Edicions 62 (Barcelona), 1984
La barriada vella, el poble de fa set segles, és a la part alta, el Pantaleu i el Pou Amunt. S'aferra a la falda de la Planeta i és un teixit de carrerons i escales, estrets i irregulars, amb el sol empedrat. Les cases són fosques, amb finestrons, de parets emblanquinades. Tenen, a vegades, un parral i cossiols de geranis. Hi ha placetes, entre façanes altes i gastades, pobres, amb un coll de pou davant i on, en treure aigua, la cadena grinyola. Tothom té un moix: negres, tigrats, blancs, rogencs; els moixos circulen, cautelosos i atents; jeuen sobre les teulades. Les nits de lluna hi ha fantàstics jocs de l'ombra, i salten gats pels racons, provocant bregues sorolloses, crispades. A vegades s'hi veu, dreta i ambigua en una cantonada, la silueta d'una bubota.
El Pantaleu es un món perdut: han anat morint els vells, i els joves han fugit. Escamots de jaeneros han envaït les cases desertes. Fa encara vint anys, a les tardes i a les nits d'estiu, els pantaleuers es reunien a la placeta de la Pau; davant de casa els meus avis —i avui dels meus pares: els sis primers cognoms que porto ja eren aquí al segle XII —, sota el llum de la cantonada i al principi de l'escala, cent esglaons, que davalla fins a la plaça de Sant Pere. Seien en cadires baixes, feien corda, pelaven ametlles, jugaven a l'escambrí. Davant seu, les teulades d'Andratx, la vall verda. Garrafa omnipotent, el Port llunyà. Hi acudien tots: els de Ca Na Vilera, de Ca Na Baltasarina, de Can Pisana, de Ca Na Torrera, de Ca Es Panerer, de Can Panxeta, de Ca Sa Carbonera, de Can Menuda, de Can Massota, de Can Gorbió, de Ca Na Loi, de Can Goixet... En perdura, només, la memòria, d'aquella gent que era de carn i veu, que tenia un ofici, com jo mateix ara. Ja ningú tampoc no fa matances dels porcs, menjant i rient fins a les tres de la matinada.
Al temps dels moros aquí només hi havia alguna alqueria. Després del 1230 s'anaren establint els repobladors catalans. Al principi del segle XV, quan comença a empènyer de granat la pirateria, hom emmuralla per primera vegada. «Lo dit lloc d'Andratx és un lloc marítim i sense murs», considera el bisbe de Barcelona, senyor feudal. Un segle després, hi ha un centenar de famílies i es construeixen fortificacions més potents. Però el poble és un racó mallorquí, aïllat, assetjat per les falconades piràtiques, amb la meitat dels andritxols practicant el bandolerisme. El 1570 l'església era una barraca esquifida i bruta, amb un sol capellà. El bisbe de l'illa s'hi acostà en visita pastoral, i en sortí indignat: «Primerament visita el Sagrari i Sagrat Copon i encontrà que en el modo i estat que estaven eren molt indecents e indignes de son objecte... Visita després la Capella o altar de la Mare de Déu, que encontrà molt desmantonada i en gran manera descuidada...» El capellà no tenia capa negra per als enterraments, però sí una espingarda.
Escric a la llum del gresol, avançada la nit. Davalla de la muntanya un vent intermitent, de poc cos, que remou el fullatge dels pins, les branques dels ametllers i omple la petita vall —tancada com una ferradura— de remors exuberants i imprecises que romanen suspeses en l'aire, invisibles, com el ressò d'alguna catàstrofe llunyana. Hi ha lluna creixent, d'un blau pàl·lid, que flota per un cel pastós. De vegades l'òliba canta, solemne i nítida, aflautada la veu, o xiscla esqueixat un ocell carnisser. Si la nit fos plàcida, sentiria l'esquella d'alguna ovella errant i talonera per la falda del puig del Pi Totsol, entre el llentiscle i les argelagues.
