La Nostra Terra (Palma), 1929
[La Vall de sant Miquel, de Campanet] (fragment)
Jo sé una vall llunyana
amagada en el fons de l'alta serra;
tot temps, fresca i galana
vestida de verdor està la terra.
Així cantava la musa juvenil de Costa i Llobera la vall de Ternelles, soterrada entre verdor dins un freu de muntanyes fatigades d'història. Una altra vall, que jo sé, no ha tingut un cantor tan gran; tampoc no té història; però la pau hi té el niu, tota l'anyada. I l'idil·li sa del bestiar i la immortal epopeia dels treballs del camp i la divina agricultura sempre seguit hi sojornen.
Chateaubriand va dir que hi havia quelcom més bell que una obra bella i és la ruïna d'una obra bella. Aquesta vall és tota ornada de turonells que li donen moviment i gràcia. Damunt cada turonell s'aixeca un molí truncat. Aquesta filera de molins truncats donen al paisatge una suau i aconsolada malenconia, com d'una casa on fa temps que hi hagué un mort. Entorn de les esmotxades torres encara hi esvolateguen ales blanques. No són les ales de les veles qui cridaven el vent; sinó les ales de candor viu d'un esbart de coloms blancs. Del camp amarat, de les vores de la riera tota remorosa de les aigües recents, de sobte han alçat el vol amb una gran ovació d'ales. Són anats a perdre's entre les pàl·lides oliveres i els penyalars grisencs.
Mentre la vegetació feréstega d'alzines i de pins s'aferra a les galtes del coster, la vall és una garlanda d'arbres afrenellats. Hi triomfa la verda pompa dels tarongers. Les parres s'hi mariden amb els oms. Els pollancs s'agiten amb una tremolor nerviosa. Els xiprers hi fan processons en rengleres fosques i encaputxades; o aplegats a redols, de dos en dos o de tres en tres, parlen ells amb ells de coses de l'eternitat.
Damunt de cada turó, una masia seu amb un repòs de madona o de masovera. Cada masia serva encara el seu nom aràbic: Santiani, Bonnàber, Gabellí... Però reben una gràcia clàssica de les oliveres àtiques i de la murta de Venus que aquí creix espontània i abundant. Aquesta murta espessa em donarà un coixí viu i perfumat, més blan i dolç que la son.
El silenci que per tot arreu és una cosa morta, és aquí una cosa vivent i vigilant. El ritmen l'insecte i l'ocell; el fa bategar la paraula alada de l'home. Mai la paraula no és tan alada com quan pren la forma de cançó. I de cançons que acompanyen el treball humà tota la vall en ressona.