Edicions Catalònia (Mèxic D. F.), 1947
Carrer Major de Tarragona
Via cabdal de la Tarraco antiga,
tens als costats els vestigis d'arcades
que Octavi august triomfant enaltien.
Carrer tot dret, de traçat geomètric,
ets al bellmig de l'espai de l'acròpolis.
No hi ha en el món perspectiva més noble.
Pel teu extrem l'esguard nostre ja albira
el pla sagrat on un dia s'alçaren
temples pagans d'estriades columnes
i on s'alça avui, vella ja de set segles,
la catedral, que apareix d'or vestida
al capdamunt de les amples escales.
Alta ciutat, l'alta seu per tu vetlla.
En aquest carrer d'aire antic, jo vaig néixer,
i des dels anys infantils de la vida,
en el meu front van romandre gravades
amb llum del sol les estampes augustes,
que espai ni temps esborrar mai no poden;
tan lluny com vaig, en duc sempre la imatge,
auri tresor de preades relíquies.
Espero el jorn que els meus ulls delerosos
reveuran bé les directes figures:
carrer Major, les escales, el temple;
amb cor devot alçaré el cant de gràcies.
Serà un matí, hora lleu i serena.
Com vianant que amb tranquil pas camina,
pujaré sol a dalt de Tarragona
per resseguir els carrers i les places,
rics de llegats de les mortes centúries,
rics de records dels meus dies feliços.
Oh tu, carrer de la meva naixença,
carrer Major, ¿sentiràs els meus passos?
Jo petjaré el teu dur sòl de lloses
com si petgés una flonja catifa.
Paisatge de Tarragona
Altura vora del mar,
mig nua i assolellada;
pels graons dels teus vessants,
els bocins d'hort i la casa.
Et tanquen els marges vells,
et guarden les atzavares
com espases de guerrers
girades de punta enlaire.
Tens dosser de blau-marí,
el blau-cel et fa de volta;
les mates de romaní
blavegen entre les roques.
Floreix el farigolar
amb menudes flors rosades.
La garriga, els dies clars,
es tèbia i perfumada.
Entre els garrofers i els pins
s'alcen, amples, les figueres;
els olivers d'argent viu
prop del vinyar s'arrengleren.
Un llangardaix virolat
sota els esbarzers s'escorre;
una puput ha passat;
ara passa un vol d'aloses.
De la platja ve l'olor
penetrant d'algues marines;
l'aire té la salabror
que del mar porta la brisa.
Corren trens pel terraplè,
cotxes per la carretera;
al fons, per teló blavenc,
les muntanyes amb pedreres.
La ciutat, dalt del turó,
senyoreja la contrada;
mirallegen uns balcons
en el llenç de la muralla.
El millor temps ha arribat.
Dolc matí de primavera!
Per damunt dels camps llaurats
ja dansen les orenetes.
Veles blanques, arbres verds,
la gran claror transparent:
terra eixuta, pedres i ones,
paisatge de Tarragona.
Garriga dels meus sojorns,
casa que ets una miranda:
¿no sentiu ja la remor
de la gent que ve de Franca?
Aviveu tots els colors,
concentreu totes les flaires,
vestiu-vos de sol i amor
el dia de la tornada.
Tornaré pel camí antic
arran de la costa esquerpa,
retrobaré els vells amics
que fa molts anys que no em veuen.
Obriré de bat a bat
els finestrals de la casa
perquè hi entri l'ideal
com hi entra la marinada.
Un dolor dominaré,
dolor de la meva vida;
ja no hi haurà la muller
que m'hi feia companyia.
I si trobo encara el pal
que aguantava la bandera,
arboraré els quatre flams,
que serà dia de festa.
El clot del Mèdol
Entre garrigues aspres i seques,
conreus, pinedes i garrofers,
en una plana, fa temps deserta,
hi ha una pedrera dels segles vells.
