Deixaren l’Emissora i començaren a córrer per les corbes naturals, fins arribar a la F.H.A.S.A. Fou allí on en Josep començà a treballar quan arribà a Andorra. Cridant fort i girant el cap, en Josep digué al Lluís que allí, a la central hidroelèctrica, hi treballà uns mesos abans de casar-se amb la Remei. La central donava a la Vall un caràcter industrial amb els transformadors, cables, pilones i les tuberies que baixaven del llac d’Engolasters, com si fossin un tobogan. 

En passar per davant de la torre de Santa Coloma, baixà de la bicicleta i s’apropà a l’església, on s’aixecava la torre senzilla i bella. Un home prenia el sol a la placeta de davant l’església i plaça única del poble de Santa Coloma. L’home andorrà era el propietari de la casa gran, que emmarcava l’angle de la dreta de la plaça. 

—Sabeu que teniu una torre d’un estil molt pur? 

L’home es posà dret. Era alt i prim; d’una expressió senyorívola. 

L’esveltesa de la torre, la seva elegància, deuria impregnar els aires i modals d’aquella gent. 

—Tothom ho diu, que és bonica, l’església. Nosaltres no li donem cap importància. 

—Doncs jo us asseguro que en té. 

—Prou deu ésser com dieu. —I aquell andorrà, orgullós de la seva església, es mirà la torre satisfet. 

Ara en Josep tenia una moto per fer els seus viatges i, quan passava per Santa Coloma, moderava la marxa fins a anar a pas de carro. Alguns dies no podia resistir la temptació i pujava amb la moto per camí estret, fins a la petita plaça. Sense fer soroll, entrava a l’església, passant pel cementiri que tenia més de jardí abandonat que de cementiri. 

Entrava a la fosca església i, prenent l’aigua beneïda de la pica de pedra, ennegrida pel temps, a poc a poc, anava a asseure’s a un banc de fusta, on brillava l’escassa llum interior. Contemplava la verge romànica, amb els seus ulls encantats, com el de totes les verges romàniques del món. 

No era una verge de Murillo, ni molt menys. Era una verge expressionista, petita, d’espatlles primes i flaques, de cara llarga i desproporcionada; tenint a la falda un nen Jesús majestàtic, com un autèntic senyor de l’Univers. Allí, en Josep trobava un cert repòs a les seves contradiccions: el negoci i l’ajut al pròxim; l’ajut al pròxim i el negoci...

En Josep deixà passar tota la gent i, carregant la pipa, caminà lentament en direcció al carrer estret, per on havien baixat el condemnat i els seus acompanyants. 

Després del carrer estret, venia una placeta petita, on hi havia la casa dels masovers del Doctor Nequi i la casa on habitava l’home més progressista del país. En Josep, passant per davant de la fleca de ca l’Orelleta, seguint el carrer estret i curt, sortí a una altra placeta més petita que l’anterior i entrà al Bar del Calones. El bar, que també feia de restaurant, el regentaven dos germans junt amb llurs esposes i era el lloc de reunió del jovent andorrà. Allí hi anava la gent jove, pel tarannà del més jove dels germans; i la gent més granada, per la qualitat de la cuina que feia marxar l’altre germà, un cuiner excepcional. En Josep hi anà més d’una vegada a menjar i àdhuc hi féu un àpat amb la seva Remei, perquè assaborís els plats exquisits de la cuina de Cal Calones. Al bar només hi havia el Lluís del Xixola, un home sempre a la vela, però bonàs a carta-cabal. Li serví la cervesa l’esposa del germà petit. 

—Que no ha anat a veure l’afusellament, vostè? 

—M’he repensat i prefereixo prendre una cervesa. 

Agafà el diari i es posà a llegir-lo, sense saber el que llegia. 

Com podia la gent anar a presenciar un espectacle tan inhumà? D’aquesta manera, hom comprenia l’èxit dels circs romans, dels torneigs medievals. Si la Gestapo efectués les seves sessions de tortura a les places públiques, segurament que tindria espectadors que els aplaudirien. 

