Editorial Selecta (Barcelona), 1972
El cap de Creus
La catorzena gràcia de l'Empordà és el Cap de Creus, que s'enfonsa com punxeguda llança en el flanc de la mar profunda. Guaita pel Nord el Cap Cerver i el port de Venus Kythereia; pel migjorn allarga l'esguard fins a les escales d'Hanníbal; i mar endins, per les pulcres matinades d'hivern, obira els cimals de Mallorques. Per a disposar l'esperit a cantar les belleses del Cap de Creus, l'escriptor té d'embriagar-se en la remor de les batalles, en l'encens dels oficis divins, en la jocunda alegria de les núpcies i en el ressò august de les marxes triomfals. Enlloc es presenta la naturalesa més èpicament valenta i hermosa. Les ones canten, rutllen i s'esberlen contra el mur gegant; el vent, que brunzeix amb inefable perfonia les escabella, i escampa per l'aire el seu ruixim; del peu de l'ara munta una forta alenada d'aromes marines. Hi ha quelcom en l'ànima empordanesa que no s'explicaria sense la presència d'aquella immensa cavalcada de roques pirinenques, atretes mar endins per les eòliques ressonàncies de la lira d'Orfeu. Damunt de la mola sembla que et trobis en la proa tallanta d'una nau gegantina, que marxa impàvida, rompent les ones bramulantes que, rere el vel de blanca espuma, harmonitzen tota una simfonia de blaus de safir i de verds d'esmaragda, amb reflexos indefinibles d'àgates i robís, morats i roses, que transparenten l'ombra dels espadats i de les cales, i els sorrals i les roques, i l'espessa forra de les algues marines.
Les ruïnes de Sant Pere de Roda
La gràcia que fa vint-i-una de l'Empordà són les ruïnes de Sant Pere de Roda. Els frares n'han fuit; les santes relíquies foren escampades per cenobis llunyans, els altars no serven les beneites imatges, ni els candelers, ni els antipendis antics. En les cel·les benedictines no hi ha rastre dels vells íncipits que hi va llegir fa tants de segles el frare Gerbert; la Bíblia, daurada amb amor d'ingènues figures romàniques, està reclosa en un Museu estranger [Biblioteca Nacional de París]. Mes ni la mà dels homes ni els improperis del temps han pogut despullar les ruïnes esbatanades i ensorrades, del seu cordial encís. Com vella arca de sàndal, cada vegada que l'estellen, amb la darrera estella renova el seu perfum. De Rodes la grega vas treure'n en els primers dies de la colonització benedictina el teu nom cristià. Com una estrella morta, després d'haver estat per molts segles lluminària guiadora dels sentiments i de la raó dels homes, ara romans apagada en la teva augusta soledat. Però en la teva nit no restes perduda i oblidada, estrella morta d'una pàtria que no vol morir. Costa amunt per les vinyes de Palau-saverdera ¡quins raïms negres més dolços que s'hi fan! Jo he pujat, com apassionat romeu, per les mateixes rutes que hi va seguir el meu pare, i he sentit la punyent emoció d'adorades memòries, al trepitjar les ruïnes de l'antic cenobi català. I després, al pujar al castell de Sant Salvador, la terra empordanesa m'ha semblat encara més plana i resplendenta, i he resseguit amb delícia les cales de la costa i he contemplat la mar immensa, tan polida i clara que s'hi emmirallava el sol.
