Família Rigau i Oliver (Banyoles), 2001
«La Carpa d'Or», com gairebé tots sabem, és la pesquera situada estratègicament en el punt precís i preciós del començament de Cap de Bou, en el revolt de La Draga. La que s'endinsa, ni poc ni massa, aigua enllà com si cerqués l'altra vora, en el vuit quasi perfecte amb què la Natura ha cal·ligrafiat l'Estany.
El seu aspecte deliciosament «demodé» ve accentuat per les ingènues ogives i per la seva corona de merlets jamai estrenats; però en posició permanent de defensa, enfront d'un enemic inimaginable si descomptem la tramuntana.
Hem filosofat, no fa gaire, sobre la inoperància de les dates en la recerca de la gènesi del fenomen «pesquera». Però la cronologia —cal reconèixer-ho— esdevé imprescindible, mal sigui només per aproximació, quan es contempla la vida i miracles d'una d'elles en concret.
De la que pretenc historiar, no n'he trobat pas la data de la seva construcció ni la de la pertinent llicència municipal.
Rectificant i complementant puntualitzacions anteriors, dono avui per vàlida la versió segons la qual —durant la Guerra Europea— Melcior Barceló i Casademont, hereu de «Mas Palau», encarregà al mestre de cases banyolí Jaume Casellas («El Frai»), la construcció d'una pesquera a «Cap de Bou». «El Frai», no feia gaire, havia aixecat a Banyoles un edifici projectat per Puig i Cadafalch. (El casal, del Passeig de la Indústria, que va ser conegut per «cal senyor Sol».)
L'arquitecte modernista hi havia incorporat —insòlitament i potser també genialment— estructures i ornamentacions de procedència aràbiga.
Tot fa suposar que «el Frai» —sagaç i oportú— no dubtà a traslladar a «Cap de Bou», pel seu compte, mostres de l'estil «califal» que Puig i Cadafalch havia plasmat a «Can Sol».
Els perfils i fistons de les obertures ens ajuden a creure-ho així.
Alguns anys després de la seva construcció, per combinacions financeres que no venen a tomb, la «pesquera d'en Mención de Can Palau», passà a pertànyer a una cooperativa de la construcció, fundada per joves paletes l'any 1917, quan a Rússia triomfava la Revolució. Aquesta circumstància històrica, combinada amb la congènita sornegueria local, havia valgut als emprenedors cooperativistes el sobrenom de «Els Soviets».
Aquest fet convertí la pintoresca caseta en «la pesquera dels Soviets». (Talment semblaria un signe de predestinació... Ja veurem per què ho dic.)
En Vila, popularment conegut com «El Terrisser», malgrat les depuracions que la plantilla municipal havia sofert, continuava ocupant el seu càrrec de «Guardaaigües». En Vadó —cal dir-ho— era un expert coneixedor de l'Estany, dels seus peixos i dels moviments de les aigües lacustres.
Manejava el bagant amb una oportunitat força acceptable. Intervenia en qüestions tan delicades com les dels dies i hores de «riego» i —per arrodonir-ho— pronosticava els canvis de temps amb una anticipació sorprenent i un encert relatiu, com sol passar als més bregats meteoròlegs.
Era un fumador de pipa inveterat. Conreava, amb un cert descuit, una barba bíblica, grisenca, que el fum de la pipa rossejava a claps. Cantava amb veu de baríton. Posat a taula —solia dir— era incapaç de «fer un mal paper».
Com a distintiu del càrrec —assimilat al d'agutzil— empunyava una vara amb pom de metall, es cobria amb gorra de visera lluent i vestia uniforme gris.
Era de bona estatura, amb un aire entre marcial i rústic.
Un dia del desembre del 36, en Vadó va ser cridat a l'Alcaldia, que ocupava llavors en Benet Dilmé. El «Terrisser» hi acudí, un xic intrigat. L'Alcalde li confià una missió delicada. Acompanyaria i instruiria sobre els secrets de la pesca a l'Estany, el Cònsol General de Rússia, senyor Antonov-Ovseenko, que s'allotjaria al «Flora» els caps de setmana que tingués gust a venir a Banyoles. Se li posaria a disposició «La Carpa d'Or».
Va ser així com en Salvador Vila i Tomás, (a) «El Terrisser», va convertir-se en company i assessor de pesca de l'alt enviat de Stalin.