Per la cresta del tossal del davant passa, rítmicament, el raig blanc, ample, del far del cap de Llebeig, de l'illa de la Dragonera. Darrera el pujol, la mar peta contra la costa deserta i trencada, forma bromeres als illots Pantaleu i Mitjana. Abans havia pujat a contemplar-la, i, a la llum blavosa i lletosa, imprecisa de la lluna, a les llepades de la llanterna del far, la mar presentava un aspecte brut i regirat, grisós. Els pescadors de Sant Telm, quatre en total, no havien salpat de 1'amarrador de Na Cargola. Amb un onatge engrescat, el Freu —el canal entre l'illa Dragonera i la de Mallorca— es perillós. Demà no menjarem peix.
Espavilo el gresol que s'anava esmorteint. Un espetec de llum rogenca omple la cambra. Augmenta l'olor marejadora i dolcenca de l'oli cremat consumit per la flama. A la xemeneia he deixat apagar els troncs de garrofer i hi ha quedat una gruixuda i refulgent capa de caliu. La nit, malgrat el vent, té una tènue atmosfera càlida. «Al capdavall, ja som a la primavera», em deia aquesta tarda Arnau Garriga, el vell patró Garriga, assegut al sol tebi, recolzat contra la paret de l'estable. I ha afegit amb cauta i ferma constatació: «Un altre any, ja hem passat un altre any. Quan arriba el bon temps, et notes els ossos calents, o menys gelats, i saps que amb una mica de sort aguantaràs fins a l'hivern. Els vells acostumem a morir-nos cap a la segona quinzena de novembre...»
Sí, és primavera. Em torno a omplir el vas de vi —negre, de Binissalem— i faig una mossegada a un tros de coca seca. Al lleu soroll de mastegar es desperten els cinc gats. Primer, el negre. Després, el grisenc. El ros, la moixa rovellada i el blanc clapejat. Tots cinc, llargaruts i esquerps. De sobte, engeguen un guirigall de miols i el ros i la gata s'envesteixen frenèticament. M'aixeco i amb una violenta ballmaneta els faig fugir cap a la porta. Surten i desapareixen en la nit. Observo que en el rotllo de la lluna s'han anat formant alguns núvols esfilagarsats i negrosos.
El carrer Major, llarg i estret, va des de la plaça de l'Abeurador fins a la de Sant Pere, i gairebé traça la divisió del poble vell i del nou. Devora l'abeurador hi ha una creu, refeta, que celebra una victòria contra la morassa; després, un monument lleig i deprimit a favor d'un conterrani il·lustre, el pare Pasqual, monjo i abat d'una fundació del Císter, neoclàssic, solvent grafòman lul·lista. A Andratx ningú no l'ha llegit, malgrat haver pegat la brusca lul·lista —és clar que només verbal— alguna temporada. Devora el monument hi ha un pi gros, potent, ple de piuladissa d'ocells. Abans, l'abeurador era cobert, d'aigua fresca i amb penjolls de molsa. Els al·lots corríem per sobre l'arc, ens apedregàvem i espantàvem les bèsties que hi venien a beure. El carreter, si podia abastar-nos, ens esvergava una cinglada que ens senyalava la pell per un parell de setmanes.
L'Ajuntament, la Cúria, és a la plaça de Sant Pere, on se celebren les festes del poble. S'encimenta el terra, es munta un cadafal per a la música, es pengen banderetes de colors. Les nits són estelades, i l'orquestra sona fins a l'alba. S'esfloren els coets. Hom compra una bossa d'avellanes, beu un tassó de gelat, balla fins que li regalima la suor, i quan ja clareja va a robar quatre figues i a beure un glop d'aigua al Pou del Sol.
Té la forma i el color d'un bacallà sec, Andratx: la cua, al Pont de Can Terrola, a migjorn, i la part superior a tramuntana, des del Pantaleu fins al Pou Amunt. Teulades i parets són terroses, amb trossos blancs. L'església és una fàbrica gegantina, marronenca, solitària a llevant. I sobre el turó de la Planeta hi ha encara els bucs, cònics i desmantellats, d'antics molins de vent. Abans s'hi dreçaven les forques que penjaven la gent en nom de la justícia, vull dir en nom dels poderosos. El cementiri és a la dreta, sobre l'església: quadrat, amb xiprers bells i rosers de flor petita, de maig, entre els pisos de tombes i els monuments funeraris dels rics. Hi dansen, sovint, els focs follets.
