15 de juny [1919]. — Diumenge. El senyor Dalmau, de les conegudes Galeries Dalmau, del carrer de la Portaferrissa, apareix a la tertúlia de l'Ateneu, els diumenges a la tarda.

A la Portaferrissa hi ha un portal que dóna accés a un corredor molt llarg. Caminat aquest corredor, es troba un pati interior, una mica humit, amb uns tes­tos esgalabrats i unes plantes raquítiques, que fa tot plegat a l'hivern una olor de molsa ombrívola, en el centre del qual hi ha una mena de gàbia amb uns vidres en el teulat. Aquesta gàbia podria ésser un taller de fotografia. En realitat és la gàbia de les Galeries Dalmau — o sigui el temple de l'art d'avantguarda. Vaig començar de freqüentar-lo amb motiu de l'exposició Van Dongen — és a dir, quan aquest artista féu a Barcelona, en plena guerra, la seva primera exposició continental amb pintures fetes al Nord d'Àfrica, a Alger, especialment. Després, hi he seguit les exposicions dels components del grup que s'anomenà primer «Associació Courbet», que es transformà després en el grup dels Evolucionistes amb Sisquella, Serra, Miró, Viladomat, etc., al davant. Aquest grup ha tingut per mestre, a l'escola, Labarta, Lluís Labarta, fill del vell Labarta (que és un dels concurrents més antics de la Biblioteca de l'Ateneu), i, en el terreny de l'orientació i de la polèmica, Joan Sacs.

A les Galeries Dalmau, hi fa cap la joventut més turbulenta i desmanegada de l'ambient artístic de Barcelona i els més estranys estrangers de passatge. Durant la guerra, sobretot, passaren per les Galeries tipus vertaderament sensacionals. De tota manera, l'home més estrany de la casa és el senyor Dalmau mateix. És un home petit, amb una barba negra d'una caiguda lànguida, molt pàl·lid, vestit amb una roba ne­gra lluent que sempre li va gran. Li va gran de llargada i d'amplada: els pantalons se li acumulen sobre els sabatots polsosos; l'americana, molt baldera, fa l'efecte d'un abric; els objectes que porta a les butxaques l'estiren sempre avall; l'armilla sembla una armilla per a tres Dalmaus. A l'hivern, porta un abric que gairebé li arrossega i sobre el cap transporta un barret negre d'ales amples. Crec que es pot afirmar que el senyor Dalmau vesteix amb una displicència absolutament notòria. Però aquesta displicència en el ves­tir és una cosa ben pàl·lida al costat de la displicència diguem-ne física del senyor Dalmau. És un home d'una veu tan evaporada i petita — uns simples moviments de boca — que s'hi ha d'estar molt habituat per a copsar-la. Camina d'una manera tan fatigada i de­primida que de vegades us vénen ganes d'agafar-lo pel braç perquè no caigui. Fa l'efecte que porta tres o quatre mesos de gana endarrerida. El seu aspecte general és el de l'home que es troba més enllà de les fronteres, de l'abandó, de la desfibració i de la incuriositat. És l'anèmic pur, l'ésser humà en procés d'esdevenir cadàver.

Per a l'única cosa que sembla tenir una certa virior és per a fumar cigarrets de paper. Els diumenges a la tarda arriba a la penya, demana un cafè — que beu a glopets petitíssims —, i deixa la petaca sobre la taula de marbre. Fuma molt lentament i és un dels homes capaç de mantenir durant més estona penjada sobre el llavi inferior una punta de cigarret apagada. No sol pas prendre part en la conversa. Seu, escolta, fuma i calla. Si l'interroguen, contesta amb la mínima quantitat possible de paraules — però sovint és com si no digués res de tan esblaimada que li resulta l'articulació.

— Altrament, Dalmau — li ha dit avui Quim Borralleres —, teniu aquesta setmana, a les Galeries, una exposició molt forta...

Es tracta d'una exposició cubista amb Joan Gris i no sé quins altres pintors polonesos d'aquesta tendència. És l'última de la temporada.

Dalmau ha dit unes paraules que només ha sentit Solé de Sojo, que seu al seu costat.

— Què ha dit ? — ha preguntat algú.

— Ha dit — respon Solé de Sojo — que a les Ga­leries Dalmau tot és fort i puixant, començant per l'amo...

— I un be negre...! — diu Camps de baix en baix.

— Hi, hi, hi... —fa el doctor Dalí, enriolat.

Hem vist el cuirassat «Pelayo», el submarí alemany internat i el submarí espanyol fondejat al seu costat. Aquest darrer semblava de llauna. Ha navegat poc. L'alemany porta el carrall de la mar a sobre i sembla un monstre engabiat i ensopit.

Vent de garbí fresc. Les ratxes passaven sobre les aigües del port i les enfosquien fugisserament. Dues balandres voltejaven el vent, ajagudes sobre l'orla, com dues sagetes de gairell. Hem vist l'entrada d'un vaixell de viatgers. Els viatgers saludaven amb els seus mocadors. ¿Qui saludaven si eren tan lluny i no podien veure res? Devien saludar la pròpia arribada a terra. La mar horroritza tothom i és natural que la gent estigui contenta en arribar a port. Un remolcador, amb una xemeneia alta, prima, grotesca, arrossegava, bufant, unes barcasses. El moll de Barcelona és fred, artificial, una geometria mecànica de pedres, però alguns dels seus racons es van aquilotant, envellint, i semblen endolcir-se. Les coses de la mar són tan boniques!

25 de juny. No he tingut mai tendència a rodar pel cantó dels suburbis de Sants i Hostafrancs. Malgrat els cinc anys que porto de vida a Barcelona, no he pujat mai al Tibidabo. No conec Pedralbes, ni Sarrià, ni Horta. Una mica Sant Gervasi i, del cantó de Gràcia, he arribat fins als primers contraforts de Vallcarca. Conec, en canvi, la muntanya de Montjuïc, sobretot els voltants del castell i el vessant del mar, i, dels suburbis, els de llevant: Sant Andreu, el Clot, el Poble Nou.

He llegit una determinada quantitat de literatura suburbial. És una literatura una mica monòtona: variacions sobre un tema tràgic. Dickens té moltes planes suburbials. Ara, a mi em sembla que els suburbis de Barcelona no són pas tràgics. Són mediocres, però no són tràgics. Trobo infinitament més irreparables alguns carrers del districte cinquè que la perifèria barcelonina. La mediocritat, la grisor d'aquesta perifèria, és impressionant.

He passat una gran part de la tarda d'avui i el capvespre rodant pels carrers del Clot i del Poble Nou. Rodant sense cap objecte, a l'atzar. Ara, a l'estiu, la misèria, en cos de mànegues, sembla més afectuosa, més enraonada.