Passo sovint —a peu o a cavall— per La Draga. Algunavegada, mirant la pesquera, em ve a la memòria aquell homemenut, elegant, curt de vista, estratega, pescador, escaquista,bocafí i un xic golafre, enamorat de la seva dona, amic del Jutgei deixeble de Salvador Vila i Tomás en l'honestíssim art de lapesca a l'Estany i, per afegitó, temible agent de la GPU, caiguten desgràcia, acusat de debilitat criminal, empresonat, executat irehabilitat —el seu nom i el seu historial— en l'etapapoststaliniana.
Jo no vaig aconseguir veure'l cara a cara. Recordo laseva silueta esquifida, estintolat a la barana de «La Carpad'Or», enderiat amb els moviments del suro o qui sap si —coma bon jugador d'escacs— meditant la jugada...
El Drac
— Que si era gros? Sempre s'exagera, però per xarbotar
l'Estany amb la cua, havia de ser una bella bestiassa...
— Però, llavors...
— Llavors, com ara... qui s'hi enfronta amb una fera
semblant? Perquè de feréstec i golafre n'era tant, que pobre del
que arreplegava...
— Voleu dir que...
— ...que se'l menjava, és ben clar. Tots els dracs ho han
fet sempre. I el nostre —per dir-ho així— no quedava pas
enrere. Va fer veritables estralls: vailets, donzelles, homesferrenys... Prou estragada que estava la contrada, entre uns i
altres...
— I això, quan era?
— Tu diràs, quan Carlemany ens va treure els àrabs i
ens va deixar la seva gent...
— Voleu dir...
— Si fins es diu que el mateix Emperador va voler
batre-s'hi i —com tants altres cavallers— va recular malparat.
— Mentrestant...
— El Drac empudegava l'aigua, delmava la població i
destrossava camps i vinyes. Les vores de l'Estany presentaven
un paisatge profanat...
— I va durar temps, tot això?
— Força. De fet, fins que un monjo del Monestir, un
sant baró que es deia Mer, implorant el Senyor va acostar-se al
«Clot de la Draga», que es allà on tenia el cau l'animalàs.
— Be sé prou on és...
— Veus, home... Doncs, sense altra arma que l'estola, el
sant frare va fer front a la bèstia malastruga. I allà on no havien
pogut dards ni llances, va triomfar la humil presència del
servent de Déu.
— El va matar amb l'estola?
— No diguis bajanades... Mansoi com un anyell, el Drac
va seguir el bon fill de sant Benet fins a la «plaça vella», que
llavors devia ser ben nova encara...
— Quin avalot...
—Tu diràs... La campana tocant a sometent... Pagesos,
«propis del monestir», monjos, llecs, artesans, tothom devia
acudir... Llances, forques, espases, coltells, relles, aigua
bullenta, tot serviria per lliurar-se, per sempre, del «Drac de
l'Estany»...
— ... I la sang —negra i pudenta— escorrent-se pel
carrer d'Abaix, saltant cap a Canaleta, tenyiria les aigües fins
lluny, lluny...
— Quasi tan lluny com vola la teva fantasia.
Be n'hi he pujat de vegades a Rocacorba, prou l'he fet de nit i de dies, a trenc d'alba i a entrada de fosc, el camí que hi condueix, prou n'hi tinc de records escampats per aquelles contrades, és ben cert que les planes de l'àlbum del santuari guarden potser trenta voltes el meu nom, com cert és que forces cops hi he oït missa en la seva esglesiola.
Però per moltes més vegades que hi torni, no crec emportar-me'n una impressió tan afalagadora, un record tan emocionant com el que vaig endur-me'n una nit de Nadal.
Anar a Missa del Gall a Rocacorba. Aviat fou dit, tan aviat com dit fou decidit. Coses de jovent. Emprenguérem la sortida ja ben fosc. Equipats de llanternes i bastons, emborrallats amb bufandes, abrigats amb capots i caçadores, proveïts de minestra com per anar al Pol.
Nit clara i estelada, nit freda i solemne, Nit de Nadal. Tresca que tresca, amb unes quatre hores vàrem arribar davant la rocassa que la celístia retallava damunt els eixams d'estels.
Nadal a Rocacorba. Quin Nadal! La llar acollidora de la rectoria estava rodejada de bona gent de la rodalia que prompte ens cedí lloc.