Els horts són a Ses Veles, al prat de davant el Port, amb pous i sínies rics d'aigua. Les fulles de l'hortalissa són grasses, i la visió de l'albergínia, del pebre, de la tomàtiga, és bella, exuberant. Després de regar, els planters degoten aigua. Sota d'una prunera, d'un albercoquer, d'una perera, hom s'impregna de l'olor de fruita que madura, penetrant, amb una fuga embriagadora. Jo hi venia, aquí, a robar canyes de mel, que menjava amagat dins el torrent, darrera uns esbarzers, davant el sol aclaparador.
Una somera dóna voltes a la sínia, i els cadufos aboquen l'aigua, fresquíssima i gruixuda. Grunyen els porcs al corral grufant moniatos. Un esbart de gallines grata un femer, entre un núvol de mosques vironeres. Una al·lota de cara rodona va en bicicleta, amb dues senalles penjades al manillar. Un home arrabassa cebes i fuma un puret de pota, que escampa un baf de pudor entabanadora. Arran dels marges, els magraners, amb la flor d'un roig incisiu, com calius.
L'article d'ara fa un quart de segle es titulava "El Pantaleu". Tinc el retall davant meu. Va sortir en un setmanari que feien al meu poble, l'"Andraitx", que ara continua, però que ja és un altre. El portava Antoni Calafell, "l'amo en Toni de s'Impremta", el qual durant gairebé cinquanta anys, fins a la seva mort, el va compondre i el va tirar en un petit taller noucentista que encara manegen les seves filles i el gendre. El matí se n'anava, amb un carro i una mula, al camp, a unes terres que portava.
Eren, com deia, "l'agricultura". A la tarda s'estava a la impremta. Era alt, prim, i tenia una veu de baix profund. Amb el temps va arribar a esser un dels meus grans amics.
Aquell any 1952 jo en tenia quinze. Vivia a Palma, la ciutat de l'illa mallorquina, des de feia dos anys, i estudiava Comerç. A l'estiu, em passava tres mesos, de vegades més, al poble, més ben dit, al camp, a Sant Telm, en una finca rural de la meva família, davant del mar, que els meus pares portaven, i encara porten. També estava molt ficat en una congregació mariana que hi havia a Andratx i de la qual vaig arribar a esser president. Aquells mesos d'estiu em passaven entre treballar al camp - la batuda, la recollida d'ametlles...-, anar a passejar amb al·lotes al capvespre pels carrers mal il·luminats, xerrar amb el vicari que dirigia la congregació i llegir, hores i hores, entre els pins frescals, solitaris, magnes...
També escrivia. I vaig redactar un parell o tres de composicions que vaig portar al setmanari. L'una es referia al cervell; l'altra no sé quina relació tenia amb Napoleó... L'amo Antoni les va rebre amb vagues paraules i no les va publicar mai. Em va dir que valia més que tractés temes locals, coses més modestes. Emocional, si bé decebut, vaig tornar a casa, la casa dels meus pares, dels meus avis, i que la família havia habitat probablement des del segle XIII. És a la barriada antiga i primitiva del poble, el Pantaleu. Vaig sopar i vaig pujar a la meva cambra. Nit d'estiu, brillant foscor. Sonava la ràdio d'una veïna, fenomen allí i llavors encara poc comú... Vaig agafar la ploma i vaig redactar l'article, que un parell de mesos més tard sortia a la primera plana de l'"Andraitx".
A Sant Telm, gran cala oberta a l'horitzó, en punt de migdia la mar és un centelleig agut. L'illot del Pantaleu, com un pa i verd, és allí davant, amb els virots que xisclen, ocellots mossegadors. Darrera, la Dragonera, llarga i dentada, illa de sargantanes. Pel Freu, entre la Dragonera i terra, hi ha sempre correntia, i amb el mal temps s'arbora l'onatge, pitja escopint bromera.
Si llavors s'hi fica un vaixell que no sap la ruta, passarà un fum per sortir-ne. Deu fer una quinzena d'anys hi hagué l'últim naufragi: la mar esclafà un mercant francès contra els rocs del Geperut. En les nits estelades és un paisatge de blavositat tènue entre negrors rutilants. Amb mon pare i un amic seu que va morir, en Ramon de Cala Es Conills, hi anàvem a pescar calamarsos. Hissàvem les bèsties llefiscoses, encegades, amb un batec aparatós, amenaçant dins la fosca. De sobte, engegaven escopinada de tinta. I, si s'aixecava temporal, jo m'aferrava a una bancada del bot i arribava amb l'esquena mullada dels esquitxos dels cops de mar.