Els suburbis de Barcelona contenen una immensa quantitat de cases baixes. Són una projecció de tipus horitzontal. Però, de sobte, apareix sobre el pla de les cases baixes una casa nova, alta, isolada, d'una verticalitat nua, impressionant. És una casa prematura, una anticipació, una excrescència que no ha passat pel procés de creixença normal. Sembla que l'expansió en sentit horitzontal d'un suburbi hauria d'anar acompanyada de la creixença vertical: de la casa baixa, a la de dos pisos, a la de quatre pisos, etc. Però no és pas això el que ocorre. El poblament es produeix per individualitats i a base de passar sobtadament de la caseta de planta baixa a la casa de set pisos. Pel meu gust aquestes cases de parets nues, eixutes i descarnades són l'element més trist dels suburbis, i això és degut potser a la seva petulància i al fet que són una anticipació de l'escassa gràcia que el barrí tindrà el dia de demà quan estigui enganxat a la ciutat.

Amb el meu germà anem a viure en una dispesa del carrer de Pelayo núm. 12. Hi trobem alguns condeixebles del batxillerat, gironins i una quantitat de desconeguts. És una pensió d'estudiants, pobra, agitada, d'un desordre indescriptible.

Angeleta. Ens ha vingut a veure ja dues vegades a la dispesa i avui — deu haver fet festa — ens ha deixat un paper escrit d'una simplicitat emocionant. Ens diu que s'enyora molt i que, si tenim algun parell de sabates per a posar-hi mitges soles, ella ens les portarà al sabater. Sembla que en coneix un de magnífic. Angeleta es recorda de nosaltres. Tan poc que nosaltres ens recordem d'ella!

Al carrer de Mallorca, a la nit, no se sentia tocar cap rellotge de campana—o almenys jo no recordo haver-ne sentit cap. Al carrer de Pelayo se'n senten diversos, d'una gravetat imposant, magnífics, d'una sonoritat que queda llarga estona flotant en l'aire.

10 de març. — A la dispesa ha arribat una germana de la dispesera, la senyora Emília. És una senyora d'edat, grassa, molt ben conservada, amb una cara rodona com una poma rosada, cabells blancs i caminar pesat. El seu temperament—pel que es va veient — és absolutament oposat al de la seva pobra germana. És una dona impàvida, absolutament indotada per a qualsevol reacció sensible. Li és tot igual: el soroll horrible que hi sol haver a la casa com el silenci; el desordre com l'ordre; el blanc com el negre; les afliccions com les alegries. Es limita a viure. No li interessa ni manar. Presideix la taula dels dispesers com si fos un altre moble. Les procacitats que ha d'escoltar la deixen absolutament indiferent.

Roseta, la filla gran de la dispesera, està cada dia més flaca i nerviosa: està seca com una oreneta.

El castell es veia a la part alta. Com totes les fortaleses anacròniques que he pogut veure. Montjuïc em produïa una gran impressió romàntica. Em feia pensar en els cromos del vuitcentisme espanyol i en els fulletonistes francesos — dues coses que m'agradaren sempre. El castell i la terra pelada dels seus voltants formaven una estampa apaïsada. Sobre les llargues línies horitzontals dels glacis emergien arran de línia unes estructures de les quals no es veia més que la visera acovardida i recollida. M'imaginava el general Espartero — un cromo de capsa de llumins — posant la seva barba en forma de truita a la francesa sobre el parapet, per dirigir amb més comoditat el bombardeig de Barcelona de l'època de la Jamància. Es veia també una gran extensió de mar, amb els vapors negres i els velers — anant de la volta de fora o de la volta de terra—com joguines abandonades. I entre els dos propis genolls apareixia l'espectacle de la gran ciutat baixant, en declinació suau, de Collserola al port, amb els seus blancs rutilants i les taques gris-tórtora, trèmules, de les pedres velles. Vista des de l'exterior, Barcelona és una ciutat blanca. Des de l'interior, és d'un gris lleugerament tocat de groc — de color de terra d'escudella. Amb el sol s'alçava de la blanca ciutat una gran flama viva que el vent feia oscil·lar a ponent, a llevant, i que de vegades s'emportava en la llunyania...

A l'estació de França, un faetó de vidres tirat per un cavall escanyolit ens transporta tota la família fins al pis del carrer de Mallorca—Mallorca, 244, 2n lª. Els vidres trontollen en l'empedrat del carrer. Barcelona desfila a través d'aquestes pampallugues vibràtils. Tot és molt diferent, és clar, de les coses de la vida immediata, tot és més gros i més important, però res no m'atrau amb força. El pis—pujada l'escala una mica obscura — em sembla incolor, inodor o insípid. 1 a més sorprenentment petit. Aquesta reducció de proporcions fa que tot ens caigui una mica a sobre. Si no tinguéssim res més a fer ens posaríem tristos — menys l'Angeleta, que potser perquè és més de pagès que nosaltres està il·lusionada i no para un sol moment de feinejar.

L'última nit del pis del carrer de Mallorca. Aquestes quatre parets fredes, glacials, no em fan ni fred ni calor, no em diuen res. Hi he passat els anys més vitals de la joventut—els més tristos. Recordo que quan m'escapava del pis, a la nit, anys enrere, per anar al Paral·lel o a la Rambla, obria la porta de l'escala a les palpentes, tancant els ulls i arronsant les espatlles. Em devia pensar que així feia menys fressa. És absolutament irrisori, d'una comicitat grotesca.

Pujava una mica més. He passat moltes hores entre les pedres de l'extremitat de migdia i ponent del castell. Des d'aquell punt, es veia el pla del Llobregat, vaporitzat sobre les muntanyes de Garraf, esponjat en una boirina transparent, tocada d'escorrialles blavenques, malva i perla. A primer terme, el vessant baixava ràpid i sobtat, cobert de garrigues. L'altura donava un aire fi, saturat de l'olor dels fonolls secs i de les argelagues florides. Se sentia el pas del vent — un xiulet agut i llunyà — per les antenes de la telegrafia. Les boles negres del semàfor del castell pujaven i baixaven en la seva torreta. El pla del Llobregat era com un mapa fantasiós obert de bat a bat. Es veia passar un tren entre els camps, un tren diminut, professoral i seriós. Arribava de molt lluny l'escopetada d'un caçador: es veia el nuvolet blanc de la pólvora i la seva dissolució en l'aire estàtic després d'un moment de deliciosa indecisió. En els flancs de la muntanya, les criatures feien volar els estels. La cua de draps rogencs penjava nerviosament; el fil dibuixava, en l'aire, una corba madura i plena. L'estel s'allunyava lentament i semblava arrossegar, per les garrigues, una penjarella de criatures. Les puntes dels xiprers del cementiri s'esgrogueïen al sol de ponent.

Amb el capvespre, iniciava el retorn, l'estómac ple d'àcids, la boca seca. Hom es creuava amb alguna parella equívoca o algun home que cercava un sopluig incert. El camí vorejava els glacis, i les siluetes lineals dels sentinelles quedaven esfumades en el cel greixós i rogenc. Dels horts, les ramioles de vent perdut us portaven un crit llunyà, el soroll agre de la ferralla d'una sínia. I de sobte, en el cel de color de perla, la nota aguda de la corneta del castell, estrident, petulant, semblava que tancava el dia. El seu to punxegut de falset feia parpellejar les primeres estrelles.

