Recordant Teresa

Lluny fos, arreu del món damunt l'estesa
dels camins; quan l'autumne arrenca el plor
veuré els arbres silents de la Devesa
vessant, solemnials, llàgrimes d'or.

Ben plantada l'amor que em fou defesa
del riure gai i el nom bell-ritmador,
Teresa, a la Devesa un jorn deessa.
Cau la fulla i l'esment es fa sonor.

De besos desitjats tinc la boca agra,
esvaïda figura de tanagra.
Com una hòstia espectral, fosforescent,

un arbre alça la lluna i la consagra.
Vibra en l'àmbit el corn de Meleagre
del màgic paisatge de Poussin.

La devesa i la tardor

Davall tes prepotentes, immenses ufanors,

Devesa, ja finaren les estivals rialles;

tu reses al novembre pels hèroes defensors

i llur visió et penetra de feredat, i calles.

Veus una llum fatídica d'horror i d'acaballes,

ressonen funeraris els esqueixats tambors;

els hèroes sorgeixen a dalt de les muralles;

desfets, morents, aixequen les últimes clamors.

D'eix immortal desastre tu en sents tota la glòria.

Et ve una esgarrifança més gran que de victòria.

En l'aire gris, les velles campanes fan un plor.

I és ton orgull immòbil, sota les ratxes fredes,

i destacant-se a exèrcits tes colossals arbredes

majestuoses,s'inflen en nuvolades d'or.

Posta de tardor a Girona

La tarda quieta, mor.
Els plàtans de la Devesa
fan un sol or del seu or
i Por de la posta encesa.

De tots ells (sembla que frisa
cada arbre per fer-se un cant)
m'arriba la xerradissa
de tants ocells com hi han.

Quina divina mudança
les coses a la tardor;
el món arreu va daurant-se
perquè ens sembli als ulls millor.

Guaito, atònit, la contrada:
no sé si és un bell tapís
o la visió encantada
d'un bell somni fonedís.

I dic, absort: d'on venia,
on és, què soc i per què?...
no sé de mi ni de re
dins l'hora que em diluïa.

L'espai és orfe de vent.
Tot calla i s'immobilitza.
Dorm la llum. Sembla talment
que la posta s'eternitza.

Mes ara em trobo de nou:
la pau de l'hora és malmesa:
el vent, de sobte, remou
els plàtans de la Devesa.

I ara d'il·lusió despulla's
el meu seny: al vent rebel
cauen per terra les fulles
i els ocells volen pel cel.

Cançó de nuviatge

Estampes de la Devesa

De l'alba ha desvetllat la llum incerta
un dia clos, d'hivern; entre les  branques
nues de vida, cerca el vent que passa
la ruta de les aigües.

Mes l'aigua ja no hi és; cristall puríssim,
s'ha fet espill del cel color de gebre;
pels caminals s'ha allargassat, extàtic,
majestuós silenci.

Altius avets de nòrdica llegenda
drecen al vent ombrívoles agulles,
talment guardes eterns, com si vetllessin
el son de la Natura.

La neu va davallant, callada i lenta,
teixint un fràgil vel de nuviances;
ha segellat el Cel el prometatge
del Somni i la Bellesa.

Contempla el Somni en lleu esgarrifança
la pau feta d'amor i meravella.
Dolça regina dels jardins desèrtics,
dorm la Bellesa blanca.

Llum de Girona

Llum de Girona, joia del passat:

en tardes vermelloses de Devesa,

fulles seques, parpelles que s'han clos

i rellisquen damunt del llenç de l'aigua.

Emmirallats en el setí del riu,

pel Pont de Ferro tornen els amants

mentre una freda boira de joguines

em du a la casa amb els meus pares joves.

No hauria desitjat mai aquesta ombra

al cel de les tardors de la Devesa,

ni l'estesa de fulles i fracassos

que han anat ennegrint el meu camí.

Diumenge de boira

Diumenges retallats sota la boira

de Girona a l'hivern.

Llums desmaiats,

finestres ensopides sobre el riu,

i l'ombra de la Seu i Sant Feliu

s'emmirallen als vidres entelats

d'una casa molt alta...

El fred somriu,

i la pluja se'ns fon sobre la galta,

però sense malícia.

Els gironins

sentim que l'aigua ens canta cor endins

una cançó molt tendra:

la cançó de l'hivern,

de tardes llargues, de color de cendra,

però amb un tremolor d'intimitat...

I dins la pedra humida,

la Ciutat

guarda, amb amor, un tros de cada vida.

Portal de Sant Cristòfol

Aiguafort gironí

Portal de Sant Cristòfol

—Sant Daniel al fons—,

l'estudiant gallòfol

hi penja les lliçons.

Amb petja lleu i flonja,

colgat dintre el manteu,

ja passa un vell canonge

de la vetusta Seu.

