Edicions Destino (Barcelona), 1979
Molts estius passo uns quants dies endreçant vells papers i ordenant l'arxiu de Les Closes, és a dir, de can Geli de Vilamacolum, a l'Empordà. Sembla que un imant m'atregui cap als antics lligalls, les escriptures amb paper segellat més "modernes", els plecs de cartes dels besavis, les llibretes on cada hereu anotava any rere any "los grans collits en l'anyada" i els llibres més antics de capbreus de Sant Quirze de Colera, començant pels de bella escriptura gòtica...
Per això, entre els contes on he deixat lliure el vol de la imaginació, s'ha escapolit de l'arxiu i s'hi ha ficat, com el peixet de plata entre els papers, un relat ben històric, arrelat a la vida quotidiana d'un vell casal empordanès...
(Em sap greu que us calgui conèixer Vilasirvent un diumenge a la tarda, perquè el poble us semblarà potser massa quiet, com ancorat en una immobilitat silenciosa. Però els altres dies la Serafina menor —que té més de vuitanta anys— encara feineja per la casa o a l'hort, i no tindria tant de lleure. Abans d'escoltar-la pujarem al mirador de can Moragues i així us fareu càrrec de l'escenari. No restaureu pas decebuts en veure la plana... Sí, mirem-la bé, perquè mai no podem saber si duraran gaire en la seva gràcia vivent aquestes contrades on el cor es detura. El somriure blavís del mar, ja un poc amagat, la ratlla dels aiguamoixos, les vorades d'àlbers i de freixes que clouen els prats, aquesta claror d'avui sense calitja, tot, tot és amenaçat.
Vilasirvent des d'aquí dalt us semblarà més gran que no és realment, per l'amplària dels patis i la gran quantitat d'edificacions —cases, pallers, coberts per als tractors, quadres— que s'estenen des del cementiri, a ponent, fins a la petita església romànica que mai no acaben de restaurar, vora els alts xiprers i les atzavares d'una sola florida. Hi ha moltes cases quasi buides: algunes ja mortes, deshabitades, deixades a una lenta destrucció; dues o tres de llogades a passavolants, i altres on el teulat abriga la solitud d\m vell o d'un matrimoni ja molt gran que té els fills —sempre pocs— a ciutat. El poble no arriba ni de bon tros a les tres-centes ànimes, i els nois que volen treballar la terra nodridora sovint no troben una companya que s'hi vulgui casar i s'acontenti de viure en un poble... Com podeu veure, el mar no és pas gaire lluny: la distància que el separa de Vilasirvent és com una resclosa que deixa alenar la marinada i arribar grans vols de gavines fins als sembrats; de vegades, també, alguna filera de collverds, que vénen dels aiguamolls, i en canvi tanca l'allau de turistes; només alguns d'escadussers vénen a escoltar les sardanes, el dia de la Festa d'estiu, a la plaça voltada d'acàcies encara joves i de cases molt velles amb graciosos ràfecs.)
Encara més que de tot això tenia por de tornar a la galeria de la vinya-verge, car allà havíem tingut converses molt llargues, com et vaig dir, i sovint m'hi havia parlat de totes les cases de Vilasirvent, perquè no n'havia oblidat ni una: de can Llandrich, d'en Narcís Julià i de la Clareta, de cal Pastor Coix i la seva Serafina major...
Recordo que en aquesta galeria li vaig preguntar, un vespre de tardor, veient que m'explicava tantes coses del nostre poble, si potser encara s'enyorava; em sembla que era el dia abans de Tots Sants.
—No —em va contestar, una mica dubitativament— no me n'enyoro pas... Hi he passat estones massa dolentes... Si vols que et sigui franca, però, hi ha dues coses que potser sí que trobo a faltar aquí a Bellvís, alguna vegada. Una és la marinada, que ací gairebé mai no arriba, i a Vilasirvent deixava tota la casa fresca com una flor; semblava que em dugués la frescor del mar, que m'agradava d'anar a veure alguna vegada.