La boira, l'ha portada la mar. El vent ha mancat. Dins de l'emulsió blanquinosa, la mar ha agafat un color de tola de lampisteria tocada d'un formigueig vagament morat. Tot ha pres un aire de fantasia flotant — com hom s'imagina que han d'ésser les imaginacions incertes, en procés de dispersió, d'una cria­tura agonitzant.

Després s'ha posat a ploure d'una manera mansa. Dins l'aire dens se sentien picar les ales de les gavines. La riba de can Tunis, fins al Llobregat, dins la gasa blanca d'aigua esfumada, tenia una fabulosa elegància. Les petites bombolles de la pluja a l'aigua.

El cel s'ha trencat i sobre el port desert ha aparegut una lluna que ha posat un ribet groc i violaci als núvols circumdants. El vent marcer ha entrat fresc i àcid i ha fet somicar les amarres.

Acabada l'aglomeració urbana, en el tallat mateix que feia la muntanya, començava tot d'una, però, un gran silenci. Emprenia un camí flanquejat de llaunes de petroli. A banda i banda quedaven uns hortets minúsculs, raquítics, de terra argilenca i vermella, superposats sobre el vessant. En aquests hortets, no s'hi veia mai ningú. El camí era pedregós, s'hi escampaven les runes de les demolicions urbanes, s'hi veien figueres de moro d'un verd polsós i agre. Però, acabada la faixa dels tristos hortets, s'entrava a l'erm de la muntanya. Apareixia, llavors, un gran panorama. Hom cercava una mica d'herba seca per seure, a l'ombra clara d'una figuera. L'olor de farigola, la de l'espígol, era intensa. El panorama, fascinador. La calma flotava sobre el soroll sord de Barcelona, deliciosa. Les llunyanies eren tan obsessionants que la seva presència lírica donava, per esponjament, més constància a l'immediat: el soroll del vent, en els pins immediats, el tremolar de l'aire en l'ombra de la figuera, el lladruc d'un gos invisible i llunyà.

6 de febrer. —Montjuïc. En els primers anys d'estudiant a Barcelona, superada a penes l'adolescència, vaig ésser molt aficionat a passejar per la muntanya de Montjuïc. Coneixia tots els carrers i carrerons del Poble-sec que moren en els flancs de la muntanya. El Poble-sec era una aglomeració humana com les que m'han dit que hi ha a la baixa Itàlia. Hi havia tanta roba a assecar en finestres i balcons, tantes criatures cridant pels carrers, tants grups d'homes i dones a les portes de les cases, tants pianos de maneta, que imagino la baixa Itàlia. Hi havia tantes cançons i una tal vociferació entre balcó i balcó, que travessar aquell món era com rebre a l'esquena un xàfec de garrotades. El mes de maig, la llum era blanca i petulant i semblava evaporar la humilitat i la intimitat de les coses: tot quedava vulgar, cru, canalla. Recordo, però, que sempre que hi vaig passar hi vaig veure una noia de dotze o tretze anys, amb uns grans ulls negres immòbils, vestida de drapets, escabellada, asseguda a la voravia, distreta i indiferent a tot el que la voltava. Menjava cacauets i cantussejava hores i hores les cançons sentimentals de la misèria del barri.

Em vaig proveir d'abrigalls, perquè el temps era molt pixaner, i vogant a la cia, arran de costa, tocant els rocs, vaig anar passant. Quan vaig arribar al coster de la Cova del Bisbe, que és alterós i hi ha aquella taca groguenca que la gent diu que sembla la cara d'un bisbe, em semblà veure a mig aire una forma molt estranya, que es confonia amb la boira, molt grossa, blanquinosa, fenomenal. Quan vaig descobrir l'aparició em trobava a un llibant de distància: m'hi vaig anar acostant vogant a poc a poc, completament astorat, però al mateix temps fascinat. Si hagués tingut el seny necessari, davant d'una cosa tan estranya, hauria girat en rodó i me n'hauria tornat a casa. Però el cas és que la baluerna que veia enmig de la boira m'atreia i em feia rodar el cap. M'hi vaig anar acostant. Les persones que, com jo, vivim sols com una òliba, som com els ocells enartats per la serp: no sabem el que ens passa. El mar no es movia. La boira era espessa. El silenci era total. El silenci del coster a l'hivern, quan no hi ha ni una ànima: la solitud d'aquells paratges. Em semblà, però, sentir el soroll sord d'una màquina. Feia un efecte estranyíssim, una cosa que no havia sentit mai, que m'arribava a les orelles, a través de la boira, com un soroll que la mateixa boira produïa, un soroll que em sortia del cos més que de l'espectacle que tenia davant. L'aproximació em posà davant d'uns detalls: vaig veure una xemeneia de vapor, una obra morta, uns ulls de bou, un pal i uns cordatges. Tot pintat de blanc. Era un vapor que havia anat a topar al roquisser alterós de la Cova del Bisbe i havia quedat embarrancat. Hi havia topat de proa, sense fer compliments, absolutament de cara. La boira, és clar, l'havia desviat. Això que t'acabo de dir és una suposició meva: és molt estrany. La proximitat m'emplenà de seguida les orelles del soroll de la màquina del vaixell, que tractava de fer marxa enrere per desprendre's del roquisser on s'havia enganxat. La màquina feia tremolar el vaixell, però no aconseguia desprendre'l de l'embarrancada. Era com si sacsegessin l'obra morta i semblava com si li obrissin les entranyes. A dins del vapor no es veia ningú.

19 de gener.—D'ençà que sóc soci de l'Ateneu, però, no freqüento pas amb l'assiduïtat d'abans la biblioteca de Ca l'Ardiaca. El carrer de la Canuda és ara el meu final d'etapa.

En la docta corporació, Costa, el cafeter, hi serveix un cafè bo però fluixet. És un home parsimoniós i amable, d'un humor sempre igual, que contrasta amb el del cambrer de l'establiment — el Ramon —, tipus energumènic, esqueixat i primari. La biblioteca és abundant i divertidíssima, pel meu gust, pràcticament inesgotable, però l'ambient em distreu massa. He fet una amistat, que cada dia s'enforteix, amb Alexandre Plana. És un home d'aspecte tímid, però en el fons és un xafarder considerable. M'ha promès de portar-me un dia a la penya de la casa que ell freqüenta — la penya de l'Ateneu per antonomàsia. Plana escriu amb una enorme facilitat — amb molta més facilitat que la que té per a expressar-se—. La seva cultura és molt vasta, però la seva tendència, més a amplificar i espesseir les coses que a simplificar-les, no em dóna gaire resultat. Mentalment, el trobo una mica enfarfegat.

El pare és un gran enamorat d'Aigua Xellida. Un enamorat fins a l'entendriment. Asseguts a la sorra de la minúscula platja, sentint caure l'aigua de la canya de la font, davant de la mar en calma i com adormida, en la solitud llunyana del país, ens diu, amb un aire una mica sentenciós, que la costa —i concretament Aigua Xellida— té un avenir que no podem a penes sospitar. El sol cau sobre els basalts dels Bufadors i fa una taca incendiada que fascina.

