La mare, la Ramona, després d’haver enterrat el padrí, em digué que encara no s’havia acabat tot. Que calia hostatjar i donar de menjar els parents que havien vingut d’Espanya, de Lleida, de Beziers, de Carcassona, de «l’Hospitalet-près l’Andorre», de Barcelona, de terres de França i de terres d’Espanya. Que avui la taula havia d’estar ben parada amb les tovalles bones, les de la Festa Major. Que el brou hauria de ser de porc, no de ploma. Que l’escudella havia de tenir fesols blancs que fan dol. Que la taula seria la de la cuina, vora del foc, i no pas la del soler, aquella llarga i cerimoniosa que acollia les festes de vida. No recordava l’Eugeni des del fons del pou de la seva memòria una cerimònia semblant.

Vaig anar a cercar la padrina. Estava asseguda al capçal del llit. La vaig tustar i, lentament, em guaità de fit a fit. Padrina, la mare m’ha dit que encara res no s’ha acabat. Fes el que la teva mare t’ha encomanat. Té raó. Ets el meu net gran i, per tant, l’amfitrió. No em facis quedar malament, i sobretot la teva mare. Vaig eixir de la cambra. Certament, res no s’havia extingit. Els homes, a la porta de casa, encenien caliquenyes pudents, mentre la meva germana, l’Alícia, els oferia gots de vi negre. La cuina era una parafernàlia on totes les dones del veïnat s’afanyaven perquè el foc no s’apagués. Foragitaven gossos i gats adelerats per l’olor que surava de les brases que acollien grosses olles d’aram i ennegrides cocotes. Brous, menjars no habituals fruit de la feina dels pagerols que ho recollien tot, ho guardaven tot, i ho posaven a bullir.

De lluny, arribava pel forat de la xemeneia una estranya remor. Era l’àpat en honor del comiat del meu padrí, l’ Antoni, el fill del Cisco i de la Nativitat, nascuts al redós de l’època en què lliberals i carlins, segons el resultat de les eleccions, es refugiaven a Andorra. Un dinar d’honres en memòria del temps del meu padrí, que l’havia esmerçat engendrant fills. Havia estat un calçasses. Sempre anava com un pinxo, ben clenxat i ben vestit. Arramassava, per allà on anava, el delit de les núvies casadores. Avui li fèiem el darrer dinar. Després dels fesols blancs hi hauria carn o conill, i formatge. Res de cafè, pastissos o licors. No feien dol, aquestes llaminadures, en aquell petit país, segons dita popular que es passaven de cuina a cuina.

Quan s’acabà el convit, el capellà mossèn Corneli, de Guissona, que era parent llunyà de la casa, s’aixecà de taula, feu l’elogi del meu padrí, donà les gràcies, es posà a resar i acabà beneint tots els presents. S’havia mort l’hereu de casa, i tots els qui podien entrar en el seguici de l’heretament ja esbrinaven què en traurien o què en podrien arreplegar. Ho saps molt bé: aquest és un país de testaments. De capítols matrimonials. Aquestes valls només s’han conservat per la casa pairal. Eugeni, has d’anar a cercar els nens. Quina diferència de quan jo anava a l’escola i havia de caminar un quart d’hora, drecera amunt, drecera avall. Ara, la Samanta, la Tònia i l’Àlex tenen autobusos, o bé la seva mare els porta amb el cotxe. Saben més coses, Eugeni? No pot dir l’Eugeni si els seus fills saben més coses. Només sap que li serà difícil apropar-los a la veritable saviesa de la vida.

Davalla, l’Àlex, Arinsal avall. Les volves de neu s’espargeixen lentament. I ell sospita —no sap per què— que mai no es mourà d’aquestes feixes, d’aquests camps, d’aquestes valls a les quals la neu l’aboca. Però no es deixarà enganyar malgrat els xiscles dels bagaleus.

I es farà càrrec, l’Àlex, de la gossa, filla del Quisso de la padrina, la Dascha, com a preludi potser de ser hereu lúcid de l’Agnès, filla i mare de la neu adversa.

