Estampes

Regió 7 (Manresa), 1990

Autor: Salvador Redó i Martí
Pàgina: 22
Indret: La Bestorre (Monistrol de Montserrat)

La creença popular la fa filla dels moros. En aquest país, quan d'una cosa no se'n sap l'origen, es diu que és obra dels moros o del diable. Possiblement va ser far i també sentinella a l'hora de fixar línies franques i línies sarraïnes. Havia estat torre de guaita dels camins fets a cops d'escoda o amb el profit del tall que el Llobregat havia llaurat i deixava clar qui controlava el pas pel pont aixecat sobre el riu per fer fàcil el trànsit de pelegrins i de mercaderies cap a la casa benedictina de Montserrat. La construcció d'aquest pont la va manar fer el bel·ligerant prior Bernat Escarrer a primeries del segle XIV; l'arc central té una llum de 37 metres, rècord a Catalunya.

Ara la Bestorre només és presència que mira des del turó l'anar i tornar dels veïns: el passeig familiar que a Monistrol en diuen donar un volt per l'Arbre del Gibert o la parada de joves festejadors sota la seva esponerosa capçada; que compta cotxes cap a Montserrat, que plora perquè es dessagna pedra a pedra amb els anys.

La Bestorre va patir la Guerra de Successió. Un abat de Montserrat de casa castellana, anomenat Manuel Marrón, la va fer volar temorós que no s'hi fessin forts els partidaris locals de Carles d'Àustria i de la causa catalana que guerrejaven contra les armes de Felip V de Borbó, el rei de la Nova Planta. Aquesta acció, feta per agradar al nou monarca espanyol, va deixar la Bestorre en l'estat actual. La torre va quedar molt malmesa i les pedres que van saltar dels seus murs van servir per fer cases.

A la Bestorre, ara s'hi va a jugar, a saltar i a córrer, a passejar, a collir farigola per setmana santa, a contemplar-se el melic esbrinant, aquí i allà, les cases conegudes dels veïns coneguts, a veure els canvis que la penjada trama urbana experimenta, també amb els anys. Diuen que qualsevol dia la Bestorre caurà. La dissort i els anys l'han convertida en una silueta de colós repenjat sobre el mur. Un petit bloc de pedra pinyolenca n'és el punt d'unió, el punt d'equilibri. Si es desploma la Bestorre, els monistrolencs ploraran. O potser no.

Autor: Salvador Redó i Martí
Pàgina: Inèdit
Indret: Font dels Monjos (Marganell)

L'obaga de la Font dels Monjos

 

Els primers anys del segle XX van veure néixer al peu de la carretera de Monistrol a Montserrat, al paratge de la Font dels Monjos, una colònia residencial auspiciada per la burgesia barcelonina. Joan Puig Esplugues es va envoltar de socis capitalistes i van muntar el Parc de la Colònia Puig.

La primera casa es va començar l'any 1906. Els habitatges es llogaven durant els mesos d'estiu amb l'opció de poder compartir els serveis d'hostaleria del Gran Hotel Colònia Puig. A més a més d'aquest establiment, a l'altra banda de la carretera, hi havia l'hotel Marcet, independent del complex i amb 40 habitacions. Aquest hotel ocupava el solar del que és, des del 1954, el monestir de monges benedictines de Sant Benet.

L'època daurada d'aquest assentament de vacances va ser durant la dècada dels anys vint i fins l'adveniment de la Guerra Civil; el govern republicà va convertir el Parc de la Colònia Puig en un centre de refugiats i en una dependència de l'hospital de sang instal·lat al monestir.

L'any 1958 va marcar la fi de la colònia com a tal, en marxava la darrera família d'estiuejants. A partir d'aquell moment la Colònia Puig quedava reduïda a les instal·lacions pròpies de l'hotel, avui també abandonat del tot. A poc a poc, la descura va degradar les cases fins a fer-les inhabitables, llevat de la que durant anys ha mantingut la família Legua situada davant de la font del Monjos. La família Legua-Mas es va establir a la casa de l'antiga parada de carruatges l'any 1926. El matrimoni va donar forma a l'indret i, en els petits replans, hi posà uns fogons i una guingueta fets d'obra i unes taules i uns bancs de fusta. L'esquer principal era la font, de cabal considerable i inesgotable, de la qual rajava una aigua cristal·lina i fresca molt apreciada. Durant els mesos d'estiu, eren rars els dies que no hi feien cap colles d'amics o de famílies senceres a fer un àpat, a gaudir d'una fontada en aquell racó poc assolellat fins i tot en les setmanes caniculars.