El meu germà es descalça i cull unes garotes en els niells immediats —garotes que mengem, obertes amb una pedra, amb una llesca de pa i una mica de vi. Exquisides.

Dia de boira. Pujo fins a Sant Sebastià. Tot regalima dins el gran silenci. Arribo a la font dels Ermitans, penjada sobre la mar. Mar de fons —mareiro. La mar bramula sordament. Els pins degoten. Hi ha una lluïssor llefiscosa sobre el granit costaner. Els gavinots planegen, somnolents, en l'aire espès. La boira puja de la mar, pels penya-segats, amb un impuls magnífic. Els torterols ascendeixen, de vegades, rodant sobre ells mateixos; altres s'allarguen sobre el roquisser vertical com si els forcés el desig de tenir una forma... A la llarga sento, però, que la naturalesa directa, inclement, em fatiga i la geologia massa abrupta m'enerva. La solitud de Sant Sebastià em faria l'efecte d'una malaltia. En el camí de retorn el daurat de les vinyes tan moll és d'un color de vi cirera lleugerament aigualit que és una meravella.

Per escampar la boira, a primera hora de la tar­da, pujo a Sant Sebastià amb el pianista Roldós. En aquest país, la tardor és una pura delícia. És l'època millor de l'any, la més fina. És un temps que incita a sortir a fora, a caminar, a badar davant del paisatge meravellós del país. No fa ni fred ni ca­lor. L'aire és viu. Les coses tenen un punt d'aèria ingravidesa.

Hi ha una calma profunda en el paisatge. Dins de la calma, tot té una presència autèntica i sembla presentar-se de perfil. De les xemeneies de les cases de pagès, en surt una lleugera fumerola ensonyada i mandrosa. De dalt de les Pasteres, la mar, en la tar­da que declina, sembla un vidre transparent tocat d'una darrera llum interna: és d'un blau petit, un blauet moribund d'una gràcia alada, fugissera, sen­sible. A l'ermita, mentre s'apaga la tarda, hi ha una quietud, una pau, una solitud corprenedores. El vent perdut és com la vaga música de l'ermita. Quan el far s'encén, hi ha un instant d'enlluernament —que es converteix de seguida en un rodar indiferent. La llum difusa dóna als cristalls una qualitat de teixit viscós —d'ulls de pop. La mar, que els raigs de llum aclareixen, s'arrossega remota i adormida —com un misteri inassequible. En la llunyania de la terra, els llumets de Palafrugell cremen com microscòpiques cuques de llum amb una mandra que sem­bla evitar el seu apagament definitiu.

A l'ermita, la solitud és completa. Davant de Calella, els bots —cloves de nou— pesquen els calamarsos. Vénen dos bergantins de l'horitzó d'Itàlia, en popa amb el gregalet. Sota de la terrassa de l'ermi­ta, la mar és de color violeta. En la mar de Tamariu, molt fora, un altre veler va de la volta de fora. Sobre el cap de Begur, una parella del bou navega lentament. Un vapor alterós i buit, que passa molt aterrat, escup aigua per la borda, a glopades, intermitentment: sembla un gos que lladra. L'aigua de l'horitzó agafa un color morat; la de la faixa de terra s'enfosqueix. Caminem pels voltants de l'ermita, badocs i suspesos. La tarda sembla separada, abstreta del temps —una mera creació de l'esperit. Si jo pogués imaginar, crear un altre món, imaginaria aquest món mateix.

Retornem cap al tard. La carretera es pobla d'ombres de caçadors i de boletaires; se sent el fresseig de les converses de la gent invisible. Al pont d'En Casa­ca penso en la granota que hi cantava a l'estiu. La tarda es dissol en fums i una boira com un tel subtil, que flota, vaporós, arran de terra. El cel és claríssim, i el foc de les estrelles, metàl·lic i fred.

Santa Llúcia. Aplec tradicional a l'ermita de Sant Sebastià. Hi pujo a la tarda. Molta gent. Tartanes i carros —amb tenda— dels pagesos. Crits i fressa a la muntanya. Sota d'un pi veig dos enamorats que es donen la maneta. Amb l'altra mà, ell es refila el bigoti; ella mira, amb la vista baixa, a terra.

A primera hora ha fet un temps plàcid i lluminós. Es veu el Canigó, gelat i metàl·lic. El pla de Palafrugell ajagut en una calma estàtica. Els primers ter­mes dibuixats com una miniatura. Les sardanes, que toquen a ple aire, se les emporta la volta del cel. A mitja tarda s'inicia un crepuscle llarg d'una carnació de suc de taronja. Al cel hi ha unes aigües suaus —verds esblaimats, blaus prims i puerils. A ponent hi ha una resplendor de color de rajol incandescent. El contrallum regalima en els vidres de l'ermita. A través de les reixes de les finestres, aquesta llum dóna a l'edifici un aire de cenobi malenconiós i abandonat. De la terrassa estant es veu un mar blavenc immòbil —la calma de la fatiga inú­til. Molts vaixells aturats, sense vent. Embarcar-m'hi, quina delícia no seria...

Era cap al tard, les barques tornaven a tot orsar amb el ponent. A les portes de les cases hi havia una taca de llum greixosa. Les dones furetejaven pels fogons. Dels horts, en sortia un baf blavenc i tremolava la primera estrella...

Canadell —el barri dels senyors— ja no ho és tant. Aquestes casetes tirades a cordill, amb un jardinet davant tancat per una reixa de llances de ferro, sem­blen departaments d'un parc zoològic —només que quan sembla que hauria de sortir el tigre o la girafa apareix un petit rendista, la seva senyora o la nena. El Canadell està posat sobre una renglera de soterranis que s'obren a peu pla sobre la platja i que l'encaixonen urbanísticament. Com a solució per al bany de mar no pot ésser més ben trobada: és excel·lent.

La caseta, que és al bell mig de la platja del Cana­dell, és neta i agradable, però em produeix, d'entrada, una sensació d'intempèrie. Han de passar tres o quatre dies per a habituar-m'hi. Al començament em fa l'efecte de viure al carrer. La seva construcció, basada en un corredor central que va de migdia a nord, crea un corrent d'aire que la fa àdhuc massa fresca. Té un jardinet al davant tancat per unes reixes i un petit hort al darrere. En aquest hort hi ha dos o tres pruners que ara són carregats d'exquisides prunes clàudies. L'aigua del pou és fresca i abundant. En el jardinet del davant hi ha dues acàcies de bola que fan una ombreta clara i, sobre les reixes, unes mates de glicines, d'un color verd aspre, plenes de flors vermelles d'un perfum una mica acre.

Quan, a l'hora de sopar, apareix la fumarola de les mongetes tendres i les patates bullides, tenim la pri­mera sensació familiar de l'incipient estiueig. Però aquest inici de recolliment sembla accentuar la fati­ga de la novetat. A l'hora de les postres, la meva mare s'adorm. La minyona ja fa estona que és ador­mida. Quan tanquem la porta —a quarts de deu— cremen sobre l'arquitectura infantil de les casetes del Canadell uns becs de gas acetilè que la mica de garbí moribund de vegades sembla apagar i altres revifa prodigiosament, fent a les parets unes grans taques blavenques, trèmules, esblaimades en un carmí desmaiat.

