Edicions Columna (Barcelona), 1996
Del convent que dóna nom al puig només en queda un munt de pedres voltat d'oliveres. L'estany des d'aquí dalt, sembla una gran petjada blava.
Velles ruïnes
i velles oliveres
sobre el vell puig.
Jo hi passo com un núvol:
només una ombra a l'herba.
Estany
Cada color del món se t'encomana,
Estany, calidoscopi gegantí:
blau cel del cel en pau i blau marí
quan et xarbota un grop de tramuntana;
tens, segons com, foscors de serralada
o bé t'impregnes del gris blanquinós
dels núvols o tot d'una et fas verdós
si presagies la tamborinada;
t'envermelleix la sang del vell monarca
diürn i prens un caire de metall
lluent d'ombra i de llum com un mirall
on ondules l'estela d'una barca;
i sota el gran silenci de la nit
imites el color de l'Infinit.
Passejo vora l'estany, tot jo ple de fred i de llum.
Sota el cel blau,
enllà de l'aigua llisa
i el verd dels boscos,
com un núvol caigut
tot blanc, el Canigó.
Grans plàtans del passeig: he vist canviar el seu color dia a dia, expressió cromàtica de l'enyor.
Abans de caure,
les fulles tenen ja
color de terra.
Passejo sobre el puig, mentre la tarda agonitza plàcidament.
L'últim ressol
d'un capvespre de març
pinta, tot d'una,
d'un mateix rosa pàl·lid
el Canigó i la lluna!
De lluny, em fixo en els xiprers del petit cementiri, més alts que el campanar de l'esglesiola que és al costat.
Es projecten ben drets, una mica espellingats, negrosos, dins la claror de cendra de la tarda.
Penso en la terra que els alimenta, ben adobada.
Xiprers amunt,
la pols s'enfila, lenta,
cap a la llum.