Ediciones Destino (Barcelona), 1997
Fins i tot —i això ja sembla màgia o esoterisme de templers o rosacreus, però es del tot ver—, en un bell poble de la Terra Alta, Horta de Sant Joan, es donen alguns fenòmens calculats que són d'una tecnologia fina, còsmica, extraordinària. Horta és exactament com Picasso va pintar-la: de blocs de pedra, d'arcades sobre carrers, places amb porxos i teulades que s'abracen per filtrar només la claror blanca i perfumada d'aquesta comarca. Alguns vials són tan estrets que semblen canonades d'escopeta, i per això mateix resten tot l'any foscos i una mica florits en els sòcols: és el cas d'alguns carrers d'Horta propers a l'església parroquial. El dia de Sant Joan, però, es produeix el miracle: a l'eixida del sol els seus raigs d'estrena penetren per una escletxa oberta entre la casa de don Pedro i l'església, i la il·luminen amb una espessa i viva pols d'or batut el camí fins a encendre tot el carrer de les Grases; les pedres s'eixamplen com un pulmó que ha captat el iode marítim i el ferro dels balcons sofreixen una alquímia que els converteix en naus d'or suspeses a l'aire. L'efecte només dura uns minuts, després desapareix i el sol, ja alt, no torna a entrar en aquest carrer fins al 24 de juny de l'any vinent. Menys espectacular però amb un mateix halo de misteri era per a mi conèixer el pas del temps quan encara no coneixia les busques del rellotge.
A l'escut oficial de Mòsdriu figura l'esquema d'un arbre de ribera, d'aquells que fan ombra fresca a l'estiu i, a l'hivern, nu de fulles, proporcionen la tebiesa d'un bany solar al seu corpulent recer; el traç d'un riu en ziga-zaga, d'atzur, o en onatge horitzontal, acaba per compondre els elements distintius d'aquesta vila. L'arbre i el riu denoten terra fèrtil, possibilitat d'explotació agrària que acabi convertint-se en una simfònica dringadissa de monedes a les butxaques o a la faixa dels pagesos i senyors. Aquest escut, però, devien dissenyar-lo ja fa molts segles i ara, amb el temps, han desaparegut el riu i els arbres, i només resta un sòl que continua fèrtil gràcies als drenatges de la composició granítica, a l'esforç dels llauradors i a la benignitat del clima. Que com s'han perdut els dos elements primers? El riu l'assecaren els pous de captació dels pobles de la capçalera i, sobretot, de la ciutat veïna, que així té un cabal addicional, barat, amb què atendre la seva set de progrés i de camps de golf; els arbres s'assecaren un cop tallades les venes de l'aigua, com és inevitable en el boscatge de ribera que necessita arenys amb humitat permanent. Davant d'aquesta evidència el més assenyat fóra adaptar —no canviar— els signes heràldics d'aquesta vila. D'acord als nous temps i considerant els nombrosos serveis que ha proporcionat als habitants d'aquest poble i de tota la comarca durant moltíssimes generacions, sembla assenyat que fos la mongetera la que suplantés l'arbre. La mongetera, malgrat el seu nom llatí despectiu —Phaseolus vulgaris—, ha estat la vertadera mamella de lactància de la gent de Mòsdriu.
Tot el camp fa sempre olor d'alguna fruita, però i a les cases, als carrers i a les places de Mòsdriu? Com que aquesta és vila pagesa, als baixos de les cases sempre hi ha l'estable per a la mula o el cavall, amb una menjadora —el pessebre— o un civader que per poc que se li remeni el fons sempre deixa esbravar una olor de gra, de palla i de garrofa mòlta dolcíssima. Però l'olor dels fems, més acre i forta, és el primer baf que us saluda si truqueu a la porta de la casa pairal. Un cop a dintre, a la primera planta, trobareu la cuina i el menjador: olor de bullit els dies feiners i, si és de brou, segur que és festa o a casa hi ha malalts; també hi trobareu un petit rebost amb confitures, conserves, un peu d'oli, unes bótes de vi de collita pròpia i el sac de fil per al pa: la mescla de tot això és potser una dolçor humida, flaire relaxant, de confiança en trobar viandes a taula. En una planta superior hi trobareu les alcoves —a vegades amb sala— amb els llits parats i unes calaixeres i quatre cadires per a les vetlles de difunts o per malaltia; damunt d'alguna còmoda segur que hi ha una capelleta votiva, un reliquiari, un santcrist de talla, una marededéu de campana de vidre o un beat vora d'un florer de terrissa i un candeler: l'olor d'aquesta planta és de vernissos, de cera, de plaers continguts i de paelles i orinals acabats de treure. I dalt de tot, a les golfes, la collita d'avellanes eixugant-se o esperant millor preu desprèn una pols que fa esternudar —perquè duu pol·len del camp—; i els sacs d'ametlles, de garrofes o penjats en llargues filferrades, els tomacons d'hivern, les cebes i els alls trenats, els melons de Nadal, les serves sobre palla perquè madurin... I tot, com si tinguessin l'espai aeri delimitat, et parla amb una llengua d'olors diferents, sense mesclar-se, al punt que t'acostes, que hi poses el nas a la vora. Més amunt, ja només les xemeneies, mocador gris que esventa l'olor de les plebees verdures, del caldo bo o del fregit de les paelles, i que delata alhora la classe de llenya que s'hi crema: vergues d'avellaner, troncs d'alzina, rabasses d'olivera, buscalls de presseguer, ascles de taronger... segons si es cou, es braseja, s'escaliva o es bull. És curiós, però a Mòsdriu no és solament el rellotge del campanar qui marca les hores, el sereno que les canta o el nunci que les pregona, sinó l'olor dels vials: a les sis del matí els carrers d'Avall i de les Galanes fan olor de pa cuit, perquè ja treuen les primeres fornades; a les vuit, si és dilluns o divendres, de cal Cosaco s'escampen flaires de mandongo, perquè aquests dies maten el porc; a la mateixa hora, cada dia, arriben a les lleteries els dipòsits d'alpaca rodons, i s'esbrava aleshores la dolça aroma de llet recent esmunyida, calenta i amb un tel gruixut i groc de nata; a les dotze arriba al mercat el carro de la carn, xino xano, de l'escorxador municipal i de seguida veus les dones amb palanganes on traginen la sang encara fresca i roja, a mig quallar i que després vendran a tallades de pesseta, i la dels menuts, tripa amb olor de carn crua de be; ben d'hora —l'hora de missa primera— transporten de mar el peix fresc que té aromes de sardines, de rap, de musclos i de sèpies tot cobert d'un gel escatós i brillant. Si han combregat algú, el carrer fa olor de cera cremada, o d'encens si ha passat l'enterrament, i de les tavernes surt la fortor del tabac de pipa o caliquenyo i dels aiguardents de garrafa. I són prou diferents les olors de la fira que la de la festa major d'hivern o del patró local, que marquen altres diades del calendari.