I fou al cap d'Andritxol on Pere el Cerimoniós posà peu en terra el diumenge 25 de maig de 1343. Havia arribat amb unes cent setze galeres dividides en quatre grups: l'un atacava el campament de Jaume, instal·lat a Santa Ponça; l'altre atreia les forces mallorquines a la platja de Peguera; i creant aquesta diversió, el rei Pere desembarcava al capdavant de les forces restants i acabava ràpidament amb l'exèrcit de Jaume III. El cap d'Andritxol —Andreiol en diu Pere— és abrupte, i el rei la passà negra, penyal amunt. Es rompé el calçat. A dalt, la guàrdia illenca havia tocat el dos, i entre els estris abandonats deixà vi. El rei, acalorat, tenia set, i després de fer tastar el vi als seus testaferros, se'n clavà quatre glopades. Ja vencedor, a Peguera, el dia 27 s'hi present una comissió d'andritxols, calvianers i puigpunyentins, declarant-li obediència i homenatges, abans que la Ciutat i la resta de l'illa es rendissin. La gent del meu poble se'n tocava el nas, de qui portés la corona: d'això, ningú no en menja.
El 18 de juny el rei Pere se'n tornà al Principat: s'embarcà a la Palomera, a Sant Telm.
Jaume III de Mallorca, el darrer de la monarquia independent, venia sovint a Sant Telm, a la possessió de Son Tió, del seu amic Ramón Tió. Quan el Cerimoniós determinà d'annexionar-se el regne de Mallorques, Jaume III ordenà que a la Palomera s'acabés ràpidament a compte seu una fortalesa que s'havia començat en temps del seu oncle Jaume II. Però com que hagué de fugir a la desesperada, els andritxols que hi havien treballat quedaren sense cobrar.
Ho explica el rei: «Respos-nos en Berenguer Gayran, comit de la galea, que ell havia estat en la terra. E demanam-li quins ports havia de prop de la Ciutat, de part envers Catalunya. E dix-nos que aquí havia un puig lluny de la Ciutat tres llegues per terra, e per mar vint milles, e aquell puig havia nom la Dragonera, e no es tenia amb la terra ferma de Mallorques, e que hi havia un pou d'aigua dolça; e quan ell hi fou una vegada, los seus mariners ne tragueren aigua. E prop de la terra havia un puget que no es tenia amb la terra, que havia nom Pantaleu; e havia de la terra tro a aquell puget un gran tret de ballesta.» I en alta mar, el vent els conduí: «Aquelles llenys, que eren àvols d'orses, tornaren tots amb aquell vent a la Palomera, on nos érem, que anc lleny ni barca no s'hi perdé ni en fallí nengú. E entram lo primer divendres de setembre al port de la Palomera, e entrò al dissabte a la nuit haguem tots nostres llenys cobrats.» La Palomera és, exactament, Sant Telm, i l'illot del Pantaleu, entre terra i la Dragonera, té el mateix nom que el barrí primitiu d'Andratx. El país, cal no oblidar-ho, té una certa importància: ho diu el rei.
Aquí començà la Mallorca catalana, el 7 de setembre de 1229. L'estol hi romangué tres dies i efectua després el desembarcament guerrer a Santa Ponça. El 28 d'octubre de l'any següent tornà a consignar el rei: «E anam-nos-en a la Palomera, e recollim-nos en les galees... E al dia de Sant Simón e Judes entram en mar.» La conquesta era acabada.
