Edicions Destino (Barcelona), 1991
No, no hauria gosat acostar-m'hi tant, sense el tapís i sense les «rimes italianes». I això que la seva ombra em visitava d'ençà d'una colla d'anys i la seva figura m'atreia amb força -qui sap si per cremar-me, com una bombeta les falenes. No arribà, però, a obsessionar-me, fins a la meva darrera estada a Vic: llavors vaig veure una enorme grua que travessava el cel de la Plaça. Sempre que en veig una, de grua, pels carrers estrets de la meva ciutat, no em puc estar de tremolar i de preguntar-me quina casa espatllaran. Però aquella vegada em vaig errar de mig a mig:
-Aquesta grua -em va dir la mare- és per restaurar la casa d'Andreu Febrer, la vella casa del capdamunt del carrer de Sant Hipòlit.
(Es veu que els poetes tenen poc èxit, en esguard dels sants. Perquè el nom amb què s'ha provat de desbancar, inútilment, l'antiga denominació treta del casal de la família Sant Hipòlit no ha estat el d'Andreu Febrer, sinó el de sant Miquel dels Sants. Miquel va néixer més tard, i més avall, al mateix carrer costerut que puja des del carrer de la Ramada i, com si li costés d'enfilar-se, es revincla cap a la dreta abans d'arribar al darrera de la Casa de la Vila.)
El dia 14 de novembre de 1990 vaig tornar a Vic i em vaig arribar al carrer de Sant Hipòlit. No havien tret les bastides de la casa del poeta: hi havia un gran rètol que anunciava: «restauració de la casa d'Andreu Febrer, apartaments des d'una a quatre habitacions». Un dibuix mostrava el projecte de l'edifici: vaig veure, alleujada, que els baixos restarien intactes: les dues portes amb grans dovelles de pedra, els bells carreus on el carrer fa un angle. M'han assegurat que en té cura una persona respectuosa amb l'arquitectura antiga i les velles pedres.
Si us arribeu a la plaça de la Catedral, al costat de la seu trobareu el palau del bisbe, el «palacio», com molta gent gran l'anomenava, anys enrere —un dels poquíssims castellanismes infiltrats, quan jo era infant, a la parla de Vic. Entrant al pati, a mà dreta, cal pujar dos trams d'escala per arribar a una mina d'or. Una mina on s'excava, silenciosament, l'or de la història, un arxiu que tothom coneix amb el nom de «Curia fumada». També s'hi agafen, si no ha millorat la calefacció, memorables refredats; abans els dits quedaven balbs en girar els fulls del paperam. Des del balcó, abans d'entrar-hi, es veu el claustre que acabaven d'obrar mentre Andreu traduïa el seu Ciceró en els durs bancs de fusta de l'escola, bufant-se els dits de fred.
Aquella tarda hi vaig trobar la Maria-Mercè Miró, l'Anna, l'Imma, en Ramon, cadascun amb plecs d'escriptures notarials, savis manuscrits o bells incunables. I, tal com esperava, l'ànima de l'arxiu, que en sap tots els secrets i en té totes les claus, la Ignàsia, em va ajudar a resoldre els meus dubtes i em facilità, havent consultat les seves llistes minucioses i pràctiques —fetes sense ordinador ni altres mitjans—, els documents que em restituïen, molt més que no la passejada per la ciutat, els anys de la vida del meu poeta i els posteriors a la seva mort.