La Renaixença (Barcelona), 1926
I la rialla de mig segle enrere
se'm torna admiració a la trajectòria
de vostra vida, com sageta ardida
disparada de lluny i al blanc clavada.
Se'm torna admiració quan us contemplo
refugiat ara en la imponent ruïna.
d'Escornalbou, castell i claustre alhora,
que heu redreçada pedra sobre pedra.
Ja no és castell ni monestir; és una
morada senyorial de gran patrici
penjada a la cinglera com niu d'àguiles,
no pas per rampinyar, sinó per mostra
d'altesa d'esperit, de visió amplíssima.
Damunt carreus romans incommovibles,
s'aixeca amunt la encinglerada iglésia,
la vella ala claustral ja no reclosa
sinó oberta a l'espai i a la llum viva,
lo torricó forçut com gos de guarda,
i la vivenda calma, acollidora,
recer de pau, meditació i estudi,
amb la porta tothora esbatanada
pel visitant a qui oferiu sol·lícit
bona cara, llit tou i taula plena.
Amic heu assolit el vostre somni
de joventut: entre records i llibres
podeu passar la vida solitària
de l'edat del repòs que Déu vos dóna;
mes no enterrat en vida, no impassible
pel curs del món, ni indiferent a l'ànsia
dels germans vostres i la vostra terra,
sinó fent com l'abella recloïda
dins son rusc, preparant amb llarga tasca
la cera pels altars, la mel pels homes.
Castell d'Escornalbou 15 de maig de 1926
L'Argentera (Tarragona)
La primera vegada que vaig sentir aqueix nom d'Escornalbou, que és d'una gràfica sonoritat inoblidable, fou a la sagristia de la iglésia de Sant Domingo de Vic, on a l'edat de cinc anys hi entrava d'escolanet. En mon llibret de Memòries d'un Noi de Vic, ja n'he dit alguna cosa dels vells frares dominicans que allà es reunien, tots ells d'una pietat i bonhomia que els aconhortava de la pena de l'exclaustració. D'anècdotes i historietes ne sabien un feix; i em plau recordar-ne una que, des de petit, la porto incrustada en la memòria.
Referint els efectes d'una gran Missió que per allà als volts de l'any 1830, donaren a Vic els frares franciscans d'Escornalbou, contava un que el dux verbi o cap de colla dels missionistes era un tal Pare Alexandre, famós predicador que per sentir-lo la gent matinejava i l'espaiosa Catedral s'omplia de gom a gom. Quan el Pare Alexandre pujava a la trona, la multitud se removia frissosa com les onades de la mar, i bé es podia d'aquella gentada que una agulla llençada des de dalt de la volta, no hauria caigut a terra. La remor de les empentes per tenir lloc s'arribava a fer com turbulent i agressiva; i aleshores aquell frare, amb gest enèrgic, no bastant-li els precs i admonicions, se descalçava les sandàlies i es posava a picar fort en l'ampit de la trona, fins que la turba s'aquietava silenciosa.
I veus aquí perquè, en virtut de l'associació de les idees, sempre que sentia el nom d'Escornalbou, me venia el record i la figura d'un frare donant colps d'espardenya a la trona de la Seu.
Ara ja fa temps que s'és esfumat com lleugera boirina el Pare Alexandre, quan me ve a la memòria el nom d'Escornalbou. Un bon amic i bon català, l'Eduard Toda, després d'haver corregut, com diu el nostre poble, la mar i les arenes, i arramassat per tot arreu tresors literaris i joiells històrics, ha fet d'Escornalbou un santuari d'art i de literatura, redimint lo vell Cenobi de les injúries dels temps i de les malvestats dels hòmens.
Ara, Sant Miquel d'Escornalbou és un casal-ermitatge on els amics hi troben una dolça i reconfortant hospitalitat, un poètic recés on ensems que aquella flaire característica dels vells papers, si sent la fruïció del bibliòfil i la forta olor de la nissaga catalana que en lo Camp de Tarragona serva molt viva l'empremta romana.
Déu i la Pàtria li paguen al Toda la bona obra d'Escornalbou.