El topònim Palomera queda només en un coll, el Coll de la Palomera, que separa la vall de S'Arracó de la de Sant Telm. És sobre mateix del cementiri arraconer. Hi havia una torre, aquí, abans, que hom suposava pertanyent a Alí de la Palomera, fantàstic personatge que va acudir nedant a la nau del rei en Jaume per explicar-li veritats i mentides sobre la situació de la Mallorca mora, i que tenia la mare que llegia el destí en les estrelles. Les cròniques ho relaten. Res no diuen, però, del tresor: tothom sap que Alí enterrà un tresor al Coll de la Palomera, i ara farà quaranta anys que dos eixelebrats picaren setmanes i setmanes, barallant-se a matar cada cop que desenterraven teules, olles, gerres. De petit, anant a Sant Telm i venint-ne, he pujat dotzenes de vegades al lloc de la torre cercant... Fa tres anys vaig tornar-hi. Cal mirar bé: allí on hi ha el tresor surt de terra un buscall negre de tres dits d'alçada.
Ningú no sap d'on ve, el nom d'Andratx. La Crònica del Conqueridor l'esmenta com a primera partida de les quinze que componen Mallorca. Escriu Andrayig. La forma antiga més corrent és Andraig, però lentament va guanyant terreny Andratx: la «ig» i la «tx» finals tenen el mateix valor fonètic. L'analfabetisme provincialesc hi ha mesclat, sovint, una «i», la defensa de la qual fa dos anys provocà entre els patriotes, tan cordials com incultes, una cridadissa de magnífica comicitat.
Andratx —i tota la Mallorca que ha arribat fins avui— comença amb la conquesta catalana, consumada el 31 de desembre de 1229. El record de Jaume I és viu dins el poble. El 1232 s'havia fet el repartiment bàsic de l'illa: quatre parts per al rei i quatre més als principals senyors aliats en la conquesta, un d'ells, el bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou. Vingueren, després, múltiples subdivisions. Al bisbe, li pertocà el lot occidental de l'illa, agafant com a partió el curs de la Riera, que va de Puigpunyent a Palma: el territori palmesà que avui se'n diu de Santa Creu, Santa Caterina, El Terreno, etc., i les viles actuals de Puigpunyent, Calvià, Galilea, Banyalbufar, Estellencs i Andratx; a més, Marratxí i el Pla de Sant Jordi, alqueries a Binissalem, una vuitena part de l'Albufera de Sa Pobla i altres possessions menors. Quedà constituïda la Baronia, sota el senyoriu feudal del bisbe, representat a Mallorca per uns procuradors, que nomenaven el batlle a cada parròquia.
Un camí va de far a far. Un altre puja cap al far abandonat, a la muntanya de Na Pòpia. Ascendeix en línia constantment trencada, entre mates, ullastres, pinetells revinclats, pels vents, l'única vegetació que s'arrapa al repel·lent sòl de l'illa. De cop i volta salta un conill o s'alça una perdiu diabòlicament. Després, fuig rabent. Del cim, sobre el fabulós penyalar que cau a la mar, es domina un panorama d'autèntic finisterre, cap a ponent: la immensitat de l'aigua, un buit total, aqueixa monotonia còsmica de la mar. Cap a la costa mallorquina, els pinars lluminosos i l'aspra cal·ligrafia de muntanyes i caps. Veure un vaixell, que navega dins el blau infinit, és no veure res, és constatar una irrisorietat.
El gran illot de la Dragonera té una longitud d'uns cinc quilòmetres, de nord-est a sud-oest, per vuit-cents metres d'amplada màxima. Els seus extrems són els caps de Tramuntana i de Llebeig- el primer amb vuitanta-cinc metres d'altitud sobre les aigües del Freu i el segon - llebeig, garbí, sud-oest - amb cent tretze. Són dues moles tallades a plom, inexpugnables.
Dos fars rematen cada un dels morrots. El de Llebeig té una arquitectura llarga, freda i important. La llanterna, que és segons sembla la més potent de Mallorca, assoleix trenta-quatre milles i emet llum blanca amb llampades cada cinc segons. El de Tramuntana és més petit, amb un radi que només cobreix divuit milles. Els seus raigs també són blancs, amb una freqüència de deu segons. Ja no hi ha farolers, sinó que els fars van automàticament. Els revisa, se n'ocupa el faroler del port d'Andratx.