2 d'agost.—Fa el temps d'estiu: gregalet al matí; xaloquet al migdia; garbí fluix a la tarda; terralet a la nit. De dies, canten les cigales; al vespre els grills.

Una de les majors delícies del Canadell és anar, havent dinat, a jaure un parell d'hores, a l'ombra del ventre d'una barca. A les dues de la tarda, l'ombra, de color torrat, té un parell de pams d'amplada, i la sorra, que el sol acaba de deixar, encara és calenta. Però, a mesura que la tarda va avançant, l'ombra s'eixampla i l'arena és refresca. Primer, us hi estireu de costat; després, el lloc dóna per a estendre's, de cara al cel, de pla. La llum és d'una blancor gasosa, efervescent, enlluernadora. A l'aire, sobre les parets blanques, a l'arena rosada, la llum en fusió fa unes flotants, vaporoses llengüetes d'aire que saltironegen. La pàl·lida buidor blavissa del cel sem­bla tenir una crispació lumínica. Sobre el blau fort de la mar passa el ramat monòton dels moltonets d'escuma. Tot plegat és tan sumari i simple i dintre del frenesí roent l'ombra és tan fresca que us envaeix un ensopiment somàtic, una vagarositat biològica us desfibra les entranyes. Si parleu amb algú, arriba un moment que un o altre no torna contesta. La parpella us cau sobre la imatge de les barques fondejades arran d'aigua que teniu a la nina dels ulls. Arriba un moment que els riells de color que el pintat de les barques fa tremolar sobre l'aigua us passen per ull. Sobre la ratlla de l'horitzó, queixalejada pels borralls d'escuma, hi veieu flotar unes pampallugues —com una forma incerta flotant en el mar. La costa de Garbí —els Forcats, Cap Roig, Cap de Planes— se us esfuma en una imatge que la bonior interna esfilagarsa i desdibuixa. Hi ha un mo­ment que deixeu de veure els rocs de les Formigues... Aquesta lenta fugida a perdre el món de vista no arriba mai, però, a la inconsciència completa. Per més condormit que quedeu, se us mantenen sempre lúcides dues o tres sensacions precises: el pessigolleig del vent sobre la pell; l'olor del tabac que acabeu de fumar —i, si no sou fumador, el perfum que fa el marisc i l'alga tocada pel sol...

Quan, al cap d'una hora o dues, obriu els ulls i alceu el cap, sentiu una esgarrifança de fred. La tar­da ha anat passant, l'ombra s'ha eixamplat, i el vent, ara més fort, l'ha refredada amb un retoc humit. Toqueu la sorra i teniu la sensació de tocar un drap mullat. Després de la incandescència del color, els colors s'han fixat i precisat —i el dibuix és més fred, estàtic.

Passat Santa Margarida —que és la festa major de la vila i s'escau el dia vint de juliol— anàvem a Calella, a la platja, a passar un mes. La meva mare havia heretat la caseta que el senyor Casadevall i la seva esposa donya Beatriu s'havien construït al Canadell. Passàvem un mes deliciós —un mes que durava un instant— pescant, banyant-nos, remant i saltant pels rocs. Teníem un bot que es deia «Nuestra Señora del Carmen», de la matrícula de Palamós. Ens agradava, sobretot, remar. Era un exercici que podíem fer hores i hores, sense fatigar­-nos a penes. El sol primer ens pelava i ens feia canviar de pell. Després quedàvem torrats, bruns, negres, i els ulls se'ns tornaven tan petits que a penes se'ns veien.

L'endemà de Santa Rosa (30 d'agost) tornàvem a Palafrugell amb el carro que transportava els matalassos. Acostumats a l'aire lliure, a la vida folgada i sense noses, la vila ens semblava estreta, els carrers enxubats i oprimits. Posar-nos les sabates era un problema. La roba ens engavanyava. Cordar-nos el botó del coll de la camisa era difícil. Tot ens anava petit. A mitjan setembre queia el primer ruixat, i el país agafava un aire tardoral i dolcíssim. L'aire quedava net, la terra perdia aspror, els cels incandescents de l'estiu esdevenien d'un blauet tendre. El ruixat facilitava l'entrada dels botons en els traus corresponents.

—Avui he passat per davant de la casa del carrer Nou —o del Progrés—, on vaig néixer. La seva façana alta i freda, sinistra, bruta de les escorrialles de la pluja, no m'ha suggerit res; el poder d'evocació de les seves parets m'ha fet un efecte absolutament nul. Cap record concret —si no és el de l'horta de darrera la casa. En canvi, no hi ha res, en la del carrer del Sol, que no avivi la memòria de la meva infància, de l'adolescència, d'un munt de coses que el pas del temps ha gairebé esborrat.

La casa del carrer del Sol, la construí el meu pare en el lloc que abans en deien «el Camp dels Ous», ja obert el carrer que va de la població a l'estació del tren petit. Aquesta casa tingué una disposició contraria a la del carrer Nou, on vaig passar la infantesa. La façana d'aquesta donava a tramuntana, i així els darreres eren excel·lents. Encara recordo les tertúlies en el seu menjador assolellat, amb la petita i tibada senyora Enriqueta, tan bondadosa, lleugerament herpètica, tan ben empaquetada dins de la cotilla. La casa del carrer del Sol, per contra, té la façana a migdia i, per tant, les habitacions d'estar donen a tramuntana i son ombrívoles i fredes. Aquesta situació s'hauria en part corregit amb la construcció d'una galeria sobre les habitacions de la planta baixa. Aquesta galeria, però, no fou mai construïda, i així, des que entràrem a la casa, ens haguérem d'habituar al fred.

Era un fred alambinat, filtrat, concentrat, químicament pur. I no dic res. No es podria pas negar que els dies més inclements i crus no encenguessin la llar del menjador. Però això no era pas massa fàcil. La meva mare era, en aquest punt, un element discordant: deia que el foc porta molt de desordre i fa molta brutícia. I en part tenia raó. Només quan bufava un vent determinat — no recordo ara quin — la xemeneia tirava de baix a dalt, és a dir, normalment. En aquella època ningú no sabia construir una xemeneia, i trobar-ne una que anés bé era un fet del simple atzar, una propina de la divina providència.

El fred era, doncs, coent; els mosaics tenien un contacte glacial; l'aire, fredíssim. La meva mare hagué de confessar moltes vegades — car els seus instints de netedat no li enterbolien pas la tendència a l'objectivitat — que viure en aquella casa era com anar despullat tot l'hivern. Però, una vegada constatat el fet, no vaig pas veure mai que hom intentés corregir-lo més que posant-se més roba a sobre. La meva mare continuava en el seu frenesí d'obrir finestres i portes, encara que gelés. Al cap de mig minut de saltar del llit ja tots els balcons eren de bat a bat. Hom passava el drap sobre els mosaics, cada dos dies. Els dissabtes setmanals eren indefectibles.