S'aturà com perduda en els seus pensaments i amb l'ombra d'un somriure.
—I l'altra? —li vaig demanar.
—L'altra cosa que enyoro, Adelaida, és... aquella flaire d'herba de les closes!
(Sortint del poble pel camí dels Tamarius, arribareu al cap d'un quart i mig a les closes, i ja em direu si gaires indrets us somriuen més dolçament, sempre que no us deixeu enganyar pel posat il·lusòriament tranquil d'aquest paratge i espereu que se us entortolligui al cor com una heura de lenta creixença
...les closes a la primavera, quan enmig dels recs veureu esclatar una munió de petites flors blanques i els arbres de les voreres, saules, freixes, plàtans, verdegen tots a la seva manera, mentre algun pollancre escadusser treu els seus borrons rosats, amb carnació de galta. I a l'estiu, quan sovint alena la marinada i les xiques erugues verdes es pengen i caminen en arcs flexibles entre les branques vincladisses i les menudes reinetes salten al fresseig de les vostres passes i veieu entre el tapís fullós les tórtores brunes matisades de llicorella i farigola
...les closes a l'hivern —quan hi corre la tramuntana com una gran esgarrifança— encara xopes de les pluges de tardor, i mireu els arbres nus com un poema descarnat, reixes vives, cossos oferts a l'abraçada impetuosa del vent que va eixugant, però mai ben bé del tot, els efímers estanys, els falsos aiguamolls on el dibuix de branques i branquillons s'emmirallava, on venien a beure les fredelugues de crestetes airoses i fins i tot, en dies freds, algun aplec de bernats pescaires
el gos de la besàvia, la Viola, diuen que es va esmunyir fins a les closes per morir-hi, quan va adonar-se que ja no podria flairar res més, i així es va adormir panteixant entre la seda de l'herba i la mortalla de les fulles i una casa d'arrels va ser el seu clot.)
Ara sí que la gent del poble la compadeix: molts han anat, en petits grups de dos o tres, a veure el cos del jove, els homes donant voltes a la gorra entre els seus dits plens de durícies, les dones senyant-se a l'entrada de la capella, tímidament; han mirat el bell rostre d'alabastre —«sembla un sant de l'altar»— on s'ha adormit aquell somriure amable per a tothom. Fins i tot la Llúcia Hilari, que havia declarat contra ella en el procés, voldria parlar-li i no gosa, quan es troben aquell novembre al cementiri. S'atura prop del grup format per Dolors, les seves dues nebodes de Figueres i la Serafina, indecisa; la besàvia, aleshores, ja sense rancor, li dóna unes quantes poncelles de la garba de roses de tardor que cobreix aquelles lletres daurades incises al marbre i al seu pensament: «JERONI MORAGUES I CANALS. TRASPASSAT ALS DINOU ANYS D'EDAT». La Llúcia les deixa al seu nínxol, on reposa un infant albat i una nena que se li morí petita encara, de pulmonia. Els pares Canals ja han mort també, alts xiprers fan ombra al cor de la besàvia, però cap de tan llarga com la del fill. Dolors és valenta, però no oblida res, el seu record persistent honora els qui l'han deixada a la riba de la vida.
Molts anys els morts de can Moragues, reconciliats tots en aquesta última pau, van reposar en el petit i antic cementiri, prop de l'església, sota baladres blancs i rosats que no demanaven gaire aigua per florir. Però, temps després, es va fer un cementiri nou, més gran i impersonal, a la sortida del poble, i els van haver de dur allà, sota la farigola que hi creix. I ara això m'alegra perquè amb les inacabables obres de restauració de l'església han espatllat tots els sepulcres antics que hi restaven i s'han escampat, entre les pedres i les herbes els ossos, un a un, blancs i gairebé lluents talment palets de riera: polits per l'aigua manyaga i adusta del temps, arrodonits per aquest amplíssim i pacient riu invisible.