Estava amargat. El silenci del bar i les bones olors que sortien de la cuina li tornaren la serenitat i la pipa li semblà una pipa de tabac, i les taules del bar, taules del bar i ell mateix, una persona normal i conscient dels seus actes.

I la justícia fou feta. La Justícia, tan vella com la Història, que sembla donar la raó al més fort, gairebé sempre acaba per donar la raó al més just. Allí jeia blanc, embellit per la lluna i la manca de sang vessada, l’ajusticiat. La mort generosa li donava un semblant sense malícia, com el d’una pobra i innocent criatura. 

... «El va conèixer als combats de Serós, a la fi de la guerra civil. Era un xicot valent. En una ocasió, ell sol aguantà la posició defensant-se amb la metralleta, fent retrocedir cinc o sis vegades els assaltants. Un enllaç li donà l’ordre d’evacuar la posició perquè hi havia el perill de quedar copat. El qui quedà copat fou en Calvet i dos més. Ja els donaven per perduts, quan en Rafel es presentà voluntari per intentar alliberar-los. Li digueren que sí, que podia intentar l’alliberament dels assetjats. Amb el cinturó ple de bombes de mà, s’arrossegà fins a la posició assetjada. Igual que una serp, arrossegant-se, arribà a tocar la mà d’en Calvet. Aquest tingué un espant dels grossos. Els donà algunes bombes de mà i retornaren arrossegant-se, seguint el Rafel. Malgrat no fer gens de soroll, foren descoberts quan encara els feia falta un bon tros de camí. No tingueren altra sortida que posar-se a córrer. Un d’aquells xicots caigué i en Rafel també. En Calvet se’l carregà al coll i li salvà la vida. Estaven en paus! Ara el tenia mort al davant. L’havia mort ell, quan l’altre li havia perdonat la vida. 

—Perdona’m, Rafel! No podia fer altrament! A més, tu ho has volgut! Ho has volgut! Sí. Sí! 

I aquell home que s’havia passat la meitat de la vida jugant-se-la, sanglotà com un infant. Es jurà que ningú no sabria que en Rafel els havia traït. Si algun dia havia de dir què havia passat diria que l’italià els havia seguit i els deuria descobrir per manca de precaucions. En Rafel passaria a ésser la víctima. Si li havia perdonat la vida, el menys que podia fer era salvar-li l’honor, el bon nom. 

Es decidí. Emprengué el camí vers Anyós. No li calgué arribar fins al poble. Un parell d’homes, mossos de pagès, que ell prou coneixia, li sortiren al pas. Li preguntaren, què havia passat. 

—Ens han assaltat els de la Gestapo. Han mort el meu company Rafel. —Tornaren on estava el mort. Els dos homes el prengueren a Anyós. Allí l’enterrarien i li posarien una creu sobre la tomba, amb el seu nom. Ningú no sabria mai la seva fellonia. Seria un heroi... 

Amb el cap cot, com un penitent, en Calvet es posà darrere dels dos homes que transportaven el seu company. Era un víctima més de la guerra; una víctima que no havia caigut defensant cap dels ideals en litigi; era una víctima estúpida, que havia ocasionat altres víctimes. Era un traïdor, un pobre i desgraciat traïdor. 

Al fons, l’ermita de Sant Cristòfol s’havia fet més petita, com allunyant-se per l’apropament d’aquell seguici, que caminava vers el lloc on ella estava edificada.

Ja havia passat els túnels de la carretera, deixant al darrere, com una joguina, el pont de Sant Antoni. Anyós es veia il·luminat per la lluna, com l’ermita de Sant Cristòfol a la dreta del conductor. Sant Cristòfol li féu recordar la novel·la que feia poc havia llegit de Romain Rolland, on el Sant, protector de xofers, protagonitzava les darreres pàgines. L’ermita que el sant tenia a Andorra no semblava dedicada a un sant tan important, capaç de cloure una novel·la de la categoria del «Jean Christopher». El poble d’Anyós tenia enceses dos o tres llums. Des de dins del vehicle, donava una certa basarda veure els llums d’Anyós perduts i minsos, al cim de la muntanya, com dues llumetes de llàntia, la llàntia dedicada a sant Cristòfol. 

