Publicacions de la Revista (Barcelona), 1956
Sardanes a Pedret
El meravellós altar del Cel era tot encès. L'aire feia tremolar benignament les minúscules flametes dels estels. Una boira inquieta, fina com un vel de núvia, engavanyava la lluna bo i fent vessar, amb intermitències, la seva claror freda damunt els carrers.
Els mussols s'escarnien ençà i enllà de les teulades i, així, tallaven un silenci que era més silenci encara.
Colpia de creuar en aquella hora balba els solitaris carrerons de la ciutat! Arreu ens encalçaven ombres al·lucinants. Les pedres, diria's que exhalaven l'alè glacial dels segles. La molsa feia relliscar els nostres peus amb sorda traïdoria, i la remor que filaven els rius turmentava els nostres sentits, com el tornaveu gairebé imperceptible d'un gemegadís esbart de bruixes.
De sobte, però, 1'angoixa s'esvaí. Petjàvem les amples llosanes dels voltants de la Catedral just quan el vent ens duia, màgicament difusa damunt les seves ales, una tonada de la terra: eren sardanes, i venien de Pedret.
Llavors, com per art d'encantament, totes les altres coses emmudiren per tal que la melodia es fes més viva; i tots els matisos esdevingueren en aquest punt embellits d'una gràcia nova, insospitada.
Cobejosos de gaudir-los millor, davallàrem les graonades de la Catedral — fantàstics pentagrames sota la lluna — i alguns instants després, arribàrem en aquell barri. En ésser-hi, la cobla reposava. Els dansaires s'havien dispersat per la carretera com bocins d'anelles rompudes amb violència. Arran de les portes algú s'ensopia tossudament, estrany a la gatzara dels joves.
Xiulà el flabiol, i, al seu convit, acudí la multitud. Se soldaren altre cop les anelles, que la música féu giravoltar tot seguit airosament.
El Ter, en aquell indret, s'arrupia amb calma felina. La celístia, picant-lo de gotims de llum, li donava una tal resplendor de mirall, que s'hi podia veure, capgirada, l'esvelta caputxa de pedra de Sant Feliu. A l'altra riba es movien lleument les gegantines siluetes de la Devesa.
Amb el dol de la nit aquells arbres semblaven uns frares de llegenda que preguessin pels morts de la ciutat. ¡Quina quietud tan gran i tan punyent enllà del remolí que congriava la cobla...!
Girona
Girona és al meu cor, com hi és la meva sang. És un aiguabarreig de biologia i de sentiments; quelcom que fa bategar els meus polsos i m'emplena la ment d'imatges evocadores d'una meva època feliç. Jo diria que em segueix pertot, ara més intensa, ara més apagada, una melodia gironina, feta de murmuris de rius, de tocs de campana de la Seu, de remors de vent i de fulles a la Devesa, i de cançons d'infant a la plaça de Sant Agustí, entre flauteigs de l'orgue del Cinema Paral·lel...
Evocacions que, damunt les ales de la poesia, es fonen en música de somnis indefinida però persistent, sobretot consoladora en les meves estaries d'home lluitador en les quals pesen més els records que no pas les esperances.
Oh, melodia estranya, seductora, incopiable, lírica ombra dolcíssima de la meva vida al llindar de la vellesa sense remei!
Sardanes
La tarda s'havia esberlat encesa de sol, com una libèrrima magrana madura. La tramuntana s'agemolia arran de les muralles, cansada d'empènyer núvols cels enllà.
De mica en mica la plaça de Sant Agustí s'anà emplenant de gent, sobretot de jovenalla, la qual ara s'arremolinava entorn de l'empostissat de la cobla. Els músics ja hi eren i afinaven sense presses llurs instruments. Jo els mirava amb el cap enlaire: o jo massa petit o ells massa alts. De sobte vaig sentir-me hissat com una palla fins a ésser posat dempeus just davant el contrabaix:
—Té, noi; aguanta'm la solfa —em digué el músic—. Et guanyaràs cinc cèntims.—
Jo estava tot confús. Músics i instruments em semblaven tot d'una molt més grans que no eren en realitat, i veia la gent sota meu, a punt de dansar, per damunt de llurs caps inquiets per l'alegria, d'una manera estranya.
De cop sonà el flabiol, i la cobla esclatà en els primers compassos de la sardana. Va semblar-me que se'm llançava violentament al damunt i que se'm volgués endur una tremenda cascada de sons i d'esbufecs, entre els rítmics cops d'arquet del contrabaix, que rondinava com si estigués molt enutjat, no sé pas si amb mi perquè em tremolava constantment la solfa.
I així, totes les sardanes. Després vaig davallar de l'empostissat atordit per la vibració de la música i per la solellada.
Ara els balladors s'havien dispersat, i el silenci s'ensenyoria plàcidament de tot l'indret.
Prop d'un vell que s'ho mirava immòbil arran, del fum de la seva pipa, jo, que amb els cinc cèntims del músic m'havia comprat regalèssia, l'anava rosegant mentre el sol, al lluny, moria ofegat entre nuvolets prims, encesos com teieres.
L'albada dels sentits (fragment)
De la Devesa ens arribava l'or tardoral que el vent feia saltar de les branques dels arbres. Els pardals s'esforçaven endebades a demanar-nos silenci per a llur son sòpit de burgès insaciable. A nosaltres tant se'ns en donava, d'ells, i corríem i cridàvem, i ens pelàvem les mans i els genolls darrera el saltar i parar i esbarriar els jocs delicats de les noies, totes flairoses de pa i mel. Era una delícia tombar-los el coudinar i penjar-los als braços del general Álvarez de Castro les cordes del juli. Si era un dia de vent, però, les noies tenien els nervis de punta, i la facècia s'acabava amb un giravolt d'esgarrapades.