Serà hereu també d’aquests bonyeguts cims, de la fondària maleïda de les valls. Ha rebut, l’Àlex, un salconduit de feixucs segells. Trobarà, l’Àlex, l’osmosi entre la gavina lliure i la grandalla tot just nascuda, sota tones de neu adversa?

Haurà d’emprar eines noves, el fill gran de l’Eugeni, el seu hereu. Ho pensa, i així ho dirà al pare, a l’Eugeni, mentre Ja darrera mossa de la nit s’esmorteix de son al seu costat.

Més enllà de l’automòbil, semblaria que la vall es ventila. Que, com gecs vells quan hom regira butxaques, va naixent un altre tipus de neu. Més dòcil, menys crua.

Pensa també en l’Agnès. I de cop i volta li puja com una mena de cobriment de cor. I malgrat que alguns assagin de fer-li-ho creure, ell, ara ho sap, no tot s’acaba aquí, rodejat de neu. Sap, també, que li serà difícil dir-ho al pare, ell tan cafit de la padrina. Però és dur passar de la neu adversa a la neu mannà, i l’Eugeni ho ha de capir.

Ha de fugir dels paranys de tants anys, de tants ensurts, ha de saber conèixer, de nou, quan el temps anuncia neu. 
El seu ésser ja mai més no podrà romandre escindit, així ho dirà al pare, per aquella maleïda neu, per aquesta dolça neu. Ha d’espigolar en la seva memòria, l’Àlex, i descobrir que les boires són tan seves com del seu pare i de la vella padrina, l’Agnès.

Sorgeixen, ara, a aquesta hora de la matinada, gairebé als límits de l’alba, espigons nous, on amarrar el vaixell. S’esberlarà el temps? Grapeja mentalment, l’Àlex, els indrets pels quals travessa, colgats de neu que cau i cau...

Però també era important quan monsenyor visitava per primera vegada aquestes Valls. Mira, Eugeni, era com un ampli i majestuós fresc. Arribava el bisbe, i ja hi havia dos criats amb armes a les mans i dues lliures de pólvora al llindar de la frontera. I, aleshores, arribaven tots els prohoms, o els qui s’ho creien: síndics, els homes —no les dones, perquè aleshores les dones només servíem per ser mares i transmetre la vida— del Comú, i els batlles, i els convidats que donaven al bisbe breu i correcta benvinguda. 

Ell, el bisbe, anava damunt d’un cavall, Eugeni, i et dic cavall perquè a Andorra només teníem mules i matxos i, per tant, vol dir que era un personatge molt important. I això d’anar damunt d’un cavall donava presència, poder i altivesa. Quina festa, Eugeni, si ho haguessis pogut veure! Els criats romanien apartats, a bona distància, amb les armes a les mans, a punt. De cop i volta —el bisbe a cavall—, feien seguides tres descàrregues, la primera amb l’escopeta, i les dues darreres amb la pistola. Sempre hi havia algú, prèviament nomenat, que els indicava com ho havien de fer tots, autoritats i poble. 

Ja sé, Eugeni, t’ho vaig explicar des que eres un marrec, que a totes les cases del país hi ha d’haver una escopeta, per allò del sometent, per quan passa una desgràcia i tots havien de sortir al carrer per protegir o protegir-nos. Ara també és el mateix. Tu tens escopeta a casa, Eugeni? Però amaga-la, que els nens no la toquin.

Quina família, Déu meu! I l’oncle, el Roc, que vaig haver de treure de la garjola, a la Seu d’Urgell, perquè es dedicava al contraban. Poble fronterer, el seu. Uns i altres de cada cantó vivien de la penicil·lina, del safrà, d’altres coses... Contínuament, dia sí dia no, arribaven forasters, a voltes extravagants, al vell casalot. Sempre tenien la veu estrafeta, com si fugissin de la por. El teu avi, em diu la padrina, li repetia que no indagués. Eren contrabandistes! I tenien el seu diccionari de silencis i de comentaris estrets. El seu codi. Eren gent estranya, sempre havien d’anar plegats. Per protegir-se? 