La Massana ja era un poble complet, amb un hotel a la carretera: l’Hotel Palanques. Mirà el rellotge i, veient que tenia temps, parà el cotxe i entrà a l’Hotel Palanques per beure una cervesa. Coneixia bé la gent propietària de l’hotel. Li serviren la cervesa. El vell Palanques li preguntà on anava per aquelles rodalies. Digué, de la manera més natural del món, que anava fins a Ordino, a buscar uns quants contrabandistes. 

—Que et dediques a fer el taxi, Josep? 

—Faig un favor al propietari del cotxe, que està malalt. El pobre xicot m’ha demanat que li fes aquest viatge. Com jo ja tinc la feina feta... 

—Ben fet, home! Un favor sempre es pot fer a un amic. 

S’acabà la cervesa i sortí al carrer. Llavors veié passar un cotxe que immediatament va reconèixer. Gràcies a la llum de la lluna, pogué veure qui anava a l’interior. Sens dubte era l’italià de Canillo. Darrere, el seguia un altre cotxe de la Vegueria francesa. No sabent el perquè, s’intranquil·litzà. Preparà una pipa i es quedà pensatiu, assegut dins el cotxe.

Començà a guanyar velocitat, distanciant-se del cotxe de la Vegueria. En un revolt, veieren l’altre vehicle que anava al davant. Ja deuria ésser prop dels túnels. Als túnels, segurament tenien calculat fer l’assalt al cotxe que conduïa en Josep. Tota la immensitat del perill se li presentà clarament a Josep. Calia jugar-se la vida. Ell anava desarmat. Mai no havia utilitzat armes de foc, ni de les altres. En Calvet preparava la metralleta. En Rafel també. Llavors en Josep sentí una nova seguretat. Li feia l’efecte que les armes que sentia que es preparaven, eren la garantia de la vida de tots i cada un dels seus companys de viatge. Els tres militars també es deurien preparar. 

Ja tenien el pont a la vista. 

—Ara. Para’t! 

La frenada fou ràpida. Tots llurs cossos anaren empenyuts endavant. En Calvet obrí la porta i saltà com un llamp. En Rafel també... però què passava? Quelcom estava equivocat. En Rafel dirigia la seva metralleta a l’esquena d’en Calvet. En Josep cridà com un foll. 

—Atenció Calvet... En Rafel! 

En Rafel disparà, però en Calvet tingué temps d’esquivar les bales. La lluna, com una llàntia imparcial, donava claror a aquella baralla tràgica. La metralleta d’en Calvet enfilà Rafel i li foradà el cap, els ulls, el pit, el ventre... Els homes del cotxe de la Vegueria ja havien saltat del seu vehicle. Tots dirigien els seus trets sobre en Calvet. Aquest desaparegué per entre la vall petita dels dos molins. Els cinc alemanys de la Gestapo que anaven en el cotxe de la Vegueria voltaren el cotxe del Josep. Aquest s’havia quedat sense parla, com esmaperdut. No podia ésser real tot allò! Prompte es despertaria d’aquell mal son... però en Rafel jeia mort al seu davant. En Rafel era ben bé un ésser real. Els llums del cotxe contrastaven el rostre ple de sang, cargolat com un monstre. 