Rere nostre arribaren diversos grups de pagesos que per cert, amb la seva simplicitat d'indumentària, amb els seus escassos abrigalls, ens avergonyiren un xic. Esperàrem el senyor Rector —Mossèn Narcís de Canet d'Adri— i mentrestant, tot atiant el foc, copsàrem el més autèntic recital de cançons nadalenques de la nostra terra. És ben cert que la «Borriona» —així l'anomenaven— no es distingia per la seva afinació ni pel timbre agradable de la seva veu, bon tros enrogallada, però també ho és que les seves cançons nadalenques —Cap a Betlem van dos minyons, Sant Josep i la Mare de Déu— eren entonades, segons parer de l'auditori indígena, en la tonada i el text originals, sense adaptacions ni florejaments més o menys artístics, més o menys harmònics, com ara s'estila. Veritables cançons populars.
El senyor Rector arribà, acompanyat d'un escamot de feligresos. Acte seguit, tothom es dirigí a l'església, que l'ermità tenia ja enllumenada. El fred hi calava a tot pler. El cor començà l'ofici de Núria i tots el seguírem amb entusiasme —amb tan bona voluntat, que fins jo crec haver-ho fet bé— i ningú no es va recordar més que estava glaçant.
Ja us ho explicaré, és que ahir també em van assabentar d'una altra nova lacustre... i d'aquesta sí que en poden ésserfilles les meves elocucions, bon xic nostàlgiques:
—El camió d'un drapaire s'ha endut el cap i coll de «LaTirona».
—N'hi ha per tant? Qui era «La Tirona»?
—Vull dir «la barca de l'oca». Tampoc, potser, això nous digui res... «La barca de l'oca», anys enrere —quan l'estanyera sols estany i no encara pista olímpica— era el símbol de lacalma i de l'elegància sobre l'aigua llisa...
Amb cert gust i bon encert, algú —no sé qui— va encarregar a un bon mestre d'aixa, una barca que simulés una oca o un cigne, com vulgueu. I el calafat hi va reeixir. Travessava l'Estany en silenci, el cap alt, majestuosament i plàcidament. El dors curull de senyoretes de l'època —àvies d'avui— lluint palloles i ventalls, als rems els galans embigotats... Crec recordar que, cap al tard, s'encenia un fanalet vermell que li penjava del bec enorme...
Quan venien «les colònies», la mainada forastera hi erapassejada, amb les senyores mestres i una parella «d'urbanos» barcelonins, de casc colonial i mostatxo de sarsuela.Després, tampoc no recordo com ni perquè, «La Tirona»va quedar reclosa en la seva pesquera particular, «la de l'oca»; per allà on ara el Club hi té les plataformes-torradora. Desaparescuda la caseta —pas al progrés, certament— ningú sapigué res més de l'oca de fusta...
Fins que ahir, precisament, enmig de runes i ferro vell, un sòrdid camió de drapaire se n'enduia les romanalles qui sap cap a on.
No aspiro a demanar formalment «el dia del silenci lacustre» (tot i que no vindria gens malament). Ni tampoc vull suggerir que és una llàstima que el cap de «La Tirona» hagi tingut aquesta fi de trasto vell.
(Si l'Estany hagués tingut un Museu... Qualsevol pesquera podria servir. Però ja hem dit que ara les coses no van així.)
Només, això sí, em faig una pregunta:
—Quan el jovent que avui xarboteja el llac (amb tot el dret, sí senyors) vegi que el temps, drapaire implacable, s'enduu (tot arriba en aquest món) el símbol del «seu estany» (que jo no podria avui precisar quin és, aquest símbol) ¿sentirà, com sentim avui, vós i jo, la fiblada del greu i de la recança?
Però no solament s'acontenten de frustrar així la innocent il·lusió de qui, empunyant la canya, espera —potser pensant en la possible necessitat d'utilitzar el xalabret— veure enfonsar el tap per alguna carpa, sinó que aquestes no són tan nombroses com podrien ser, a causa de la gana llaminera amb què els tan repetits gardis engoleixen els ous de les diverses varietats de carpes que formen part de la nostra població piscícola. Les més notables són les anomenades cuiro, japonesa i mirall. Han estat uns quants els pescadors que del nostre estany han aconseguit extreure —amb canya— carpes de 14 i 15 quilos de pes, i si m'he d'atenir a allò que m'explica tan autoritzada personalitat —en assumptes relacionats amb l'estany— com el senyor Vila, guardaaigües municipal, un enorme exemplar d'aquest gènere de peixos ronda els capvespres estiuencs gairebé a flor d'aigua i només la seva vista causa admiració i basarda. Per part meva, em limito a donar compte als lectors d'aquest fet, mentre prossegueixo el meu treball atrevit sobre aquest relliscós tema.