El cert és, però, que la fatiga de la llarga caminada havia diluït molt el buf inicial, la temperatura havia baixat i jo, personalment, havia tingut de vegades la sensació com si el cos s'hagués contractat. Passàvem per la porta silenciosa i en fila índia i, encara que la persona que ens havia obert la porta — una dona grassa, amb dos o tres sotabarbes, de turmells elefantiàsics i un pentinat alterós i engomat — pronunciés algunes paraules grolleres, sens dubte per excitar-nos, arribàvem al saló principal que donava al carrer a través d'una persiana, més morts que vius, amb un aspecte de timidesa, mirant de cua d'ull, callats, com si se'ns hagués trencat una ala. En aquella hora el saló solia ser desert (llevat de trobar-hi algun home d'aspecte pagesívol, malforjat, fumant avorridament un caliquenyo amb la gorra al clatell davant d'una copeta de conyac, un d'aquells homes dels quals els qui els coneixen diuen que la processó va per dintre), i així ens podíem asseure a la taula de racó per considerar potser que era la més adient amb la nostra timidesa — la més marginal a l'esperit diabòlic que la imaginació havia format de la casa. Ens deixàvem caure als bancs i cadires que voltaven la taula, com sacs informes, allomats. Devíem tenir quinze anys... Al cap d'una estona de seure constatàvem un cert millorament corporal... però també constatàvem que la nostra arribada no havia produït el mes lleu efecte i que ni tan sols s'havia acostat algú a demanar-nos què volíem beure —la consumació indispensable. Per a aquella classe de negocis, l'hora, és clar, era intempestiva.

De tota manera, en tot aquell laberint de cambres, recambrons, habitacions i corredors que constituïen l'establiment—la casa era molt vella i les reformes que s'hi havien anat fent encara l'havien complicada—, algú hi devia haver que feia una cosa o altra. En la inanitat de la nostra arribada, tampoc no s'hauria pogut excloure l'aspecte de pobresa i de desordre que presentàvem: ens devien haver pres, és clar, per uns clients desproveïts de la més petita importància monetària. En aquesta classe de cases, aquests judicis són considerats decisius i s'escampen pel laberint de la institució d'una manera molt ràpida.

12 d'abril. —El meu pare, que em veu donar voltes a l'entorn dels llibres de text, m'invita a pujar a les golfes de la casa.

— Hi estaràs bé — em diu —. Si vols treballar una estona, ningú no t'amoïnarà...

I així, a la tarda, després de ronsejar una mica per tota la casa, he pujat a dalt de tot. Mentre, amb els llibres sota el braç, vaig enfilant els graons, em sorprèn la llum dolça, blana, suau, que baixa de l'ull del teulat. Una delícia.

Les golfes formen una gran habitació, de sostre baix, amb els cairats visibles, plena d'andròmines perfectament ordenades i ben posades. A la casa, la pre­sència de la meva mare és visible a tot arreu. Sospito que si pogués ordenaria fins i tot els sentiments. Les finestres s'obren davant d'un terrat acarat a migdia. Des d'aquest terrat es domina el meravellós paisatge dels voltants de la vila, i al fons, dins de les corbes que fan els pujols, es veu una mica de mar. Aquest terrat és una de les millors coses de la casa. Així i tot, feia anys que no hi havia fet acte de presència.

Com moltes persones de família catòlica i de casa més o menys bona del meu temps, he jugat, de petit, a dir missa i a fer de capellà. Aquests jocs es produïen en aquestes golfes mateixes, els dies de pluja, concretament. Recordo que un petit company que venia a ju­gar amb nosaltres tenia una certa traça tallant casulles amb les amples planes de «Las Noticias». Cerco, entre els fòtils tan ben estibats sota teulada, si hi ha algun rastre dels jocs antics, i no trobo res. ¿Què es deu haver fet d'un altaret de fusta, daurat, amb uns filets blancs, que un any ens portaren els Reis? Tot està, cert, molt ben posat, però si ara pretengués trobar alguna cosa concreta és segur que el fracàs seria total. L'ordre té això de dolent: paralitza, admira, invita a no tocar res. Invita a deixar-ho tot per a demà. Deixar una cosa per a demà és deixar-la per sempre més.

Al costat de casa, hi vivia la senyoreta Enriqueta Ramon, una vella soltera petita i grassoneta, encabida dins una cotilla enrevessada, vermella de cara malgrat la distinció dels seus sentiments, rematada per un pentinat molt alt. L'hort de la senyora Enriqueta—que no era un hort, sinó un jardinet, car no entrava en els seus projectes fer cap concessió a l'ordinària vulgaritat — es comunicava amb el nostre pel brancal del pou, que era comú a les dues cases. La meva mare em solia portar al pedrís del pou, i la senyoreta Enriqueta — segons m'han contat — em feia festes des de l'altra banda. Sovint, les manifestacions del seu afecte eren tan espectaculars, que la meva mare no tenia més remei que passar-me, en forma de paquet delicat, per sobre de l'abisme del pou, als seus braços. Les expansions sentimentals, sempre desordenades, havent-hi un pou entremig no solen pas ésser sensates. Hauríem pogut caure tots al pou: la senyoreta, la meva mare i jo mateix. En realitat jo era el qui més perillava, per raons de franca obvietat. No és pas que, de tot això, en tingués consciència en el moment que passava. He arribat a suposar que feien aquests desplaçaments per habituar-me a les emocions i als perills de la vida, que són tan considerables. Però ara, ja adult, quan penso en tot això em ve pell de gallina i em confirma en la idea de la immesurable insensatesa humana

Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré — just per passar l'estona, a la bona de Déu — el que se m'anirà presentant. La meva mare és una senyora molt neta, dominada per l'obsessió de mantenir la casa en un ordre gebrat. Li agrada d'estripar papers, de cremar velles andròmines, de vendre al drapaire tot el que per ella no té una utilitat pràctica o decorativa immediata. Ja farà prou, així, que aquests papers se salvin de les seves admirables virtuts casolanes. Si això arriba, no crec pas, de tota manera, que hi hagi res de mal...

Quan vaig a Figueres em passejo per la Rambla i pels carrers. La ciutat és acollidora i neta. Vaig a veure la plana de l'Alt Empordà des de la pujada del Castell. Paisatge prodigiós, d'una bellesa fascinadora, d'una qualitat incomparable. Quina meravella de cel, de mar i de terra! Els dies grisos afinen el paisatge fins a extrems indicibles. L'aire de tramuntana li dóna una llum, una precisió diamantina. aquest paisatge us fa sentir l'orgull de formar part d'aquest país. Després, de retorn a la vila, parlo amb la gent. Els figuerencs són una gent que parlen d'una manera natural, sense alterar la veu, sense fer gaires posturetes, d'una manera amable, dolça i tranquil·la. Gent polida. Les hores passen suament. Què es pot demanar més?