Amb càntirs, la gent tresca

Portal avall, pel sot,

on brolla pura i fresca

la Font d'en Pericot.

Records d'heroiques gestes,

uns murs esgavellats:

avui lloc de conquestes

de cors enamorats.

L'esquella d'unes cabres

desfà amb els seus repics

un lleu ressò de sabres

i de canons antics.

Quan vénen, taciturnes,

les hores de la nit,

només les aus nocturnes

llavors hi fan brogit.

Després, les campanades

de l'alta catedral,

ingràvides, pausades

i amb ròssec immortal.

Torre Gironella

Salve, vetusta torre, que et diuen Gironella!

Antany fores un símbol d'excelsa fortitud.

Ningú no et sap l'origen i hom et cregué tan vella

com l'heroi Gerió, de mítica virtut.

Ets obra de romans, que et feren una anella

que enllacessis els murs d'un fort no mai retut.

Altres van ampliar-te fent-te una meravella

i arreu era citada ta altura i amplitud

fins que, cert jorn fatídic, al teu per sucumbiries

deixant els gironins de paor consternats.

Mes ben tost van refer-te i de nou resistiries

fortíssims enemics en setges i combats

fins que el gavatx, irat, traient foc i guspires,

va esmicolar-te a trossos, desfets o decantats.

Escala de la Pera

Pugeu-hi a poc a poc. La Seu s'exalta

i usa la font per aiguabeneitera.

L'escala, de gairell, una espitllera;

la bruixa, infants, ja no fa por, tan alta!

No tingueu pressa. Ací no us fa cap falta

d'encalçar tot el que heu deixat enrere.

L'heura terca del temps se'ns apodera

i se'ns enfila per la ment malalta.

Esglaons d'una escala tortuosa,

els ideals difícils d'escometre

són com els negatius d'un altre món.

Aquestes pedres no ens faran mai nosa

perquè els artífexs s'hi van comprometre

i les van fer exactament com són.

Escalar la façana de la catedral

II

Escalar la façana, les altures,

amb un afany intens de llibertat

i, com d'un Miquel Àngel somniat,

sentir-me contra el pit les escultures.

Perdre'm en la rosassa, com un llac

de vitralls i miracles d'art diví,

corona refulgent d'un serafí,

oasi de clarors dintre l'obac.

I a dalt del campanar, ert i ben sol,

un àngel que batega dins de l'aire.

I, ran de l'horitzó, mirant enlaire,

emprendre amb ell, quiets, un plàcid vol...

Escalar la façana, l'esperit,

amb les mans d'algun prec que no s'ha escrit!

Girona antiga

Girona vella és noble com una posta d'or.

Té flaires de museu i quietuds d'arxiu...

És un passat present, un quelcom mort que viu...

Sarcòfag cisellat que a dins sent batre un cor.

Pels alts carrers estrets davalla la claror

com un ruixat de cendra òrfena de caliu,

i pel dur sòl de còdols o lloses en decliu

tot frec de peus retruny amb so profanador.

Com aus misterioses voleien els manteus

a vols silenciosos, entorn dels nius sagrats,

i van passant devotes, com grans desenfilats.

d'uns perennals rosaris, en busca de ses creus

mentre en l'ambient on suren vetustes pietats

s'esborra fins la idea de què hi ha al món ateus.

Carrer de Santa Clara (fragment)

Carrer de Santa Clara que un jorn era

carrer de Sant Francesc, suau i humil

com el Sant del seu nom, amb una clara

llum com la deis matins del mes d'abril.

El carrer on jugava amb les amigues

que de grans trobaria de bell nou,

rosses i cimbrejants com les espigues

que no poden saber quin vent les mou.

Amb els anys cada vida lliscaria

per altres encontrades i carrers,

però sempre el record de la infantesa

ens retornava el goig dels jorns primers.

Avui que ja no es ferma nostra passa

ni amb força no estrenyem les nostres

mans, quan penso en el carrer de Sant Francesc

evoco tot l'encís dels primers cants.

Dels primers cants que em tornen la gaubança

d'aquell temps innocent i primicer;

i torno a ser de nou l'infant que reia

amb totes les amigues del carrer.

Nit d'estiu des de la galeria

Rondinen les granotes

rosaris en gavatx.

La llunya fa ganyotes

amb l'aigua d'un bell raig.

L'aire és sonor, se senten

rialles, cants, dringar

de plats, mosquits que intenten

picar. Tot balcó és clar.

Dessota el llum d'on penja

un gall, un senyor menja.

Llum de Girona

Llum de Girona, joia del passat:

en tardes vermelloses de Devesa,

fulles seques, parpelles que s'han clos

i rellisquen damunt del llenç de l'aigua.

Emmirallats en el setí del riu,

pel Pont de Ferro tornen els amants

mentre una freda boira de joguines

em du a la casa amb els meus pares joves.