La pedra treta va ser portada
a Tarragona, ciutat cabdal,
sempre nodrida per les entranyes
de roca viva dels seus voltants.
Clot en la roca que vermelleja,
al mig ostenta l'alt signe sol:
l'agulla dreta, fina i esvelta,
mòdul de pedra que forma un bloc.
Els qui enfondiren el clot històric
aquest monòlit hi van tallar,
dit que assenyala, mut testimoni,
la mida exacta del gruix buidat.
El clot rodegen pedreres grogues
—or fet pels segles i pel cel dolç—
que en la nuesa dels flancs de roca
mostren la talla de l'antigor.
El clot del Mèdol, a la vellesa,
plora dins l'àmbit dels buits daurats
les pedres mortes, les filles seves,
que li prengueren en temps llunyans.
No és clot hòrrid ni fosc abisme;
de verdor l'omplen pins i xiprers,
ocells el poblen i salvatgines
mig amagades entre esbarzers.
Els pobres arbres que dintre malden,
alhora cerquen aire i claror
i alcen les soques esprimatxades
per a evadir-se de la presó.
Viatger ràpid que amb encís mires
la vida interna del lloc pregon:
no t'encomanis la melangia
del clot del Mèdol, misteriós.
Ombres dels homes, ombres dels arbres,
ombres de rèptils i ocells de nit
s'han fet mestresses de la clotada,
prop la gran ombra de Tamarit.
La vila morta que la mar vetlla
té cases brunes i un roig castell,
niu de fantasmes que en la tenebra
el clot visiten entre esparvers.
Que els déus us treguin l'encís malèfic,
clot de misteri, poble desert;
fugin les ombres, i el sol encengui
les pedres roges i els arbres verds.
Torni a ésser plena la vila buida,
passi la vida pel terme trist,
i el clot del Mèdol amb l'alta agulla
sigui un alegre i profund jardí.
El pont del Diable
Castell d'or sobre un barranc
D'abruptes parets recoses,
brilla l'antic pont romà
que duia aigua a Tarragona.
El pont es dreça, esvelt,
i endolceix aquest lloc aspre;
els arcs gentils i els carreus
humanitzen el paratge.
Pont del Diable li diu
la gent de la rodalia.
Mirant-lo des d'un camí,
ens enamora la vista.
El rec, eixut i trencat,
segles ha que aigua no porta,
mentre el pont agosarat
subsisteix amb pura glòria.
Amb els seus ulls ben oberts,
cap al migjorn absort guaita
el blau horitzó seré
de la mar que fou romana.
Si no albira la ciutat,
veu de prop la via antiga
que en l'època imperial
Ilerda i Tárraco unia.
Dels aqüeductes del món,
cap no té tan fina gràcia,
ni assoleix el noble to
d'aquests dos ordres d'arcades.
És fort i sembla lleuger,
és alat amb rels de pedra,
no gravita en el terrer,
ans al cel tot ell s'eleva.
El cel el nimba amb blavor
i el sol el vesteix de flama;
les garrigues de 1'entorn
li duen les millors flaires.
Si us voleu mostrar valents,
us temptarà una proesa:
per dalt del pont passareu,
el buit a dreta i a esquerra.
Per admirar el nostre pont,
la millor hora, la tarda,
quan se'n va a la posta
el sol i les velles pedres daura.
Els focs màgics de ponent
sobre el pont es reflecteixen,
i les arcades, vivents,
s'encenen de llum rogenca.
Quan torneu a la ciutat,
als ulls us resta una imatge:
el pont vermell, arborat,
il·luminant el paisatge.
La torre dels escipions
A les envistes de Tarragona,
vora l'antiga via romana,
com una fita misteriosa
la torre es dreça, de pins voltada.
La veu dels avis diu que és la tomba
de Gneu i Publi, dos germans cèlebres,
els qui bastiren la placa forta
fa ja prou dies: vint-i-un segles.
Dues figures que hi ha esculpides
donaren ales a la llegenda;
els dos ploraires que el temps mutila,
el trist déu Attis hi representen.