12 d'octubre. — De vegades penso en la ciutat de Figueres. És un lloc on m'agradaria viure—o almenys on em sembla que viuria fàcilment.

Ja fa uns quants anys que conec la vila. Hi vaig anar per primera vegada a deu anys, a examinar-me d'ingrés de batxillerat. Hi vaig tornar l'any següent per als exàmens de primer curs. Aquest malson dels exàmens no aconseguí ofegar l'efecte agradable que em produí la ciutat. El vell convent de franciscans convertit en «Instituto General y Técnico», no aconseguí deformar-me el claríssim efecte que em féu. Després, en el curs dels últims anys, hi he tornat alguna vegada i la primera impressió s'ha mantingut sempre.

El primer descobriment del món, l'entrada en la seva correntia, se'm produí per Figueres. Per arribar-hi, vaig haver d'agafar el primer tren seriós, el tren gros, com llavors se'n deia. La ciutat fou el primer nucli urbà que hagués vist en ma vida. La Rambla fou el primer carrer construït que veieren els meus ulls. L'Hotel París, el primer hotel que la vida m'oferí. El primer restaurant en el qual he menjat fou el restaurant Roig de la Rambla. Em donaren uns rogers a la brasa, amb un picat d'all i julivert, que em semblaren magnífics. En els cafès de Figueres vaig ingerir els primers cafès no casolans de la meva existència — i això té una certa importància per a un home que després ha freqüentat els cafès amb tanta assiduïtat. La primera llibreria que he freqüentat fou la llibreria Canet, de Figueres. Llavors estava situada al capdamunt de la Rambla, a l'angle de la Pujada del Castell. Era un racó petit i entaforat, però s'hi estava molt bé. Abans d'anar a Figueres havia vist algun soldat solitari i escadusser i allà vaig veure desfilar un batalló; no havia vist mai militars i allà en vaig veure de totes les categories; diré, tot passant, que no em feren pas l'efecte que em pensava que em farien. Abans d'anar a Figueres sabia el que eren les sardanes, però fins que les vaig sentir tocar a la Rambla no vaig adonar-me del seu encant. Abans d'anar a Figueres sabia més o menys el que era la gramàtica — ho sabia, potser menys que més —, però només vaig saber el que la gramàtica pot fer sofrir després d'haver-me examinat davant de tres solemnes estaquirots de l'"Instituto General y Técnico".

Tot això, per mi, és importantíssim, perquè forma part de l'entrellat profund de la vida — de la madeixa de realitats i de somnis que constitueix la vida íntima.

Fins al meu primer viatge a Figueres, la vida em semblà una cosa; després, el món em semblà considerablement més complex.

9 d'agost [1919] (fragments)

A les sis del matí havíem d'ésser a la companyia. Un caporal mig adormit, fregant-se els ulls, la corretja de subjectar els pantalons penjant, la camisa i la guerrera obertes sobre el pit ple de pèl, passava llista, cridant com un desesperat. Després, ja no venia cap personatge de graduació fins a les onze, però no es podia pas desemparar.

El que s'anomenava la companyia era situada en un corredor llarguíssim, amb un empostissat que cruixia, ample de quatre o cinc metres, il·luminat de nits i de dies per tres bombetes que feien una llum greixosa que de vegades tremolava i treia punxes com un eriçó de llum. Era un ambient una mica tètric, d'un dramatisme, però, esbravat. [...]

El convent en els seus inicis tingué un claustre romànic que fou destruït a l'època de la guerra de Napoleó. L'actual, del més fred i sobri gòtic, de proporcions molt ben trobades, amb arcs apuntats d'ornamentació trilobada, sstinguts per columnas amb capitells esculturats, que reosen sobre un basament de pedra que limita els seus quatre costats, és el lloc central de la caserna. Al centre hi ha un pou, a la paret de la dreta hi ha les ruïnes, a l'esquerra les presons i el centre serveix de menjador. En aquest espai, els diumenges s'hi diu la missa regimental. [...]

Passàvem les hores mortes ajaguts al catre, fumant o xerrant en veu baixa o llegint novel·les de cinc o deu cèntims –que era l'única literatura que no es veia emb mals ulls. Hi havia moltes xinxes; però, com que ningú no en feia cas, es podien estudiar els moviments d'aquests animals perfectament, perquè vivien en un règim de gran llibertat. Com que observar el moviment de les xinxes és cosa que mai m'apassionà, de vegades anava a posar el colze al peu de les finestres enreixades que s'obrien cada quinze passes a la part contrària on els catres es manifestaven.

Des d'aquestes finestres es veia el cimbori del campanar de la catedral, amb l'àngel decapitat i delirant, i la part alta d'unes cases, un agombolament de teulats, terrats, balcons, xemeneies i parets d'un color entre groguenc i morat. Es veia, a més a més, cap al nord, un tros de muralla d'un color de carbassa. Aquest tros de muralla feia com una mena de corriol que passava entre pedres, herbes de paret i brossa. Cada dia, entre dues i tres de la tarda, s'hi passejava un capellà, gros i rosat, amb una pipa a la boca. Darrera del capellà es veia sempre un gos, blanc i negre, d'un gras flàccid, que remenava una cua curta amb un certa afectació.

Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré — just per passar l'estona, a la bona de Déu — el que se m'anirà presentant. La meva mare és una senyora molt neta, dominada per l'obsessió de mantenir la casa en un ordre gebrat. Li agrada d'estripar papers, de cremar velles andròmines, de vendre al drapaire tot el que per ella no té una utilitat pràctica o decorativa immediata. Ja farà prou, així, que aquests papers se salvin de les seves admirables virtuts casolanes. Si això arriba, no crec pas, de tota manera, que hi hagi res de mal...

Vaig pensar llargament en tot el que Alexandre Plana em digué en el curs d'aquesta conversa — que fatalment he donat molt abreujada—i haig de confessar que el que em digué em produí un gran efecte. Vaig estripar una gran quantitat de papers, tot el que havia elaborat durant tants anys i amb tanta dificultat, amb estil diríem noucentista, per dir-ho d'alguna manera. De seguida que vaig poder vaig comen­tar a escriure aquest quadern—«El quadern gris». Fou la conseqüència natural de la destrucció d'aquell gavadal de papers. Els papers no s'estripen mai amb alegria — sobretot, i aquest era el cas, si han costat molt de fer. Però jo ho vaig fer i sense gaires compliments. Estic segur que vaig fer bé — almenys per mi mateix.

La taverna de Gervasi és molt important i, si bé ha tingut èpoques de més o menys anomenada política, no n'hi ha d'altra a Palafrugell que pel que fa a la libació se li pugui comparar.