Amb certa nostàlgia em parla el vell pescador —d'inesgotable paciència— de les gairebé extingides tenques, que si bé no han abundat mai a les aigües de l'estany, ara rarament piquen l'ham. Amb més freqüència —tot i que no en excés— es presenta el cas d'extreure, cuejant, algun mostatxut exemplar de barb, així com també alguna tranquil·la bagra que no han pogut resistir la temptació de tastar el cargol o el cuc que, amb estudiada malícia, encobrien l'ham.
Una varietat absolutament desapareguda és el sorell, que en temps de la meva joventut era tan abundant com ara ho és el gardi, em continua dient el bon home mentre, tot esperant una bona picada i sempre amb la vista fixa en algun dels suros dels seus diferents estris, alterna la càrrega de la seva pipa amb la preparació de l'esquer.
De la contemplació de les tasques pesqueres d'un grupet de nois que fa poca estona que es dedica a la pesca del gardi, en dedueixo que per a aquesta classe de peixos, tan abundants a l'estany, qualsevol esquer és bo, ja que si l'un prepara l'ham amb pa, un altre el dissimula amb un cuquet i un altre de més enllà que, amb pretensions de tenir-se-les amb alguna carpa, havia punxat un tros de patata, veu fracassat l'intent gràcies a l'atac voraç d'un núvol de vulgars gardis que li deixen al descobert l'afilat i diminut garfi.
Si aixó hagués succeït, ¿hauria trobat Eugeni d'Ors que l'atmosfera del quadre s'ajustava a la que, en semblants marcs, a ell el complaïa —o l'apaivagava— fins al punt de creure's Mestre i dictar Lliçons?
Rodonament, no. La nostra Fontpudosa —i el seu Balneari en els seus millors temps— no van resultar mai tediosos. (Per altra banda, el tedi, segons tinc entès, és una molèstia —no arriba a dolència— totalment subjectiva... Personalment, gràcies a Déu, la desconec.) No sabrem, ni sabrem mai tampoc, si Eugeni d'Ors arribà a tastar l'aigua, ni tan solament si encetà una cansalada, pero resulta evident que, en conjunt i de bell antuvi, l'ambient no el devia pas engrescar. Ell —addicte a la «chaise longue», a la cadira de repós— com s'hauria neguitejat veient com els Senyors Banyistes i acompanyants seien, plàcidament, en els bancs de llosa del país; renyits oposadament amb el disseny voluptuós de la «cadira llarga»!
¿Com hauria pogut tolerar que dames d'edat respectable, o de físic exhuberant, ocupessin vulgars cadires de balca ben trenada i fustam tornejat? En els balnearis —llegim del mateix Autor— «la conversa lassa». A la Puda —en tots els temps— la conversa distreu, instrueix i informa. Els senyors, botonats (llicència tolerable era deixar lliures estómac i armilla, descordant-ne els botons centrals), parlen de política, de guerres, de «filies i fòbies», de negocis i cotitzacions. Riuen, bromegen, fumen, roseguen carquinyolis, beuen un altre glop, eructen (dissimuladament i amb perdó) i, fins i tot, alguns llegeixen.
Les dames —cotilla, vano, pentinat ampul·lós— parlen i somriuen. S'expliquen la vida de famílies conegudes... i absents. Es revelen, recíprocament, receptes, guisats i remeis i es pregunten —com ara i com sempre— on anirem a parar.
El jovent, no cal dir, entre ells s'ho organitzen —com millor poden— «dintre d'un ordre», com l'època, més o menys bella, exigia o permitia.
La mainada (els forasters, els banyistes de la Fontpudosa, arribaven i sojornaven «en familia») juga, corre, empaita papallones i llagostes per l'arbreda. Els més espigats fan córrer rutlles o voleiar diàbolos. Els més menuts sovintegen les visites a la falda generosa de l'àvia o la mamà, que administren, a dosi discreta, els anissos de ritual.
Xénius —anomenem-lo amb el seu pseudònim més famós, que aixó l'estufava— en la seva avorrida —lògicament— Lliçó de tedi..., valora la discreció, el silenci, el tacte «del cambrer estirat» que, quan s'escau, li apropa o retira el vas o la tauleta.
Intentaré explicar-me: nascut a Plaça, des de menut l'espectacle multitudinari de cada dimecres va ser per a mi —fins a l'adolescència, almenys— una lliçó i un divertiment. Des de la porta de la botiga de casa es copsava —i es copsa encara— la més fonda perspectiva del mercat. Les parades en garbuix, la gent amunt i avall, les mostres dels botiguers penjades sota la volta o arran de llinda, la remor de passos i converses, els crits dels venedors, les olors penetrants dels planters i de les fruites... Bàsicament, poca cosa ha canviat; però sí s'han esfumat tots o gairebé tots els protagonistes que —al nostre entendre infantil—interpretaven els primers papers d'aquell espectacle setmanal de vida, de color i de paraula.