Monument era, doncs, funerari,
i ensems orna va la via pública;
que molts patricis i rics i savis
llurs morts portaven davant les rutes.
Del clar paisatge l'encís dolcíssim
records esborra de morts i cendres.
No hi ha cap malva de cementiri
en la terra aspra de la pineda.
Infant i jove, sovint anava
en passeig plàcid fins a la torre;
feliç m'asseia sobre una pedra
i contemplava l'obra de Roma.
M'imaginava la via Augusta
plena de destres soldats amb llances,
mentre el cel lliure de Catalunya
solcaven, altes, les nobles àguiles.
I el vent venia de la mar nostra,
penons inflava, i cors, i veles,
i una alenada de vida forta
del cel baixava fins a la terra...
La solidesa i les netes línies
de l'arc perfecte i el gran pont auri,
també les mostra la torre prima
que n'és germana pel seu to clàssic.
Si commemora la mort ombrívola,
obra el prodigi de la bellesa,
i amb la natura per companyia,
la llum i l'aire la fan alegre.
Trinitat formen d'art i harmonia
el pont, la torre, l'arc de la plana;
tots tres ens donen la fesomia
de Catalunya mediterrània.
L'arc de Berà
S'alça damunt de la via romana
tot gloriós de la seva figura.
Els grans carreus amb or vell de la història,
pels raigs del sol espurnegen encesos
com foc de brases.
El viatger cultivat que l'albira,
s'aturarà davant l'arc fill de Roma,
i contemplant una forma tan bella
beneirà Luci Licini Sura,
que féu alçar-lo.
Bé que ha sofert en els seus divuit segles
els temporals i les befes dels homes,
dret es manté, sobirà de la plana,
no lluny del mar on les veles llatines
les barques menen.
És aquest arc el triomf de les línies.
Llis gairebé, cap relleu, cap estàtua,
pedra vulgar, res de marbres ni jaspis,
sense ornaments, i amb dibuix net i sobri,
és obra excelsa.
Model d'un art que és ensems bell i savi!
Proporció entre totes les mides
és el secret de la seva bellesa,
plaer dels ulls que amb amor el contemplen,
pur goig de l'ànima.
Oh gran lliçó de l'estètica vera!
Agermanant l'amplària i l'alçària,
el pòrtic clar, figurades columnes,
el basament i el conjunt que hi reposa,
l'arc és perfecte.
Pedres millors, ni durs bronzes solemnes,
ni fi treball de cisells i d'escarpres,
no foren guany de bellesa o prestigi
per a l'arc dret que ens atreu la mirada,
nu i solitari.
Aprengui l'art aquesta lliçó noble;
respecti el fur immortal de la línia,
i dels volums la perspectiva justa.
L'arc de Berà per Catalunya sigui
símbol i exemple.
El senyal al pit
II
President de Catalunya,
el del novell General,
com a lloc del teu suplici
t'han triat un lloc ben alt.
No has volgut calçat que et privi
de tocar el sagrat terrer;
no has volgut als ulls cap bena
que et privi de veure'l bé.
Al castell de les tragèdies
et dreces a peu descalç;
petges la terra i la guaites
entre clarors matinals.
L'oreig una veu et porta
des de la plana de Vic,
ressò profund de la història,
la veu d'un màrtir antic:
—No et maten per traïdor,
ni tampoc per ser cap lladre;
et maten perquè, com jo,
has volgut lliure la Pàtria...
—Trèmul, l'oficial mana
fer foc. Oh màxim dolor!
—Per Catalunya!— tu crides
amb veu sense tremolor.
La descàrrega, impia,
el teu cos ha foradat;
les parpelles, piadoses,
sobre els teus ulls s'han tancat.
Per les ferides obertes
la noble sang ha sortit.
Sobre el cor, el tret de gràcia
roba i carn ha envermellit.
President, quan tu mories,
duies el senyal al pit!