Edicions Bromera (Alzira), 2013
Recorde casa, ma casa
de xiquet, com un somni
on veig ma mare que m'adorm al braç.
En sent el bressoleig,
la càlida carnalitat dels gesmils
que duia embronjats al pit,
la seua veu olorosa
que cantava, mentre arribava la son
i se m'enduia volant
sense ales cap al cel.
Cantava aquesta cançó:
El meu xiquet és l'amo
del corral i del carrer,
de les fulles de la parra
i la flor del taronger...
Aquella casa ja no és ma casa,
ni jo el xiquet que era l'amo
de tot, sense tindre res de res.
Beniopa
Al cap dels anys, encara hi veig mon poble.
Francesc M. Miret
Des d'un terrat lluminós observava
les teulades com bancals ben treballats,
veia terrats amb roba estesa, balcons
amb clavellineres en flor, i gats
que perseguien teuladins al vol.
Xiquet, sentia les olors de la vida
com era la vida llavors, austera i elemental:
olors apetitoses coent lentament al foc,
olors agredolces de corral,
olors netes eixugant-se al sol,
olors suades de goig animal,
olors d'ombres fugitives pels horts...
Gesmils, gesmils, gesmils!
Beniopa és això ara, només:
unes cases engesmilades
entre estrets carrers polsosos
a la vora d'un barranc.
Un record que tremola.
Un perfum silenciós.
La Xara
Vestida de seda blanca,
somrient,
de calç arcaica,
humil
com la floreta que et diu,
perdures
feliç
entre verds.
Silenciosa,
com qui espera
l'amor.
Feta desig
de gesmil.