No hauria desitjat mai aquesta ombra

al cel de les tardors de la Devesa,

ni l'estesa de fulles i fracassos

que han anat ennegrint el meu camí.

Les Voltes

Ciutat plujana, cercada de voltes

—les de la Rambla i la plaça del Vi—.

Entre els teus murs que salmegen absoltes

et bat el cor venturós de llanguir.

Tens la frescor, en les arcades tan baixes,

d'un vell celler. I en els jorns de mercat

gronxes al vent barretines i faixes,

com farbalans i serrells, oh ciutat!

Sota el redós mig feiner, mig de festa

d'amples porxades, aculls a tothom:

si el sol les daura com una ginesta,

se n'enduu el vent, per trofeu, el renom.

Les damisel·les hi passen envoltes

sota l'ombriua gençor del capell.

Volta que volta per sota les voltes,

cada troballa, un somriure novell...

Passa el canonge de riques sabates,

bo i mastegant un brotet de fonoll,

les pabordesses suaus i beates

i el muntanyenc sacsejant el seu goll.

Clastra pagana de voltes antigues

i feixugoses pilastres de pont!

Els teus altars són modestes botigues

i els teus aiguats iracunds un malson.

Sonet a Girona

Girona tota estesa, enfredorida,

s'emmiralla en el riu indiferent;

té l'aire d'una noia emperesida

que duu el passat florit al pensament.

De pedres capvesprals va revestida

i llur silenci cau musicalment

i aquesta catedral, branca florida,

ens recorda na glòria permanent.

I si m'estimo la Girona antiga

és que la tinc per una bona amiga

que sempre trobo enclosa al mateix lloc.

El riu que la cenyeix per la cintura

sap del meu riure blanc de criatura;

sap del secret que em lliga poc a poc.

Pont de Pedra

I

Evoco únicament

la imatge d'un capvespre

al pont de pedra, en rosa.

Neguit de la incertesa,

aigua aquietada del riu.

Claror de ponent.

Tot m'aboca al no-res

que, ulls endins,

se'm fon amb el silenci.

II

Passejo per la solidesa de la pedra,

obra travada pel pont que uneix

dos camins de ciutat.

Gent apressada, fressa,

festeig callat, passa entreteixida

que s'inicia, s'atura, recomença.

Els glops, tan lents, de l'aigua!

Passa la mort: el riu no torna enrere

per sota el pont de pedra.

L'únic tresor, la llum darrera,

tan clara, de ponent.

Elogi del campanar de Sant Feliu

Campanar de plecs i arestes

doblegat al mur esquiu

i de punxes i agulloles

enrondant capsal altiu.

Ets un diamant de cent caires

quan t'emmiralles al riu,

campanar de plecs i arestes,

campanar de Sant Feliu.

Campanar, signes enlaire,

com un dit, el cel ben blau

i a n'el riu que t'emmiralla

—i emmirallar-te li escau—

el cel blau encara signes

per qui massa al món s'ajau

i no sap de guaitar enlaire

i és poruc perquè és esclau.

...

Campanar, sembla que creixes

com un xiprer adelerat

i, a la nit, fins jo diria

que una olor d'eternitat

per les finestres s'esbrava

del teu mur esbatanat,

com de branques en victòria

que s'haguessin espolsat.

Campanar de cent arestes

—tal com nosaltres aspriu—

ets la gran flor de martiri

de Girona, vora el riu

que esquitxa les cases baixes

de la ciutat —ton pletiu—.

Cada esquitx, en sent la vetlla,

es torna un estel votiu

que t'ofereix la ciutat quieta,

campanar de Sant Feliu.

Evocació

Érem ahir a la ciutat forana

quan la tarda rogenca s'esvania.

En la nova verdor de l'arbreria

hi queia l'ombra sospirosa i blana.

Si ara clogués els ulls la reveuria;

closa de rius i d'arbres en la plana,

amb l'enyorança d'una fe llunyana,

vella d'anys i de sol, daurada i pia.

La Seu crescuda en els roquers espera,

cega del blau, la calma de la posta,

com el tronc envellit d'una olivera.

Desfent-se com un tel la llum declina.

Una ombra lenta a la ciutat s'acosta

i amb un respir profund el riu rondina.

L'amor de Girona

Girona grisa i fosca, solemne i afinada,

conec el teu misteri i el teu immens dolor;

tens un amor fa segles, i mai, oh malaurada,

has vist aquell que estimes, ton alt Emperador.

Tu cap al Nord inclines la faç que ell no ha besada,

l'evoques en recòndit i pacient fervor

i en tos racons més negres d'ensomni, tal vegada

penses que hi fou; miracle d'un obstinat amor!

Ton estimat és d'una majestuosa alçària;

per Rei i Sant té doble corona llegendària,

patriarcal impera sens torbació ni dany;

son braç cavallerívol només pel dret fa guerra,

son ceptre és una alzina que ha soplujat la terra...

i eternament esperes que vingui Carlemany!