L'acte d'avui té, per damunt de qualsevol altra, dues característiques: és, per la seva natura mateixa, un acte referent al lligam que el fet de parlar en català estableix entre diversos territoris i és, per tant, de manera específica, un acte que té per centre la relació entre Andorra i els altres indrets de parla catalana. No pas únicament respecte a les col·lectivitats que tenen el català com a patrimoni comú, sinó, de manera més general, en el conjunt dels estats que pertanyen a l'Organització de les Nacions Unides, Andorra destaca tot d'una per dos trets: el caràcter d'única llengua oficial que hi té el català, d'una banda, i, de l'altra, la sobirana particularitat del seu règim polític i jurídic, adaptat i evolucionat amb el temps en allò en què ha calgut que ho fos, però incanviat en tot d'aspectes essencials d'ençà del pariatge de 1278, i estalvi de conteses armades internes i externes des d'aleshores.

Per on comencem? Com es pot explicar que hem esbrinat un munt de coses tret de la que havíem de descobrir? Aquestes són les qüestions que circulen en desordre pel caparró del Cisco quan ha de redactar l'informe sobre el cas del Pessebre de Canillo. El director del cos l'hi ha demanat amb urgència. Els cònsols estan neguitosos. Què collons ha passat amb sant Josep, hòstia, que no podem passar més hores sense trobar-lo —es veu que han dit.

Des del primer moment el Francesc Recasens Bonavista, el Cisco, ha maleït el dia en què va acceptar de canviar els torns amb el Boix, el Vidu, que li va demanar el favor per poder passar uns dies tranquils amb la filla i aquella mossa amiga seva. I des del moment en què han rebut l'avís que sant Josep havia desaparegut, ha sabut que allò li costaria part del seu magre prestigi dins del cos, i que es farien conyes a costa seva durant una colla de dies. Més encara si no el troben d'una fotuda vegada.

Recapitulem. Cada Nadal, el Comú de Canillo instal·la pels carrers del poble un pessebre de mida natural. En una plaça a prop del telecabina hi posen l'hostal i el mercat (amb parades de tota mena); resseguint el riu, pescadors, pastors i el caganer (arraconat al costat del camp de petanca). Aquí una euga i un pollí, allà un bou i un parell de vaques amb vedells, un tancat amb conills, un altre amb gallines. En un racó un porc fer que s'apropa al poble a furgar, com si baixés de la muntanya. Tot a escala 1:1. Una manera original de crear ambient nadalenc i de fer que els turistes i esquiadors passegin pel poble. Davant del Palau de Gel, els tres Reis d'Orient, amb els patges i els camells, són un reclam impressionant. Els animals de mida natural criden l'atenció, i els reis els han vestit amb peces lluents i de colors llampants. Carrer Major amunt, al costat del molí fariner, hi ha la figura d'un noiet amb posat entremaliat. La gràcia és que ell, com la resta de figures, va vestit amb roba tradicional, amb la seva faixa, la boina, calça curta i esclops. Més amunt, prop de l'església, un pastor descansa al costat de la font mentre el bestiar veu del cóm. Tot molt autèntic, i trasllada a qui passeja pel poble a una època antiga. En realitat no fa tant que a Andorra encara es vivia així, però tot ha canviat molt i molt de pressa. Però ara tant hi fa.

I el naixement, on para? Doncs l'escena central del pessebre l'han posat a l'entrada de la capella de la Santa Creu, aprofitant el porxo de l'esglesiola que hi ha a la sortida del poble. Hi ha uns pastors que ja hi han arribat a adorar el nen Jesús, que dorm al centre, en una menjadora que fa de bressol. Al seu costat la verge Maria, vestida amb túniques senzilles però molt elegants. I a l'altre costat hi hauria d'haver sant Josep. Però no hi és. Ha desaparegut. I la primera sospita és que algú l'ha robat. Al cap i a la fi, el primer any que van instal·lar el pessebre, uns brètols, per fer la gracieta, es van endur al nen Jesús quan tornaven de festa. Aleshores es van recol·locar les figures en llocs on hi havia càmeres de seguretat o se'n van afegir de noves. I des d'aleshores, oli en un llum, tu. Fins a aquest Nadal, que sant Josep ha volat com l'Esperit Sant i ara els ha quedat un pessebre postmodern, monoparental.

La primera [festa] important a celebrar-se era la del meu poble de Canillo. Era costum uns dies abans de tan assenyalada festa l'arribada de l'Estanyet, prou conegut per tots els poblets de les Valls, als quals també devia fer la consuetudinària visita. Era un home de complexió obesa i molt panxut, però això sí, molt pacífic, tranquil, xistós i alegre, que a més de cantador era un bon pescador de truites i uns anys també conseller general. Per tant, una miqueteta polític també. La Mainada festejava la seva arribada i instal·lació a la plaça del poble, a la qual sempre es regalava en anar-se'n una sortilla per ell fabricada a cadascú, que guardaven com una gran relíquia però que quasi bé sempre era el metge el que havia de treure d'algun dit ja inflat l'apreciada joia. Doncs bé, aquest simpàtic ciutadà feia la neteja i reparació de les diverses eines de cuina i d'altres atuells que se li confiaven; a més, deixava passar el primer dia de la festa major i esperava el sarau del mateix dia per ballar amb la seva dispesera, de complexió igual a la seva, que alegraven força aquesta ballaruga nocturna.

L'altre esdeveniment molt esperat era l'arribada, la vigília de la festa major, dels canillencs en qualitat de migrants a França, on treballaven durant tot l'hivern amb variades feines. Aquest contingent de persones era prou important, perquè s'ajuntaven tots els cabalers de les cases de pagès, que no eren pocs, i que en no tenir feina al poble havien de buscar-ne fora de la seva llar. I eren quasi bé tots gent jove i treballadora. La majoria feien el viatge en tren fins a l'Ospitalet, últim poble francès tocant a la frontera, i el continuaven a peu des d'allí fins a Canillo, acompanyats d'una filera d'ases que transportaven les maletes de cadascú i algun paquet més de contingut divers. I era un dia de gran alegria pel poble, moltes rialles, xerradisses i altres proves d'afecte, puix que cada família del llogaret, hi tenia algun familiar. Els dinerons guanyats durant l'hivern els transformava en la jovenalla més acabalada del poble, ja que els caps de casa que havien hivernat a Canillo no tenien una punyetera pesseta.

A l’amplitud 

exercir el retorn de cabaneres. 

Passant-hi antigament. 

Pertanyent pausadament. 

En magnànim deure de paisatge. 

Pensant-hi en certitud 

l’amor peripatètic. 

 

Pels rumbs d’un claustre obert 

al tomb del món, articulat, 

en xarxa unint els pobles. 

Cercant, de cada temps, 

la gent i les pastures. 

Entre un rector i real hivern, 

i l’estival real placidesa. 

 

Passar, pensar, pertànyer 

Tanmateix deixar que la deriva 

el ramat l’acarreri.