Espasa i Cia - 1895 - Barcelona
El mercat de Calaf havia sigut altre temps un dels mercats més importants de Catalunya; no obstant, no és pas a la concurrència que cridava, ni al diner que feia córrer a lo que deu sa celebritat.
No, no és sa importància mercantil sinó un incident extraordinari qui li donà la fama que va perpetuant-se de sigle en sigle.
Calaf és un país fred, tan fred que els seus hiverns se consideren dels més rigorosos, i amb tot i ser-ho tant, ne vingué un tan sobtat, tan superior a tots els haguts i per haver, que un dia de mercat, quan tota la plaça era plena de bestiar i de compradors, sobrevingué una gelada tan horrorosa que les paraules se glaçaven al sortir dels llavis.
Tothom tractava i contractava, tothom demanava i oferia, però no se sentia res; ¡i com havia de sentir-se si, com vos dic, al moment de brotar se glaçaven les paraules!
Però el dia anà avançant, cobra força el Sol i a la fi començà el desglaç per allà a migdia; i aixís com s'anà desglaçant l'aigua s'anaren desglaçant les paraules, ¡totes les paraules que durant tot aquell matí havien anat glaçant-se per la plaça!
¡Ah, fillets de Déu! ¿vos l'imagineu el rebombori que es produí de cop i volta?
«¿Quant d'aquest matxo? —¡Compreu-me aquest porc! —¡Tres unces! —¡Vint-i-quatre dobles! —¡Aquest parell de bous queda per mi! —Ja vos el podeu mirar per tots cantons. —Set unces. —¿No tira pas coces? —¡Ni mitra dobla menos!» etc., etc.
És a dir, que entre les paraules que es desglaçaven i els crits dels que volien parlar i no podien fer-se sentir, va resultar tal xiriboi i tanta confusió que no va haver-hi manera de fer-se entendre.
I segons uns, el mercat de Calaf va acabar-se a garrotades; segons altres, fugint tothom amb les mans a les orelles.