la mar
Sense pausa ni pressa va el cavall
arrossegant i arrossegant la rella
damunt la terra secament vermella
on creixen l'argelaga i el cascall.
¡Quina monotonia té el treball
que amb tirànica pauta es descabdella!
El ritme vell jamai no es renovella:
avall i amunt, després amunt i avall...
Però quan ve el diumenge —hores serenes—,
l'agrícola s'emporta a les arenes
el seu company de joies i de dol.
I el cavall pren el bany batent les potes
que fan escumes altes i remotes
dins la mar tota blava sota el sol.
Rondalla de les llauradores i els mariners
Sí n'eren tres fadrines,
sí n'eren tres fadrins...
Ells marxen mar enfora,
van elles terra endins.
Fa poc, quan es ponia
el vèsper dins l'estiu,
la barca abandonava
les arenes: quin llit!
Hi van tres cors de jove:
l'amor els fa glatir.
Si el ventall de la vela
es desclou—aire antic—,
bé la xarxa es belluga,
laberint de cordills.
Ara l'ona es corona
amb escuma en xiu-xiu;
ara l'ona s'esberla
sots la proa subtil.
I la nau s'allunyava
per l'aquàtic camí.
Sí n'eren tres fadrines,
sí n'eren tres fadrins...
Ells marxen mar enfora,
van elles terra endins.
I tot anant conversen,
als llavis un somrís;
les llàgrimes s'escolen
al fons dels esperits.
¿Com veure la barqueta
que es perd a l'infinit
damunt les aigües fosques,
davall el cel tot gris?
Enfilen la muntanya
deixant la vora-riu.
La bata d'una és groga,
verd és d'altra el vestit,
la terça va abillada
de tela carmesí.
Tricromia de fembres?
Bandereta en el cim!
Sí n'eren tres fadrines,
sí n'eren tres fadrins...
Ells marxen mar enfora,
van elles terra endins.