—Traïdor! —exclamà en Josep, i apagà els llums. No sabia ben bé el què es feia. Què passaria ara? Amb la fosca hi veia més clar. La veu d’un dels homes de la Gestapo li ordenà, amb un accent francès-alemany, que tornés a encendre els llums. No tingué valor de mirar novament el rostre de l’home culpable de la situació que els colpia. Sempre hi ha un traïdor en els conflictes entre els homes. Judes va trair Jesús; Esfialtes l’exèrcit de Leònides; Bellido Dolfos a Sanxo de Castella; el Mariscal Petain a França i tants i tants altres que no figuraven en les pàgines de la Història, que eren traïdors de petits conflictes quotidians? Aquests petits traïdors eren més repugnants que els grans traïdors de la Història. Com en Rafel, que havia traït l’amic i la causa que va comprometre’s a defensar. No volgué mirar al seu davant. Girà l’esguard enrere i mirà els militars. Aquests es mantenien erectes, estoics i dignes, enmig del drama que els tocava viure. No perdrien la correcció. D’això, n’estava segur en Josep! Si almenys en Calvet s’hagués salvat! Què seria d’ell i els tres militars?... «La Boheme» continuava la tragicomèdia d’amor. Sonaven grotescos els sons melòdics. Un alemany ordenà d’apagar la ràdio. El silenci caigué com una llosa. El silenci i la nit. El silenci, la nit i la Gestapo. Els alemanys parlaven entre ells. Tragueren el traïdor mort i el dugueren endins, fora de la carretera, darrere d’uns boixos. Dos alemanys, amb les pistoles a la mà, entraren dins el vehicle, i s’assegueren a la vora d’en Josep. 

—Apa. Ara endavant, sense fer torteres, altrament et foradaré el cap. —El canó de la pistola, fred i contundent, tocà el parietal del cap d’en Josep. Una esgarrifança com la que sentia quan els bombardejaments aeris, li glaçà el cap. Desembragà. Tornà a posar el cotxe en marxa i entraren en els túnels. Anyós quedava al seu darrere, amb l’ermita de Sant Cristòfol, patró dels xofers, i els túnels donaren ressonàncies diverses als sorolls dels motors. L’altre vehicle de la Vegueria s’esperava allí. L’italià s’apropà a la finestra on estava en Josep. 

—Què ha passat? —preguntà en francès. L’alemany que havia portat la veu cantant, li ho explicà. L’italià llançà paraulotes grolleres que, dites en italià, semblaven menys grolleres que si fossin dites en català. 

—S’ha escapat! No sabíeu que aquest home era el que més estimava agafar? Sou uns rucs, uns imbècils... —Estava rabiós. Es dirigí a en Josep.— Procureu seguir-nos regularment, sense cap intent de res. Entesos? 

L’italià tornà al seu vehicle i la caravana dels tres cotxes es posà novament en moviment, vers Andorra la Vella. 

«On anirien? On?» 

El pont de Sant Antoni quedà enrere com un pont d’un pessebre monumental. L’aire fresc de la nit retornà la serenitat al Josep, que conduïa el cotxe ja deslligat del passat, que tan sols feia uns segons era la raó fonamental de la seva existència. Ara, era un combatent més, un home disposat a jugar-se la vida a cara i creu, com ho féu, uns minuts abans l’amic entranyable, que s’havia perdut en la nit andorrana.

La nit els ajudava molt, altrament hauria estat molt difícil de poder arribar a les bordes d’Ordino. Durant aquell penós trajecte, va haver-hi moments molt dificultosos. El general polac estava en un estat d’esgotament total. La ferida que tenia a la cuixa el privava de caminar. El tiroteig amb la patrulla alemanya fou una autèntica operació de guerra. Gràcies a la valentia temerària d’en Calvet, pogueren superar l’entrebanc. 