L'illa és dentada, una serra aparatosa els vèrtexs culminants de la qual són, de nord a sud: el coll Roig, amb cent onze metres sobre el nivell de la mar; el puig de Na Pòpia amb tres-cents seixanta; el puig dels Ocells, amb dos-cents setanta-tres i, en fi, la Caperutxa del Jueu, amb tres-cents deu. Aquest far de Na Pòpia és una forma rabassuda i marronenca, el primer llum que va funcionar a l'illot, edificat a mitjan segle passat per obrers que eren presidiaris vigilats per soldats. La Casa de la Vila del meu poble, Andratx, contribuïa al manteniment de la gent amb pa, oli i llenya. A les darreries del segle, l'arxiduc d'Àustria Lluís-Salvador prenia la fresca, als vespres estiuencs, a la terrassa de la seva propietat de Miramar, a la costa de Deià, cap al nord del litoral mallorquí, i mirava, hores i hores, el llum de Na Pòpia, que li feia l'ullet, llunyà i fantàstic. Sovint, però, la boira i els núvols embolcallaven el far i l'encegaven. A començaments d'aquesta centúria el van abandonar i bastiren els altres dos.
En el vessant que dóna a Mallorca, la Dragonera davalla en rost viu, formant esvorancs. Llevat de la zona central, als peus de Na Pòpia, on s'obre una coma de terra prima i conradissa. Aquí hi ha, també, l'embarcador de l'illa, Es Lledó, dins una cala tancada. Aquesta ribera dibuixa petites anses dins alguna de les quals l'aigua, encalmada, té un to verd clar.
La costa oposada, en el vessant que dóna a la mar oberta, cap al mestral, és tota penya-segat. Un tall feréstec, rogenc i negrós, amb forats on niuen coloms mariners i gavines de crit bestial. Hi ha, arran d'aigua, una cova fonda que els dies de temporal s'engoleix les onades amb un so rauc, creixent, fatigat. L'aigua hi és profunda, abundant de peixos.
És una illa de sol, aquesta. Vull dir que en dies solellats, especialment a les esplèndides primaveres, apareix viva, gairebé lluent. A l'estiu, amb les lleugeres terboleses que arriben d'Àfrica i que embruten l'aire, s'esmorteix, lleument apagada.
M'agrada de navegar cap allà, a sol ixent, quan l'aigua encara no ha perdut la transparència tremolosa de l'albada. El sol és darrera les muntanyes mallorquines, però va sorgint, ràpid i esplendorós. Mentre la barca avança, la Dragonera es va daurant a la llum taronja i la mar es tenyeix d'un blau clar, radiant. Salta un peix, argentat. La barca travessa el deixant d'un veler, curull de càrrega, fins a la coberta. Un dels seus tripulants crida alguna cosa inintel·ligible, tot agitant la mà. Jo faig igual. Em sento tremendament feliç. Hi ha —sempre la mateixa estampa mòbil— unes gavines que evolucionen darrera el paquebot, àvides de deixalles. 365
El llagut arriba a l'illa, banyada de sol. A estribord sobresurten els illots Calafats. L'embarcador d'Es Lledó es una caleta rodona, amb tres quarts de bocana coberta per una escullera. Aquí, la mar és estàtica, translúcida, com un rabeig d'aigua dolça. Un esbart d'ànecs, immaculadament blancs, tafaners, enrevolta la barca, amb el nedar compassat, coll dret. Devora el moll creix una planta carnosa, intensament verda, que exhibeix una portentosa i esclatant floració d'un malva fort. Al seu entorn zumzegen, feixucs, grups d'abelles rosses.
Salto a terra. Una quadrilla de sargantanes fuig, zigzaguejant. N'hi ha de petites, de la grandària d'un dit, i de grosses com un pam. Són d'un verd jove, clar i lluent. Tenen el cos llarg, esvelt. A Mallorca, d'aquestes no n'hi ha. Quan són un tros lluny em miren, de damunt una roca, el cap dret i estirant el coll. Trescant per la Dragonera, se sent sempre entremig de les herbes el fregadís de la sargantana, la veus com anguileja, corrent fent esses.
Enfront de l'embarcador hi ha una casa de planta baixa, de pedra. És la clàssica i anodina caseta del camp mallorquí, més ben construïda, però. És del propietari de l'illa, un andritxol gran i cepat, antic noliejador de vaixells i comprador de pinars, que ara fa una vida retirada. Hi té, ací de guarda - ell només ve a vegades-, algun dels seus homes, vells mariners o llenyataires. S'ho fan per torns, cada tres o quatre mesos, o cada tres o quatre anys, que passen en solitud, amb la visita setmanal d'un falutx que ve del port d'Andratx, duent-hi provisions. Viuen dins una mena de barraca, darrera la casa.