Els pescadors de coral
La gràcia vint-i-dosena de l'Empordà són els pobres pescadors de coral, els que furen pel si de la mar profunda. Els seus ulls, oberts a sota l'aigua, travessen el crepuscle marí, com les Nereides, a la recerca de les branques roges. Els nostres ulls, avesats a mirar en la transparent atmosfera, no ens servirien a unes quantes braces aigües avall, i no veuríem el coral brut sense polir. Els ulls d'aquests homes han de rebre, sense dilatar-se massa, els raigs lluminosos amb fina discreció dels colors. Mes, per damunt de tot, han de posseir un esperit aventurer, una voluntat peresosa i ardida, apassionada per les misterioses meravelles, ferma i constant per a resistir la misèria, amb la bella esperança d'atrapar un tresor. Ben sovint són més pobres que els pescadors de peix, talment és avara la mar de les seves petites branques roges. Mes, entremig del poble, són gent estranyament esquerpa, tarada de bruixeria, carn de llegenda. En les costes de l'Empordà, estan a punt de desaparèixer, perquè han tornat a Roses els grecs d'avui, atrets, tal vegada, per la mateixa fam de meravelles que els va dur aquí ara fa més de vint-i-quatre segles. Els d'avui són pobres, i no saben ben bé del cert què cantava Homer. Les seves barques són lletges com un renec, i les ànimes dels que les governen, no encenen damunt d'elles una resplendor matinal. Aviat s'extingiran, doncs, en la nostra costa, aquells espectres d'un món antic que va poblar la imaginació humana de sers fantàstics, com els tritons i les sirenes, les hespèrides i les oceànides. Quan la darrera branca de coral pugi a flor d'aigua entre les dents de l'últim pescador del país, s'assecarà per a tu, Empordà meu de les dolces gràcies, una gèmola viventa de l'arbre que els fills de Fòcida varen plantar en les teves riberes.
La Gràcia que fa divuit de l'Empordà és el mosaic que representa el sacrifici d'Ifigènia. Per entre mig de les vinyes enristrades cap a tramuntana arribeu a la barraca que tanca el delicat tresor. L'harmonia dels colors, la disòsició i el moviment de les figures, la varietat de sentiments que s'hi expressen amb un art que commou, el realisme del dibuix, l'estilització dels elements decoratius, i fins la representació espiritual de la devesa caçadora del cervo, i del poeta diví amb la seva lira, us deixen que no teniu cor per a sentir i ulls per a contemplar. L'home que està a la dreta d'Ifigènia és ben verament d'un art exquisit. Quan us en torneu cap a l'Escala amb el regust de la impressió que acabeu de fruir, la imaginació es posa damunt de les ares d'Empòrias i li sembla que les runes es lleven i que els foceus vetllen encara damuntles muralles gregues de la ciutat.
Empòrias la grega
La quarta Gràcia de l'Empordà, que li dóna la glòria del més noble llinatge, és Empòrias la grega, per on la sang i la cultura de Fòcida devingueren la sal de la nació Indiketa. Ja en temps de Titus Livi les tres ciutats tancades a dins del clos de les muralles, la grega, la dels fills del país i la romana, que hi fundà Cèsar, no eren més que una sola metròpoli que escampava terres endins la civilització mediterrània. Quan els normands acabaren la destrucció de la ciutat, aquesta havia ja emmotllat per sempre l'estructura espiritual d'un poble. (...) Mentres que avui encara, regirant la terra, es troben les muralles i han pogut redreçar-se les columnes dels porxos i les ares dels temples, grises de les darreres cendres, i les estàtues dels déus. Com ho diria? No sols es troben àmfores en la mar i pedres paganes en les creus, màquines de guerra i mosaics i sepulcres i joies d'or i fins els cubículs de les cortesanes davall les sorres del golf, mes us dic ben verament que, si avui podíem cavar en l'ànima d'un empordanès, hi trobaríem relíquies sentimentals que li pervenen de la Grècia i de la Roma antigues.
Les flaones de Peralada
L'onzena de les gràcies de l'Empordà són les flaones de Peralada. Es coneix que quan el meu pare era infant, encara feien a Peralada les flaones més exquisides de menjar. I com que sempre n'havia sentit a parlar a casa tan delitosament, quan vaig anar per primera vegada a la vila senyorial dels Rocabertí em delia per tastar-les. Mes ai! que allí només em mostraren el Palau, la Biblioteca, el claustre romànic del convent. I les flaones? preguntava jo. Però per més que vaig preguntar-ho, ni d'on les fan, ni d'on les venen me'n va saber donar raó ningú. Heus aquí com per a mi les flaones de Peralada han vingut a ser una ambrosia incomparable, perquè no hi ha res tan dolç com la recança de la delícia perduda. Cada terra té les seves llaminadures, relíquies venturoses de les festes tradicionals, postres pageses que l'home expatriat espera amb alegria, perquè li porten l'aspra sentor ingènua i humil de les coses que enyora. I per damunt de totes les coses que m'arriben de l'Empordà, la més dolça expressió i el més feliç compendi d'elles, són aquelles flaones de Peralada, que no he pogut tastar, com d'ençà que els déus pagans no van per la terra ningú ha tornat a saborejar la seva incomparable ambrosia.