Amb una òptica evidentment distinta de la dels botiguers, la mainada consideràvem com a principals personatges els qui muntaven parada, i amb preferència els qui eren forasters. No despreciàvem els locals, però ens divertien menys.
Entre els nombrosos tractants d'ous i aviram que concorrien al mercat, fa més de mig segle, hi havia en Parés. Tenia la parada a la cantonada de can Vilà, davant mateix de casa. El cito per la seva proximitat al meu observatori, circumstància que em proporciona els primers contactes amb el tràfec del mercat, quan jo no comptava ni els quatre anys. D'en Parés m'impressionava la seva contínua consulta a un llibret greixós i tacat de rovells d'ou. Una meravella editorial, predecessora de les actuals i divulgadíssimes calculadores de butxaca: El libro de cuentas hechas. Amb un cop d'ull, l'home sabia quant valien set dotzenes i mitja d'ous, a 2'70 pts. la dotzena... Era un tipus d'una vivacitat extraordinària, sempre amb la gorra encasquetada, i un tros de llapis a l'orella... Era el gendre del fundador de la parada: «El Cerillaire», al qual no vaig arribar a conèixer. Com el motiu indica, el negoci primitiu es basava en la venda de cerilles i lluquets, mercaderia que, amb la major naturalitat i temerària imprudència, despatxava junt amb pólvora a la menuda. A conseqüència d'un greu accident que costà la vida a un vailet i greus ferides a dos d'altres, «El Cerillaire» deixà de vendre explosius en ple mercat. Precaució més que plausible.
Diuen alguns comentaristes, que el conegueren personalment, que sempre la tingué trista, la mirada. «Només quan es treia les ulleres, els seus ulls adquirien una expressió de credulitat infantil». (Així descriu l'esguard del Cònsol, en una síntesi biogràfica, J. L. Alcofar.)
Ovseenko era miop. El meu oncle Esteve sostenia que almenys necessitava quinze diòptries. Podeu preguntar que com ho sabia tan exactament l'oncle. Ho aclariré amb poques paraules, si pot ser: l'Esteve Rigau i Sala (l'Esteve Parrassa) era rellotger, a Plaça, és clar. Adobava ulleres, quan s'esqueia. Una tarda, mentre reparava un despertador, comparegué a la vella botiga en Vadó, portant del braç el Cònsol. Li havia saltat un vidre... «En Parrassa» li arranjà l'avaria, només amb uns cops de tornavís. Va ser qüestió d'uns minuts que, tot treballant, el rellotger aprofità per a recitar, a mitja veu, un reguitzell de penjaments i mals auguris, dedicats «al rus de La Draga», a qui l'havia enviat a Espanya... i a un llarg i càustic etcètera. (L'oncle era carlí de soca-rel. Catòlic practicant, però no clerical. Feia uns mesos havia sortit del Monestir, on havia estat tancat amb una vintena de banyolins més; passant hores molt crespes i sortint-ne bé tots, gràcies als bons oficis de gent de seny. El control de la llengua no era el seu fort. El seu humor era mordaç, fins a fregar la temeritat. Potser mal geni, però bon cor...)
El «Terrisser» esverat li feia senyals, donant a entendre que aquell senyor el podia comprendre, que coneixia força el català. No en treia res.
Comprovat el resultat de la reparació, el singular client preguntà quant devia. L'oncle, amb un gest clarament despectiu, indicà que «ni li volia cobrar»... I, ajustant-se a l'ull la lupa de l'ofici, es disposà a retornar a la feina.
Llavors, quadrant-se, l'altre se'l mirà fixament i li allargà la mà. L'Esteve li donà la seva. Dues mirades entrecreuades i una encaixada llarga, que no tenia res de convencional... Un esquitx de somriure il·luminà les dues cares, amb una mútua afirmació de suficiència...
El diplomàtic i els seus acompanyants (els dos estaferms d'escorta no havien entrat a la botiga, tot simulant badar a l'aparador) retornaven al «Flora» i el rellotger al despertador. Qui sap què pensaven, l'un de l'altre? (L'oncle, acabada la guerra, solia dir que «podia ser tan roig com es vulgui... però de senyor, ho era».)