Venien a casa, baixaven dels pobles de França per enfilar Envalira si la neu ho permetia o malmetre’s a la Seu d’Urgell, des de les valls. Reposaven una estona, i el teu padrí els emplenava un got de vi del bixell. Els fardos embalats, folrats de xarpellera, se’ls carregaven a l’espatlla amb les corretges colgades a les espatlles. Els fardos pesaven uns trenta quilos. Les corretges eren ben amples perquè en cas de necessitat, si eren sorpresos pels gendarmes o pels civils, se’n poguessin desfer a corre-cuita. Després, durant la guerra espanyola, Eugeni, també portaven fardos amb penicil·lina, amb medecines. A Espanya no n’hi havia. Tu no pots saber pas quants catalans i espanyols deuen la seva vida a la penicil·lina passada pels contrabandistes des de la frontera del riu Runer. Però, és clar, nen, no he d’exagerar. No tot era filantropia, que bons calerons guanyaven. A més, també baixaven safrà i pebre, arrels d’algunes fortunes del país.

I no deixo de pensar en aquells anys de l’ocupació a França, Eugeni! Ai aquells anys! A casa, a part el Rossendo, que Déu em perdoni, mossèn Ermengol, a casa —ja saps que el teu padrí era un cabut, que ningú no el podia fer canviar de pensar— acollíem tot déu. I que consti que les altres cases feien el mateix: polonesos, anglesos, alemanys, gairebé tots jueus, i alguns gitanos, que també els perseguien els alemanys. 

Fixa’t, Eugeni, ja en aquells anys el nostre país era una ciutat universal, lloc d’acolliment dels obligats a la diàspora, els perseguits. Bé, ara, és el mateix, però diferent. No et tornis a enfellonir, Inés, ara, ara, tot és diferent... Si poguessin parlar aquests túnels, i aquestes roques, i les carreteres i les fronteres! Si poguessin explicar-nos les petjades rebudes al llarg dels anys aquests marges, els horts, aquells prats que ja no existeixen, els darrers pradots costeruts, les feixes, els peixents... Bé, ja tornes a desvariejar, Inés. Sents el cobriment de cor, aquest plas-plas que tant controles i segueixen els metges i l’Eugeni, i que tu estudies meticulosament com una mena de bruixota lúcida: la teva soledat acaronada per l’Eugeni que no et deixa ni un moment. 

Van ser temps difícils, estimat Eugeni. Van ser uns anys on tot just podíem omplir la cocota. El teu padrí, a més, s’engrescà amb la guerra, i amb els aliats i odiava els alemanys, és a dir, Hitler, em sembla que es deia. I resseguia l’acció de la Gestapo, em sembla que anomenaven així aquells tipus que perseguien la llibertat. Eren temps de por, temps de silenci, de rumors, d’amagatalls i de senyals vàlids només per als iniciats. S’embolicà amb altres bones persones per ajudar a fugir gent perseguida pels alemanys. Uns ho feien de bona fe, altres per guanyar-se algun duro perquè, et repeteixo, eren temps de fam. Tot sovint, em portava quatre o cinc homes, moradencs pel fred, que havien arribat pel port de Siguer, a peu, fins al fons de la vall. Jo callava, remugava un xic, t’ho haig de dir, però els llescava un plat de sopa de pa morè, amb un all, i després, un xic de donja o de bringuera. I tornaven a marxar. I així dia darrere dia. No preguntava res. Tot just els fitava els ulls i endevinava més enllà del conc dels seus ulls, la mort, el buit, i una indescriptible malfiança que s’anava esvaint a poc a poc quan els parlava jo, l’Agnès, només en català, o en els quatre mots de francès i de castellà que vaig aprendre quan anava a estudi. Fa tants anys! Es parlava de traïments, de dobles jocs, d’escamots de la Gestapo que de nit assajaven, salvant la neu que aleshores queia més que ara, d’esberlar les accions dels petits i escollits grups de gent del país i dels qui sumaven des de fora i que lluitaven per fer triomfar els aliats. Ai, Eugeni, què és la llibertat? No ho he sabut mai. Jo sóc lliure, ara? Au, boja, fui, fui, que cada dia desvarieges més.