Veiem pondre's el sol des de la barca, a la desembocadura de l'Ebre. Vora les illetes i dunes els ànecs s'ajoquen en jaç de bardisses i jonquerals. Per l'est s'endevina el cap de l'antic far, ara semicobert per les aigües mòbils del riu. Mar en calma, a penes un suau onatge que es torna suc de taronja a l'horabaixa. Aquí tot sembla aquós i el cor es muda d'ingravidesa. Aquest matí a la punta del Fangar la llum ho emmirallava tot, diluïa les dunes en blaus i en espills l'aigua soma: i nosaltres semblàvem blancs pelegrins a punt de volatilitzar-se dins la calitja.
Als encontorns de la catedral de la ciutat sempre hi ha pobres que demanen almoina: si tenim en compte que estic investigant un tema d'església i societat del segle XVIII, l'ambientació no pot ser més idònia. Avui, però, ningú no m'ha allargat la mà ni m'ha perseguit perquè li donés una moneda —tot i que jo ja la portava amanida, en acció de gràcies per haver ben dinat, tenir una bona feina, una salut sense rovell, etc.—. On eren, però, els pobres? Destrempat per la inusual absència he hagut de voltar fins a trobar-los recerats als porxos del carrer de la Merceria, bevent vi en ampolles de plàstic i fumant gruixudes cigarretes de paper. Pagat ja el delme, m'he sentit millor, com qui es pren un estomacal de digestiu. Entre tots els pobres que conec d'aquest districte en faltava, però, un a la rotllana, el qui té amputades les dues cames. No tinc prou confiança per preguntar-los on era i ho he deixat córrer. Quan he arribat al pla de la seu, però, després de pujar els dinou graons de pedra, l'he trobat assegut sota el porxo de cal Balcells, amb el cap cot, immòbil i les cames ortopèdiques tretes i deixades repenjar contra el mur de la casa. Potser està borratxo!, he pensat. Però llegia! Una novel·leta rosa o de l'oest!, m'he dit. Atret per la seva concentració, m'he atansat i, amb l'excusa d'almoinar-lo, dissimuladament, li he filat el títol de l'obra: res menys que La montaña, d'Élisée Reclus! Per què, m'he interrogat aleshores, sempre associem pobresa física amb pobresa intel·lectual?
Quan davallo de Montsant observo els pobles que s'arrelen a la seva falda: són com el cos d'un gegant de pedra que sopluja els seus hostes. Primer li veig el cap, pentinat de fines teules, amb la clenxa del carrer Major al bell mig i el campanar, com un nas que ensuma l'aire poma de la tarda, i l'ullal del rosetó parroquial, que no s'acluca ni amb l'encesor del migdia, vetllant sempre, impertorbable al tallant de les orenetes; en algun racó la petita plaça és el ventre llis i musculat, i els braços fan un clos extramurs per tancar en una circumferència màgica tot el ram de cases. Per algun portal m'escolo dins la vila i és aleshores que noto l'escalfor d'un cos viu i com bat la sang del gegant de pedra.
Per una pista gairebé rampant accedim al volcà Santa Margarida: l'erosió dels marges deixa veure les capes geològiques del pastís mineral —cuit fa mil·lennis— i entre les clarianes del bosc les valls quadriculades i fèrtils del conreu. A la dreta del camí una antiga masia de pedra fosca, amb cleda de bestiar, ofereix entrepans i begudes a bon preu. El bosc caducifoli és impenetrable a causa dels tallats i desnivells, i només alguns senderons entrecreuen la via principal. Des del con del volcà veiem el cràter groguenc d'herba seca i al bell mig l'ermita romànica: és l'obsessió per sacralitzar cims i fondalades, com si l'encens del bosc no fos prou, o el vent i la pluja desfermats en ple rostre i l'aiguabarreig de la solpostada no incitessin prou al pur i alt pensament.