Planeta (Barcelona), 2000
M’explicaré. Va ser una nit, a començament de maig. Havia caigut un lleuger plugim, d’aquells que converteixen l’asfalt en una veritable pista, amb una fina capa d’aigua que en tocar el polsim esdevé xocolata desfeta. En Josep conduïa el Nissan i ens trobàvem a l’altura de la clínica Meritxell quan vam rebre l’avís de l’accident ocorregut feia poca estona al segon túnel de la Massana, el de més amunt. Vam connectar la sirena i vam sortir esperitats. Un xic d’activitat m’anirà bé, vaig pensar. És molt afalagador, això d’anar dins d’un cotxe patrulla amb la sirena, a tota bufa i apartant la gent. Fins i tot sembles algú.
En arribar, vam veure que una furgoneta havia xocat amb un Opel Corsa que havia quedat fet un nyap contra la paret del túnel, gairebé a la sortida, just a la corba després de la baixada del trencall d’Anyós. Vaig sortir del cotxe patrulla al mateix temps que en Josep i em vaig atansar a la pila de ferralla que romania clavada al ciment. A la mà duia l’extintor, seguint les normes més elementals, però no calia perquè l’únic perill era que la furgoneta havia escopit tot l’oli i allò era pitjor que una pista de patinatge. Més que un extintor, hauríem de menester un sac de serradures. Havíem de caminar amb molta cura.
En aquest punt la carretera té un pendent força pronunciat i només amb una ullada podíem deduir que la furgoneta devia baixar afuada, va perdre el control en entrar al túnel, va prendre la tangent, saltà de carril i es va endur pel davant tot allò que va trobar. Un accident típic d’aquell lloc. Aquest maleït túnel carrega una història ben negra. Sobretot de nit, quan tanquen les discos, perquè sembla que la gent tingui pressa per arribar a casa i no són conscients que poden arribar a la casa de Déu.
En Josep s’avançà per examinar les destrosses. La porta del costat del conductor del Corsa apareixia abonyegada, rebregada i encongida, amb el terra farcit de petits vidres que es barrejaven amb l’oli ennegrit. No sé pas com ens ho farem per obrir-la, pensava. Darrere nostre ja podíem escoltar les estridents notes musicals de l’ambulància i dels bombers que enfilaven la pujada després d’haver esfereït tots els veïns d’Engordany.
Llavors, en Josep es va fer un xic enrere per poder avaluar la situació i, en aquell precís instant, vaig veure la cara del noi coberta de sang. Ai, sant Antoni! Tenia els ulls tancats i el cap recolzat al seient, mentre el fluid vital, enganxós i vermell, li regalimava amb estudiada lentitud des del cap per tota la galta fins a atrapar el coll. Uau, quina esgarrifança! Em sembla que li vaig veure el cervell, i aquesta és la darrera imatge que puc recordar, perquè després, no sé al cap de quant de temps, em vaig despertar dins del Nissan, marejat i amb ganes de vomitar. No hauria d’haver mirat.