Torre (València), 1953
El cel, claríssim, amb aqueixa tonalitat de blau lluminós que assoleix a València, a penes si apareixia maculat per uns lleugeríssims borrissols de núvols esfilagarsats que, per la banda de la mar, aguaitaven amb un afaiçonament de línies movedisses, com si fossen dominats per una inquieta sensació d'apocament, en veure's tots sols a la claredat d'aquell esplèndid matí d'octubre en què el sol, calfant bona cosa com si volgués perllongar el seu imperi de l'estiu, prestava una agradable tebior a les quietes aigües del Mediterrani, a penes alterada llur superfície llisa per suavíssimes ondulacions que arribaven a la vora, dolçament i sense soroll, com volent passar desapercebudes conscients de llur insignificància. La visualitat era magnífica i darrere del primer terme que feien els pals del desmuntat pavelló de «Les Arenes», que emergien sobre l'aigua com a restes d'una nau naufragada fingint la tràgica grandesa de la tristor d'un naufragi, es podia distingir perfectament tota la línia de la costa que clou pel nord el golf de València: en les platges del Cabanyal i la Malva-rosa -i passant pels riallers poblets que fistonegen la costa amb una fàcil identificació-, fins arribar a Morvedre que, com una síntesi de temps i tendències, enlaira el seu castell en garantia d'espiritualitat i llança mar endins la incessant activitat dels fumerals dels alts forns. Per la banda sud, més enllà del primer terme del xalet i el tros de platja del «Tiro de Pichón», l'escullera es precipitava amb un intent d'obturar la visió que, no obstant, vencia i, a través dels obstacles portuaris de pals, grues i fumerals, abastava les muntanyes que tanquen l'extrem meridional del golf. Al davant, unes quantes veles llatines trencaven amb llur albura la monotonia de les aigües, de color indefinit a força de tan vàries tonalitats, i a l'horitzó, duent rumb nord, un lleugeríssim fil de fum seguia la singladura d'un vaixell.