Edicions 62 (Barcelona), 2001
L'alberg-palau dels March a Gandia és a quatre passes de l'església de Santa Maria, un temple gòtic en plena construcció, de la plaça porticada del mercat, sempre atrafegada i olorosa, i de la casa del senyor duc, a la vora del riu. Ausiàs hi va cada dia, acompanyat d'un escuder i del mestre, després d'haver acabat les lliçons de llatins i altres escriptures, per participar dels jocs d'armes i aprendre el maneig de l'espasa, de la ballesta i de l'arc, en companyia d'altres aprenents de cavallers.
Ausiàs té deu anys i els seus somnis no són altres que els d'arribar a ser un cavaller, com son pare, com el senyor duc, com els llegendaris personatges artúrics que imagina amb els llibres d'històries, com els croats. Li agraden els cavalls, com li agraden els falcons amb els plomatges lluents i les ungles esmolades, de volar majestuós; a penes sap, però, muntar els primers amb elegància i amb prou feines comença a saber tractar aquests ocells que tant el fascinen quan els segueix el vol.
Al pati del palau i als camps d'entrenament de vora el riu, els donzells breguen i lluiten mentre atenen les ordres dels mestres; ara riuen, ara rabien, de broma i de veres. Els cossos dels joves lluen, tots suats, descamisats, mentre les serventes de la duquessa se'ls miren, de les finestres del palau estant, entre comentaris en veu baixa, mitges paraules i somriures divertits o maliciosos. Les dames improvisen cançons que parlen d'amors llunyans, quan no diuen maldits, conten històries a mitges o insinuen volences capritxoses.
De les cases dels March, la que tenen a Gandia, i el casalot de Beniarjó, seran les més importants en la vida d'Ausiàs. La de Gandia és la casa-palau de la vila, situada al carrer Major; la de Beniarjó és l'alqueria. La de Gandia té una concepció urbana, la de Beniarjó és rural.
La de Gandia, la podem reconstruir com el palau del gòtic civil, amb la portalada i l'arc de l'entrada, amb els senyals i l'escut de la família treballats en pedra, un cobert només entrar, un pati empedrat, un pou i l'escala lateral que du a les dependències privades, situades al pis noble. Aquest palau el podem dibuixar relativament luxós, bé que més senzill que el del senyor duc, amb consistents mobles de fusta i els estris, atifells, vaixelles, cofres, roba i eines imprescindibles en una llar de senyors. Hi ha la part baixa amb la cuina, i, a més, l'estable i altres dependències, on habiten criats i criades, esclaves i esclaus, vailets i fadrines, així com animals: mules, rossins, gossos... També, com Garcia-Oliver escriu: «Dins els cofres i les caixes de fustes excel·lents, els March conserven quantitats fabuloses de peces de parament de llit i de la llar, com també de peces de drap de lli i de la «terra», per a confeccionar vestits i futurs aixovars. No hi falten les robes fines, de draps cars forasters per a les ocasions, ni les perles ni les joies previsorament marcades amb els diners dels March i el gall dels Ripoll»
A través d'una portella, la casa dóna a un hort interior, mig jardí, mig corral, on hi pot haver des de fruiters i flors oloroses, fins a animals domèstics, com porcs o aviram, molt apreciats per amenitzar quan calga la taula ben parada dels senyors. No poden faltar en aquest hort enjardinat, rodat d'alts murs, tancat a les indiscrecions del món exterior, racons on retirar-se a llegir, meditar, jugar, sestejar..., imaginar les dolceses de la fina amor o plànyer en soledat les amargors més dolgudes.
Per una escala situada en un angle del pati central que té una balconada amb arcades, s'arriba al pis. S'obrin les portes. Sala i saló, salonets i racons, cambres amb llits... «A dalt, la cambra major és la que ocupa el matrimoni. Ací han concebut els fills i ací és on probablement els infants han vingut al món. Es l'estança més privada, més tancada a mirades curioses i inoportunes. Tot el que realment és de valor s'hi troba ben guardat, especialment les valuoses peces d'argent i els diners...» ens diu l'historiador citat, reservat i respectuós, quan dibuixa amb discreció pudorosa l'habitació on els fills de Pere March i d'Elionor Ripoll han estat engendrats o parits al seu moment.
L'alberg-palau dels March a Gandia és a quatre passes de l'església de Santa Maria, un temple gòtic en plena construcció, de la plaça porticada del mercat, sempre atrafegada i olorosa, i de la casa del senyor duc, a la vora del riu. Ausiàs hi va cada dia, acompanyat d'un escuder i del mestre, després d'haver acabat les lliçons de llatins i altres escriptures, per participar dels jocs d'armes i aprendre el maneig de l'espasa, de la ballesta i de l'arc, en companyia d'altres aprenents de cavallers.
Ausiàs té deu anys i els seus somnis no són altres que els d'arribar a ser un cavaller, com son pare, com el senyor duc, com els llegendaris personatges artúrics que imagina amb els llibres d'històries, com els croats. Li agraden els cavalls, com li agraden els falcons amb els plomatges lluents i les ungles esmolades, de volar majestuós; a penes sap, però, muntar els primers amb elegància i amb prou feines comença a saber tractar aquests ocells que tant el fascinen quan els segueix el vol.
Al pati del palau i als camps d'entrenament de vora el riu, els donzells breguen i lluiten mentre atenen les ordres dels mestres; ara riuen, ara rabien, de broma i de veres. Els cossos dels joves lluen, tots suats, descamisats, mentre les serventes de la duquessa se'ls miren, de les finestres del palau estant, entre comentaris en veu baixa, mitges paraules i somriures divertits o maliciosos. Les dames improvisen cançons que parlen d'amors llunyans, quan no diuen maldits, conten històries a mitges o insinuen volences capritxoses.