Vull deixar clar que, en dir olors, no em refereixo forçosament a perfums. L'olfacte és un sentit condicionat, delicadíssim i complicat; i allò que per a un nas esdevé alè finíssim, per a un altre resulta tuf embafador. Jo, posem per cas, tolero totes les sentors del Rec del Tint. Algunes d'elles ja són agradables per si mateixes, però totes —fins les que correntment es consideren repugnants— les accepto amb naturalitat, per allò que dèiem de llur poder evocatiu. La seva percepció em situa a la meva infància: bata ratllada, cartera al coll, sortint d'estudi dels «Hermanos». Fa uns cinquanta anys.
Quan em refereixo al Rec del Tint, no limito l'àmbit al curs d'aigua pròpiament dit, ni tampoc a les seves ribes: penso en tot el Barri de Sant Pere, tal com era i vivia llavors.
Us diré quantes i quines són les olors que, per al meu govern, classifico com a característiques del paratge. Titlleu-me de prosaic. En sou ben lliures. Jo —en aquest punt— sóc esclau de les meves percepcions olfactives.
Donaré preferència —i se la mereix— al baume intens de l'aiguanaf de can Fina. Tenia la sanitosa virtut de bandejar totes i cada una de les altres olors del barri. Amb la parsimònia ritual d'un antic monjo, quasi amb el misteri d'un alquimista medieval, el senyor Pepet Alsius manipulava el vetust alambic instal·lat —d'anys i panys— a la banda de darrera la farmàcia, a frec del rec. L'artefacte deixava transpuar vapors finíssims mentre, gota a gota, el recargolat serpentí destil·lava l'antiespasmòdic infal·lible, que un dia faria retornar donzelles esblaimades, sogres disgustades o parteres exhaustes. Nosaltres, marrecs encuriosits, seguíem la cerimònia quasi respectuosament; des del carrer, no cal dir-ho. Com és natural, tan delicat obsequi als narius del veïnat només s'oferia quan, florits els tarongers, l'apotecari es proveïa de la poètica primera matèria i emprenia la benèfica campanya de l'aiguanaf.
Quotidiana, inexhaurible era la bafarada animal exhalada del portal, sempre obert, de la vaqueria d'en Teodoro, que donava a un ample passadís sobre el rec. Per als bordegassos, la quadra era un altre motiu de parada. Guaitar el bestiar i presenciar la munyida valia la pena i, a l'hivern, el baf de la vacada era reconfortant...
Qui ho havia de dir... L'edifici — tan gòtic com vulgueu— que avui acull les més originals mostres d'art i de la cultura d'avantguarda, el casal que ara, ací i a fora, és conegut per la «Llotja del Tint», llavors no era més que una vulgar adoberia.
També ho era el vell edifici situat en el lloc que avui ocupa la casa de pisos que hi ha davant mateix del Tint, al carrer de Sant Pere. Els blanquers de l'època curtien, quasi exclusivament, amb ingredients naturals, com la ruscla i l'alum. La ruscla és escorça d'alzina esmicolada, que, en estat verge, desprèn una fortor acre, bosquetana. L'alum —que, per les substàncies enzimàtiques que conté, és un eficaç agent de curtició— per si mateix, ja és repugnant. Recorro al diccionari per a definir el fastigós element: «ALUM. 2.a Excrement de ca, emprat en la indústria de pellaires per adobar la sola».
Ruscla, pells i alum deixats, en maceració, a les tines obertes, produeixen una fetor sui generis, que no es pot confondre amb cap perfum francès. Les classes del Col·legi dels «Hermanos» sovint s'embaumaven d'alenades de blanqueria. Per a nosaltres gairebé eren tan familiars com l'olor de la tinta o la pols del guix. (La pol·lució —en el senrit ambiental de la paraula— encara no preocupava ningú.)
Deixeu-me recordar, de passada, un obscur personatge que proveïa habitualment d'alum els pellaires. Era una dona alta i ferrenya que de bon matí —abans que les mestresses feineres escombressin el seu respectiu tros— recorria carrers i places, amb un gros cistell al braç i uns molls a la mà. Li deien la Bel. Recollia delicadament les restes cilíndriques que deixaven els gossos vagabunds, a la via pública. De vegades, la vèiem immòbil, pacient, esperant una peça segura, en avançada fase d'elaboració. Els vailets trapelles etzibaven un roc al gos productor i la pobra Bel quedava desolada.
