Rafael Dalmau (Barcelona), 1968
Bellver de Cerdanya
L'oreneta blanca i negra
cus l'estiu sobre teulats
que llisquen a dors de Segre
com frecs de peixos alats.
Lleu, el campanar cimeja
el penyal, i del niell
l'església bella salmeja
d'or empolsa com joiell.
Corre encara la muralla
a mig pendent del turó,
espantall de la baralla
al reialme d'Aragó.
Com cèrcols d'ulls a l'espia
pugen cases en graons,
i del baix, al cim l'espiga
es dibuixa com un con.
Bel'veure, talaia antiga
de la vall Segre i d'Urgell,
dic i castellet que abriga
barres d'or i de vermell,
deis reis d'Aragó que alçaren
set segles fa miradors
d'on els avis vigilaren;
del país defenedors.
A l'hora, res més no brolla
cor endins de la ciutat,
sols l'estiuejant s'acolla
per gaudir de sa beutat.
Salut, benestant Cerdanya,
tu que ens dónes aigua i cel,
i ta plana, i ta muntanya,
on corre el sol en raigs de mel;
les meravelles que s'amaguen
als replecs dels teus turons,
l'aire on els dolors s'apaguen,
on creix la salut a borrons.
Deu sublim de poesia,
guarda ta gran simplicitat,
ta bellesa, ta cortesia,
Cerdanya, dins la dignitat.
A la Verge de Talló
«Déu però en cada instant és un pur comencar.»
Carles Riba
Rebel extraviat, em prosterno vençut,
o Verge de Talló, benaurada fontana;
i el remordiment meu, ja pesant i tossut,
com el desig subtil, dolorós s'esbatana.
Pels laberints, errant com vaixell en deriva,
he seguit de les nits els rastres de la por,
i, las, m'he desvetllat, amollit d'estupor,
mirant d'un ull mig cluc la inconeguda riba.
De taverna en taverna he begut l'amarguesa
del vi sofisticat, del qual l'embriaguesa
topa, de l'esperit, la flonja certitud
límit, on es complau la trista lassitud.
Ja el braç feixuc, remunta el corrent d'aventura
on sobreneden greus les ànimes i els cors;
als esculls de la vida he perdut els amors,
la fe, fuig al galop de la cavalcadura.
Se'n va la veritat en sa deficiència,
diuen que s'ha dormida al més pregon del pou;
i junyit a l'orgull, com a l'arada el bou,
sense joia he solcat el llibre de ciència.
La barca del pecat em deixa dins el fang,
i em recull, de la nit, la laca protectora;
em lava ja l'esguard de la santa pastora,
i del meu cor amarg es decanta la sang.
O Verge de Talló, benaurada fontana
dels meus remordiments, engloteix la pontana
i deu-me la teva aigua, on palpita suau
el perdó dels pecats i l'angèlica pau.
Capella de Sant Cerni de Caborriu
Campana morta, morta l'hora;
per les escames del llosat,
llosa perduda és ull que plora
i plors del cel, retaule usat.
És cada pedra una ferida,
cada forat un niu d'ocell,
tota la nit l'òliba hi crida,
hi empremta el temps el seu segell.
L'altar voreja el cementiri,
on canta de Maria el riu,
hi jeuen amb tot llur misteri
les Senyores de Caborriu.
De la trista malenconia,
de la capella o bé de jo,
¿qui en porta més la tirania,
el meu ànim o el retauló?
Totes les coses que traspassen
paren els llaços deis oblits,
mes els records als garbells passen
les messes dels temps abolits.
¿Quin fill d'ànima pietosa,
rebrot d'estirp d'en Pere Pons,
restaurarà paret i llosa
on canten vents els sants «respons»?
Mentrestant, vora la capella,
malgrat el temps, malgrat la sort,
pugen les flors cantant per a ella...
la vida hi festeja la mort.
Santa Magdalena
Com dors arrodonit de gegant que es posterna
s'allarga vora l'Ingla un turó, coronat
d'un poblet, ossam trist del viure abandonat
ruïna que s'adorm dins d'una queixa eterna?
Cada onada de runa amb sa paret alterna
i sa disfressa mostra un rostre de damnat,
el finestram, com ulls, hi mira al·lucinat
l'espai, i dins el dol el caseriu s'interna.
Hi prega al seu capçal, a l'ombra d'un cantó,
pels casalots oberts, sense llar, ni llantó,
la santa Magdalena, esper de la muntanya;
dues cases només dins l'aire escampen fum;
s'esfulla, a poc a poc, una flor de Cerdanya,
com dins la immensitat tota cosa es consum.
Cap de Creus
Bramulen terra i cel! De l'huracà l'ultratge
al mar bullent de sofre excava un solc intern;
i solleva l'onada on corren llamps d'infern;
el terratrèmol causa un terrífic carnatge.
L'estol dels Pirineus s'aferma a l'ancoratge
del rocam primitiu, cor del massís etern;
ronca d'orgull l'incendi abrandant l'aladern
i els pins, rostos amunt amb ratxades d'oratge.