L'últim amb qui vaig parlar era un element prim, petit, d'una seixantena d'anys, analfabet i malfiat, que s'havia passat la vida a les garrigues, senyalant els pins que calia tallar. S'asseia a la gatzoneta, fumant, enrondat de sargantanes que l'observaven, i atalaiava l'horitzó, tot espiant el pas, lent i llunyà, d'un vaixell. Esperava el falutx setmanal ansiosament i, si els nervis el guanyaven, caçava sargantanes i després les matava bullint-les dins un pot. (Les Illes, encantades, p. 367)
El capellà Joanillo, o senyor don Joan-Baptista Ensenyat i Pujol, vicari de S'Arracó, era carca i meticulós, i es dedicà a una desordenada erudició andritxola, que aplegà en dos volums, únic treball, i utilíssim, fins ara fet sobre historia local. Davant els centenars d'expedients que l'anarquia local havia acumulat, el capellà Joanillo s'esverà, elegíac: «Muy poco gusto nos da y aún diremos que sentimos bastante repugnancia en ocuparnos de los horrores, excesos y crímenes de los siglos XV, XVI, XVII y XVIII. Pero al leer tantos expedientes y considerar tanta la sangre derramada, los enconos y luchas entre familias sin que los horripilantes tormentos que en cada tribunal de justicia se gastaban, ni la horca puesta continuamente en acción, fuesen bastante para extirpar la criminalidad...» Dins la cambra de parets gruixudes, emblanquinades, de la rectoria de S'Arracó, davant la carrera ombrejada per la parra, el capellá Joanillo restava un moment aclaparat, demanava un tassó d'aigua amb sucre. N'era, de pesada i demoníaca, la veritat... Però era la veritat, i continuava confeccionant les llistes catastròfiques:
El dilluns de Sant Bartomeu de 1416, Pere Nicolau, cap de bàndol, assassina Jaume Moragues al mig de la plaça del poble, i persegueix i fereix, fent-los abandonar Andratx, Bernat Camps, Jaume Camps i Ferrer Pallisser, i després se'n va a fer un dinar i a caçar porcs amb els senyors de Beniorella...
El capellà agafà un altre paquet d'expedients: és del 1533. A la possessió de l'Evangèlica, Guillem i Martí Bassa i els germans Fortuny assassinen i després cremen Macià Vidal; els Fortuny es carreguen tot seguit Antoni Torres; els germans d'aquests assalten Joanot Fortuny i el liquiden, fent callar així la sang del mort, que probablement reclamava venjança; Nicolau Bruyet, escrivà reial de la Universitat andritxola i batlle de la Palomera, és assassinat a casa seva, d'un cop de llança, per Nadal Fortuny, el qual acompanyaven els seus sequaços Joan Sitges, Ferrer Palmer, Macià Ferrer, Jaume Ferrer, Arnau Moragues, Joan Calafell, Bartomeu Pujol, Antoni Fortuny, Pere Sitges, Miquel Roca i Guillem Bassa... Escriu el capellà: «Tarea muy difícil sería querer trazar una sucinta reseña de crímenes cometidos sólo en el siglo XVI en todos los pueblos del Pariage i principalmente en Andraig.» Medita. Continua: «Y como si el cielo tomase por su cuenta la ejemplaridad...» I torna a copiar coltellades, batalles entre els bàndols dels Vic i els Alemany, robatoris, anys de caos. 167-168
La costa va des de Camp de Mar fins a la Torre Nova, formant caps enormes, incivils, de rocam gris fosc vetejat de vermellors, coronats de pinar: Andritxol, la Mola, Na Galinda, Fabioler, Galera... A Camp de Mar, cala ampla i penetrant, l'aigua d'un blau exacerbat, s'hi belluga una acumulació turística internacional. A Cala Llamp, de paisatge repelenc, mineral, comença una urbanització que penja del penyalar. A Cala Degos, hi vaig a vegades, en barca, amb amics, i sobre les bales llises ens mengem un meló, fresc i dolç, tot bevent vi blanc, mentre esperem que el peix sigui fregit. I xerrem fins a posta de sol.