Ell els veié amb els gossos passar ràpids pel costat esquerra i amagar-se en una mena de carena que feia el terreny. Allí només hi havia neu i cel. Ells passaven per un carreró, a la falda de la muntanya. En Calvet dona l’ordre que tothom es posés panxa a terra. Tots obeïren l’ordre d’en Calvet, com els soldats obeeixen l’oficial que els mana. En Calvet, com una bala, s’engegà vers la protuberància que feia el terreny per on s’havien amagat els alemanys que, a l’altra banda, esperaven tranquil·lament el pas de les futures víctimes: com el gat espera la rata. Els alemanys no volien exposar-se. Els era més còmode liquidar la colla de combatents aliats i llurs guies, quan aquests sortissin del carreró, com uns innocents donant l’esquena, fent-se un blanc segur de les metralladores. En Calvet, pegat a la paret nevada, despenjà del cinturó una bomba de mà i ràpid en tragué l’anella de seguretat. Comptà fins a deu. Era una temeritat. Podia explotar-li a la mà. La bomba tenia un poder de destrucció gran. L’equivocació d’una fracció de segon i en Calvet saltaria fet a trossos. En arribar a deu, llançà la bomba per damunt del cap. Instantàniament es produí l’explosió. Llavors saltà com una fera a l’altra banda de la carena per acabar la feina de la bomba. Els gossos jeien espaterrats, morts; un alemany també jeia boca terrosa. L’altre sortí per la banda oposada, enfrontant-se amb els fugitius i l’altre guia, que en sentir l’explosió s’havien posat drets. L’alemany tingué temps de disparar una ràfega de metralladora, però sense saber on disparava, per estar mal ferit. La metralleta d’en Calvet foradà l’alemany com un porgador de dalt a baix. El soldat alemany caigué com un sac, enfonsant-se en la neu, que a poc a poc agafava un color rosa. Malauradament, la ràfega de metralladora de l’alemany havia encertat la cuixa del general polac. Al general hom li féu una cura d’urgència, posant-li sulfamides a la ferida i lligant-li fort la cuixa, per evitar l’hemorràgia. 

Els alemanys i els gossos quedaren allí, enmig de la neu esquitxada de vermell, com unes tovalles tacades de vi després d’un bon festí.

Apretà l’accelerador i emprengué la marxa, tot il·luminant la nit amb els fars del vehicle. Canvià de marxa i el vehicle lliure de tota trava en el mecanisme, començà a fer el camí de retorn. Engegà la ràdio. Ràdio Nacional donava una òpera: La Boheme, de Puccini. El tinent coronel pronuncià el títol de l’òpera en italià, amb un accent gutural, com solen fer els germànics. Rodolf cantava el seu amor a Mimí, amarat de tendresa romàntica. La melodia creava un clima d’abandó en tota la colla, en llurs cossos, fins llavors tensos en la lluita per la vivència. El tema de la lletra continuava dins la lletania clàssica entre els amants. El jove polac recordava la Jacqueline, en Calvet la mestra francesa, i en Josep els dos cotxes negres, tenint el pressentiment que no estaven per casualitat a la vora de l’Hotel Coma de Canillo. 

En Rafel deuria ésser un home nerviós, ja que transpirava molt. Sovint havia d’eixugar-se el front amb la mà. Deuria ésser la calor del motor. «Mimi contestava al galant Rodolf.» «Ella també es sentia presa per l’amor i li ho deia amb paraula càlida, acaronadora, com si li passés la mà pel rostre pintat de colors de teatre.» La veu era un xic tremolosa. El romanticisme de Puccini calava dolçament dins d’aquells esperits colrats en les batalles sagnants de la guerra. 

Ordino aparegué de sobte. Hom esperava veure’l més tard. El Rafel es mogué nerviós. En Josep se’l mirà sever. El moviment inesperat del Rafel obligà en Josep a subjectar fort el volant. Entraren a Ordino. En Josep, conscient, disminuí la marxa. Volia fer-se ben capaç de quelcom. Passà per davant de l’Hotel Coma i veié un sol cotxe: el de la Vegueria francesa. En Calvet es mirà en Josep com volent dir: «Veus com no hi ha motiu per preocupar-se?». Passaren per davant del cotxe. El depassaren. En Rafel suava més que abans. Tenia una tremolor imperceptible, com el d’una bestia cansada. A en Josep li entrà una llàstima fora de lloc, per aquell home que duia a la vora i que deixava anar una olor, barreja de roba bruta i d’herbes del bosc. Sortiren del poble d’Ordino. La carretera era bastant bona i el camí planer, amb corbes suaus.