Els dantescos assalts s'aturen exhaurits;
la serralada oberta, amb trossos dolorits
com fites de gegant, puigs i timbes jalona;
i Alcides per Pirene alçant un mausoleu
de roques, a l'extrem de la serra, escalona
el titànic ossam que esdevé: Cap de Creus.
Cerdanya
De camp en camp oneja el blat,
florida s'esmalta la prada
i es veu negrenca una llaurada
i un patatar; dins la unitat,
reialme de la pagesia,
vora el riu una masia
llueix de pàtina i d'or mat.
Davallant llestes, les riuades,
al Segre corren abrivades,
compartint la plana entre hereus;
i el llac antic seré s'envolta
d'una sardana desimbolta
de serres, braguers de les deus.
Terra de la raça pagesa,
del seu ofici santa mesa,
calda matriu de la sement;
de la llum bressola i font fresca,
cistella de Cerès i bresca,
omple de cel·les de forment.
Planura al peu de la muntanya,
o meravellosa Cerdanya,
deu de la meva emoció;
guarda ta dolça poesia,
ta bellesa, ta cortesia ;
en ta superba ascensió.
El fort de Salses
El fort vigila en va; lleó de pèl vermell
que es replega en sa força i sa noble elegància
mentre destil·la el sol una dolça fragància
de farigola en flor al gresol del ramell.
Muralles de cairó s'eleven al palmell
de la mà del tàlveg que ensopeix la vagància,
on la frontera corre en sa vella arrogància,
tal endins de la cova un superb caramell.
Alça el castell l'orgull de ses torres vigies,
i l'ànima palpita, èbria de melangies,
quan el somni sorgeix pels àmbits catalans;
i que els records antics, apilats com garberes,
ritmen, sobre l'estany, de la nau el balanç,
i la lluna de plata arruga les Corberes.
El fort de Salses
El fort vigila en va; lleó de pèl vermell
que es replega en sa força i sa noble elegància
mentre destil·la el sol una dolça fragància
de farigola en flor al gresol del ramell.
Muralles de cairó s'eleven al palmell
de la mà del tàlveg que ensopeix la vagància,
on la frontera corre en sa vella arrogància,
tal endins de la cova un superb caramell.
Alça el castell l'orgull de ses torres vigies,
i l'ànima palpita, èbria de melangies,
quan el somni sorgeix pels àmbits catalans;
i que els records antics, apilats com garberes,
ritmen, sobre l'estany, de la nau el balanç,
i la lluna de plata arruga les Corberes.
Oda al Rosselló
Canto, dels Pirineus la terra catalana
bressol de la casa pairal,
on dels avis, la cendra al vent de tramuntana,
escampa pols d'amor i d'esperança blana
sobre secans i riberal.
De replec en replec el Rosselló camina,
dels cims canigonencs al mar,
i desplega dels sòls la beutat que il·lumina
un esclat radiós del qual es dissemina
l'engruna d'or sobre la llar.
Del castell Canigó dos baluards cabregen,
carenes fines davallant,
Corberes d'estany gris, Alberes que blavegen,
encastant la planura, on fils d'argent serpegen,
sang, de les hortes, borbollant.
Brolla del Canigó l'aigua pura i gelada,
descendint de graó en graó;
per les valls esquelleja una lliure ramada,
i dels boscos de pins, la nau, ombra inspirada,
hi parla cor a la raó.
Davallant secà a baix els ceps de vinya noble,
tenderols dels raïms daurats,
i la garriga, on resa un ermitatge, i el poble
del qual el campaneig de l'àngelus s'acobla
amb les pregàries dels serrats.
Com arlequí, sa plana amb pedaços s'abriga,
tauler de vinya, hortes i dalls,
la presseguera en flor, de papallons prodiga,
hi vela de rosat la maragda que irriga
un clapoteig de fins cristalls.
Canto, del claustre d'Elna el romànic missatge
i sant Martí de Canigó;
del Castellet en sang el noble i antic llinatge
i del gòtic palau el reial heretatge,
do de Mallorca i d'Aragó.
La platja d'argent gris on pel sorral s'amarra
descabellat un tamariu,
Cotlliure barca d'or que un braç d'Albera avara,
Banyuls, deu d'ambrosia on floreix l'atzavara
vora la cala on l'ona riu.
Canto, del Rosselló l'ardent i fina traça
i l'amor de ses llibertats,
la gran bandera d'or i de sang de la raça
la qual omple d'espers els fills de molta braça
i les filles d'ulls vellutats.
Quan entona la gent: «Muntanyes regalades»
o del «Pardal» el bell amor,
quan la rodona gira amb la sardana alada,
o refila la cobla antigues les albades,
la sang bombolla al nostre cor.
Als flancs dels Pirineus la terra catalana
obre el seu cor de bat a bat,
per recloure els amors de la terra germana,
sentiments i records que la fe sobirana
amb lletres de sang ha gravats.
La llengua, la llegenda i l'ermitatge on resa
la catalana processó,
la poesia ardent com la ginesta encesa,
i el sol, d'or i de sang, constel·len la puresa
de l'eterna tradició.