La Xaleta, em sembla que ja ho he dit, tenia una botiga de queviures. Un establiment dels que ja no en queden. Llegums cuits, bacallà —sec i remullat— olives negres i sevillanes, carbur i sosa, sal i oli, sabó i lleixiu, picadores i fregalls... Tot a la vista i a la mà del client. Res encapsat ni embolicat, tot flairant amb agressiva barrija-barreja. Despatxava de pressa, la botiguera, tot filosofant: «S'ha d'aprofitar el temps, nois».
No havien tingut fills, els actius «americanos»... Per això —sempre ens ho deia— a l'Enriqueta li agradava tenir mainada a casa. Ens oferia quatre cigrons calents i feia veure que no veia que pellucàvem un esqueix de bacallà sec o una oliva negra.
Mentre vigilava la barromera dels cigrons, ens contava «coses d'allà dalt» i entrebancs dels viatges. Ens agradava sentir-li repetir l'aventura d'en Xalet aquella vegada que en un port de negres i moros va baixar a veure el poble. Va arribar tard al moll i el vapor ja estava arrencat. Li van tirar unes cordes amb una xarxa i el van hissar com un cavall. Sense que perdés ni el barret ni la plata, que duia a l'infern molt ben cosida. De fet «la plata» era un grapat de «pesos en oro».
Sovint bromejava, dient-nos que ens faria hereus. Jo només pensava que podia tocar-me una carabasseta negra, procedent d'Amèrica, que tenia a la lleixa de xicres, o un subjectador de corbata amb un cap de cavall, que en Xalet quasi no havia estrenat, «perquè les corbates li feien angúnia». La Xaleta —ja vella— va traspassar el negoci, uns anys abans de la guerra. Es va retirar a casa dels seus amics íntims, els Dalmau-Salvà («a can Peret Pairana») amb els quals convisqué familiarment fins a la seva mort, sobrepassant forca els noranta anys. Conservà la memòria i el seny, envejablement: «Em recordo d'en Savalls i del seu Estat Major, mateix que si fos ara, allà a Sant Hilari...». Conseqüent amb el seu lema «aprofitar el temps», força abans de morir en deixà constància escrita, disposant que no es convidés per assistir al seu enterrament. «No vull que ningú perdi ni un quart... Igualment la gent només fa que enraonar i prou». I així es va fer, tal com ella va establir.
Amb la desaparició d'aquell primari basar alimentici, va començar el desequilibri aromàtic del Barri. Adéu-siau flaires del Rec del Tint.
El rec, en aquella època i fins unes dècades després, discorria al descobert i es travessava —venint del carrer de Girona— per una mena de pont o volta, amb una barana d'obra a cada costat. A dreta i a esquerra, sengles rentadores de força capacitat. La humitat pròpia del rec i la fortor àcida del sabó i el lleixiu casolans, sobretot els dilluns, es combinaven proporcionadament. No diré que la barreja esdevingués temptadora, però era la característica del lloc i del dia. Tant o més que el nas, hi tenia feina l'orella, a les rentadores públiques. Les picadores de fusta batien amb fúria els llençols de fil i les llengües esmolades retallaven, sense pietat, el noticiari de la setmana.
Sota l'ampit de la finestra que s'obre a tocar la carenera del teulat del temple, hom hi pot veure una làpida blanca, amb un relleu esculpit. Pot distingir-se, des de baix, la figura d'un vaixell antic.
Quan i per què va ser col·locada en un punt tan vistent?
No es coneix —no conec— cap cita, ni referència històrica al respecte. Possiblement, els estudiosos de casa, i els forasters, l'han considerat com un integrant anecdòtic, d'escàs interès. No obstant, el poble s'ha preguntat, des d'anys i panys, pel seu significat. Probablement va ser-hi fixada —com a simple ornamentació— quan es va refer la façana (1530). Aneu-ne, però, a indagar la procedència...
D'altra banda, no és aquesta la incògnita que cerquem esclarir. Anem al cas: la tradició local quasi dóna per cert que la «pedra del barco» indica —ni més ni menys— el nivell de l'aigua de l'estany.
(Altres versions baixen el llistó fins al centre del rosetó o rosassa. Amb menys freqüència, trobem algú que relaciona el nivell lacustre amb la placa de la «creu de Sant Benet», encastada al sòcol del campanar. Tots —com es veurà— apunten massa enlaire.)
Els càlculs i comprovacions sobre el terreny, practicats no fa gaire —per l'amic i professor E. Sanz— amb l'objectiu concret de completar eficientment aquestes notes, demostren netament que l'altitud de la superfície de l'Estany —a nivell normal— no arriba ben bé a la punta del timpà de la portalada gòtica.