I el Port d'Andratx, una olla entre pinars i horts, mansa l'aigua, immòbils els pals dels iots i de les barques, lluminós. A l'horabaixa s'encén la farola, encara dèbil, i l'aigua queda de plom, acerada, estampa malenconiosa. A la nit, les llums somortes, de color taronja, es reflecteixen amb irisació vacil·lant. Les al·lotes que es passegen per damunt el moll són d'una bellesa neta, com una fruita. Es fa tard, la nit es càlida. Entra, enonsada fins als embornals, una barca de bou o una gambera.
Ha quedat com a festa local la victòria contra l'atac mahometà esdevinguda el 2 d'agost de 1578, diada de la Mare de Déu dels Àngels. A calderades d'oli calent, pedrades i llançades, els andritxols els plantaren cara i els venceren. Perdura el nom de l'honorable Rafael Joan de Son Corso, que tallà el coll al capità dels africans, i a la possessió de Son Mas hi ha en pedra una carota monumental i barbuda, a la qual diuen en Barba-rossa, que recorda la gesta. Abans se celebrava una processó animada i acolorida, amb els infants xiulant amb siurells. Ara això ja s'ha perdut, i a l'església hi ha nous sants i noves festes, com el Crist de Medinaceli, que fou entronitzat a causa de la presència dels jaeneros.
I el Port d'Andratx, una olla entre pinars i horts, mansa l'aigua, immòbils els pals dels iots i de les barques, lluminós. A l'horabaixa s'encén la farola, encara dèbil, i l'aigua queda de plom, acerada, estampa malenconiosa. A la nit, les llums somortes, de color taronja, es reflecteixen amb irisació vacil·lant. Les al·lotes que es passegen per damunt el moll són d'una bellesa neta, com una fruita. Es fa tard, la nit es càlida. Entra, enonsada fins als embornals, una barca de bou o una gambera.
Té la forma i el color d'un bacallà sec, Andratx: la cua, al Pont de Can Terrola, a migjorn, i la part superior a tramuntana, des del Pantaleu fins al Pou Amunt. Teulades i parets són terroses, amb trossos blancs. L'església és una fàbrica gegantina, marronenca, solitària a llevant. I sobre el turó de la Planeta hi ha encara els bucs, cònics i desmantellats, d'antics molins de vent. Abans s'hi dreçaven les forques que penjaven la gent en nom de la justícia, vull dir en nom dels poderosos. El cementiri és a la dreta, sobre l'església: quadrat, amb xiprers bells i rosers de flor petita, de maig, entre els pisos de tombes i els monuments funeraris dels rics. Hi dansen, sovint, els focs follets.
A les muntanyes, que envolten la vall, els pins s'han tornat d'una verdositat clara, esgrogueïda, i degoten grums de resina olorosa com l'encens. Menys al nord, on s'alcen l'Esclop i Galatzó, mugrons cendrosos i pelats. O a la serra de Garrafa, als peus de la qual es redossa el poble, murallot immens i roquenc, on hi ha cabres salvatges que boten, com la llagosta i s'amollen pels cingles amb agilitat misteriosa. Les cacen amb un pal llarg i un llaç. Si quan les tenen a terra, fermades pels peus, els poses una mà sobre la pell, la sents sacsada per múltiples, subterranis batecs. Als boscs on tallen el pinar, els cops de destral ressonen fondos, llunyans.
Cap a la Coma Freda es veuen les garrigues abrusades: s'hi calà foc, i durant tres dies de vent de llevant cremaren puigs i comellars. Les pinyes s'inflamaven i sortien disparades, petant, igual que un tro d'escopeta. En els camps de pedruscall, entre plana i muntanya –Son Moner, Son Serra, Sa Font, Coll de N'Esteve, Morella...-, hi ha garrofers, verd fosc, on a vegades fa niu el mussol, i oliverars de soca gratallosa i la petita fulla d'un gris delicat, tardoral, que amb el vent es gira, i surt la coloració de sota: plata viva, espumejant.