En un treball que es publica en aquest mateix Cartipàs, el professor Sanz ho exposa i demostra que la tradició centenària no té fonament.
La culpa, si algú la tingués, caldria atribuir-la a la suggestiva estampa nàutica de l'embarcació i a qui ordenà col·locar «la pedra del barco» en un lloc tan preferent com insòlit.
Les Goges
Que les oques són millors guardianes que els gossos, jo no ho asseguraré. Encara que molta gent de pagès ho digui. Però sí que us confessaré que les oques del Corralot —a les Tunes—m'han fet deturar mes d'un cop.
— Oh, les oques de les Tunes...
— Què voleu dir?
— Res... A més, ja la coneixes tu, la llegenda de «les Goges»...
— Sí, pero les oques...
— Per sentir-ho a dir, les del Corralot estan com embruixades... Com si les Goges les haguessin encisat, convertint-les en sentinelles dels seus palaus abandonats; si és que ho són, d'abandonats...
— Només faltava això. Prou fantasia gira entorn de les balmes...
— És clar que tot són llegendes... Però, ¿hi has entrat, en llustrejar? Prova-ho, si les oques et deixen passar...
— Falòrnies..., però ben interessants, tanmateix. La versió exacta, la saben?
— Llegenda i exactitud... Jo conto la de les Goges tal com l'he sentit contar als vells que van ser-ho abans que jo. I la contaven així: «No us hi acostéssiu pas a les balmes de les Tunes. I vosaltres, jovent, encara menys... Mai més se n'ha sentit a cantar gall ni gallina de molts que —saberuts— van furetejar per les esquerdes...
Certament que donaria bo de veure les goges en ple festí, però no ho podríeu pas contar. Contenteu-vos amb les resplendors fugisseres, que les eures i els galzerans no acaben d'amagar. Potser sí que reeixiríeu a travessar les malles finíssimes dels filats invisibles que, a les boques de les balmes, elles solen parar. Però si això se us feia possible, «mai més de tots els maimessos» tornaríeu al nostre món. (No em feu dir ara, si hi sortiríeu perdent o guanyant...)
Perquè es té per cert que les balmes de les Tunes no són més que portes i passadissos, que porten als palaus subterranis d'uns sers encisadors, d'una bellesa inimaginable: «les Goges».
«Dones d'aigua» les anomenen en altres llocs que frueixen també de llur estatge. No s'erren massa, perquè no solament s'esplaien cantant i dansant en la profunditat lluminosa dels seus petris habitacles...
Quan el gall senyala la mitjanit —i és nit de lluna— les Goges surten de les seves tutes de meravella i, camps i boscos a través, corren, cavalcant el serení, fins a l'Estany. Mil danses, a quina més rara, es fan i es desfan sobre el mirall, sense que els peus incorporis que hi llisquen l'enterboleixin per un sol instant.
I el ballet al·lucinant —que alguns mortals juren haver admirat— va teixint sobre l'aigua i fins l'albada, l'espiral i l'arabesc d'una llegenda que —per lògica i per dissort— no és veritat.
Així i tot, guardeu-vos de furetejar per les esquerdes de les Tunes. Recordeu-ho, quan les oques del Corralot us surtin a l'encontre...»
Encara als anys trenta, poc abans de la guerra, els dies de fira i de mercat es podien veure grups de vells pagesos amb barretina. Qui la duia plana, qui de garbí. La majoria eren vermelles, alguna negra i abundaven les morades. La morada o «musca» era pròpia dels vidus, generalitzant. La negra significava dol rigorós.
A la comarca de Banyoles, a més de «musca», de la morada se'n deia «barretina brisa». És un mot que ni Alcover i Moll recullen en el seu completíssim Diccionari. Jo l'havia sentit a casa i a Can Gabañach, sastreria de la Plaça on, els dies de fira, muntaven una parada especial de tapaboques, faixes i barretines de tota mena. L'única referència escrita l'he recollit de mossèn Simón i Jubany —capellà de les monges Carmelites— a les darreries del dinou: «...Seguia aprés la bandera de la confraria de Sant Josep. La portava un jaiet, endiumenjat i amb llur barretina morada o brisa (com diuen); flotant aquella en l'aire sos blancs plecs...». L'adopció popular de la paraula «brisa», com equivalent de «morada», deriva segurament del color violaci de la brisa, és a dir, de la rapa i pell dels raïms, d'on es treu el vi petit.
Hi havia barretines de «dos intents», vull dir, vermelles amb folre morat o negre, que, girades, servien en casos de funeral, enterrament o condolença.