Si haguéssim de fer la història de la taverna de Gervasi, hauríem de presentar la història de la nostra estimada vila natal. Aquesta història seria curiosa, perquè, a més a més d'ésser molt curta, tindria la particularitat de no contenir ni fets gloriosos ni personatges de fama i d'anomenada. Sospito que aquesta falta de tradició brillant entristiria molta gent. A mi, m'encanta haver nascut en un poble que no ha produït cap redemptor, ni cap col·leccionista de sensacions rares, ni cap predicador estentori. Això em dóna una sensació de lleugeresa i de llibertat. Palafrugell, antigament, era un poble molt petit, murallat. La gent vivia de l'agricultura. La taverna tocava a la torre de l'angle sud-est de la muralla. Davant de la taverna hi havia un olivar. Els parroquians de la casa eren sobretot gent de la rodalia. Els dies de mercat i els diumenges a la tarda s'emplenava de gent, s'hi bevia, s'hi feien tractes i, si convenia, s'hi cantava entre una rodella de llobarro i una ala de pollastre.

Quan vingué la invasió de la gent de la rodalia i dels forasters, el petit poble murallat s'esclovellà com una magrana madura, es va estendre per tots quatre costats i la taverna del Gervasi quedà en el centre de la població. Aquesta circumstància li va donar encara més nom. La gent forana continua freqüentant-la els diumenges, i la gent del poble tota la setmana, sobretot els dilluns. En aquests dies hi havia cuina a base de caragols, de niu, d'estofat i d'arengades. Les arengades —menjar de pobre— es menjaven amb la torrada amb oli i vinagre. La taverna s'emplenava de fum, l'arengada brillava com un tros d'or sobre el pa torrat, el vinet rajava de les botes rosat i esperitat. La taverna bullia fins que moria la tarda i la llum es fonia, desmaiada, sobre les terres del cantó de mar. Amb el temps arribà també l'urbanisme, la mania de fer carrers drets i convertir el poble en quadrícules uniformes. De les antigues muralles, en quedava la torre de l'angle sud-est, que era rodona, alta i esvelta com una dona ben casada. La torre, però, per fer més dret un carrer, fou tirada a terra, i això fou la mort del vell establiment. Amb ella va desaparèixer un dels racons més concorreguts del poble, sobretot a l'hivern, ja que la torre, en unir-se amb el pa de paret de la muralla, feia una mena de concavitat que era molt abrigada. Quan feia tramuntana, els ganduls del poble es reunien a xerrar en el recés torrat. Es formava una mena de conclave d'esquenadrets i de cínics i de vegades s'hi trobava refugiat algun venedor ambulant que va de poble en poble, algun adobaparaigües, d'aquests que porten una caixa de fusta i una olla a la mà que regalima un suc negre tot al llarg de la carretera per on van passant. Aquests personatges deixaven el poc que tenien a la taverna i, entre ells, Gervasi tenia una consideració inqüestionable.

19 de maig.— Ha fet una nit deliciosa, la primera de l'estiu. Sortim a prendre cafè a la Plaça Nova, sota els arbres raquítics. Sensació deliciosa del soroll de l'aigua de la font de la plaça, quan obren les aixetes i emplenen un càntir. La nit és dolça, sense vent, immòbil. Les estrelles parpellegen sobre els teulats. Penso en aquella música del Dant:

...si dolcemente

che la dolcezza ancor dentro mi suona!

15 de maig.— Tramuntana forta. La sento xiular de llit estant. Sense moure'm de casa, en realitat puc saber sempre quin vent fa. Només cal escoltar les campanes. Si el seu dring és fresc, precís i cristal·lí fa tramuntana; si és opac, esquerdat, esfilagarsat, el vent és de garbí.

Davant d'aquest vent huracanat i cruent (que odio) se'm revolten les entranyes. Sempre preferiré a una naturalesa en deliri, agitada i violenta, una naturalesa estàtica i quieta. La bellesa de les tem­pestes em produeix una repugnància física. Però cada any és el mateix. A les portes de l'estiu es pro­dueix el vendaval inútil i frenètic. Si coincideix amb la maduresa del gra d'aresta, els danys poden ésser irreparables. Anys enrere, el meu pare veié com una tramuntanada se li emportava la collita de blat sense poder-hi fer res. El vent s'enduia els grans com una trista, blanca polseguera.

A la tarda, veig passar pel carrer de Cavallers un enterrament dintre de la tramuntana. El vent fa dringar les corones i sembla com si les ungles d'un gat n'esgarrapessin la llauna. Fa venir pell de gallina. Les cintes voleien sobre el cotxe mortuori com les cames d'un pop —com els vels de Salomé, per dir-ho més finament. Dalt del seu seient, el cotxer ha quedat com xafat i resumit —com un ninot que hagués rebut un enorme cop de maça sobre la gorra de xarol i hagués quedat comprimit. Dins de la llum rutilant, esmolada, crua, de la tarda; sota el cel despoblat, metàl·lic, immens; en la buidor del carrer, l'enterrament, amb el seguici vestit de negre, té un aspecte irrisòriament grotesc. El capellà amb el roquet inflat, ple de vent, sembla com si s'hagués de posar a flotar en l'aire, d'un moment a l'altre. L'escolà, amb la creu alçada, té treballs per a caminar. Els del dol no poden donar a la seva cara cap compungiment: tenen prou feines a aguantar-se, amb totes dues mans, el barret. Les campanes toquen a mort i el vent s'emporta la gravetat: els tocs voleien, en doina, com parraquets. L'enterrament enfila el carrer Estret i sembla un animal estrany i fabulós que camina contra una força sinistra.

19 de març. — La meva germana Rosa m'escriu dient que han arribat les orenetes. Ara, al mas —penso— la simfonia primaveral deu ésser comple­ta: les granotes, els grills, el mussol que cova al teulat, a redós de la xemeneia; el cucut, el xisclar voleiadís de les orenetes...

16 d'abril. — Vaig al mas. La tarda és una mica més clara. Als recs, se sent un rajolí d'aigua. En els bassals, hi deu haver créixens i herbes aquàtiques, que ara són tan fines, en ensalada. Els espàrrecs de marge ja passen. Estan a punt de sortir, a plaça, els pèsols i les faves. Les pastanagues són dolces. Els espinacs tenen una tendresa extraordinària. Les bledes, gairebé no ho semblen. Els enciams es fonen a la boca. Ara és el moment de menjar herbes. A la primavera, la botànica té una cosa angèlica, celestial.

Les orenetes volen descrivint corbes sobre el casalot del mas. De vegades baixen i toquen, amb el bec, el mirall obscur de l'aigua del safareig. Els gats vigi­len si alguna oreneta jove es fatiga de volar i cau. En la naturalesa, ningú no està mai parat.

Entro a la cuina de la casa. No hi ha ningú. La gent dóna menjar als animals. El foc crema, a la llar. Passo una estona assegut sobre la fusta lluent i suau de l'escó, davant del foc de pi, guspirejant. Es va fent fosc darrera de la finestra reixada. La casa és esgavellada, enorme; però, ara que no s'hi veu ànima vivent, sembla una casa encantada —que deprimeix.

21 de novembre. —Al mas, a dinar, tota la família. Matí ple de cla­ror i de joia. Els camps, les pinedes, els boscos, te­nen un relleu i una presència que gairebé mareja. Les vinyes presenten, encara, una galta daurada, morena.

El paisatge dels voltants de Palafrugell conté moltes casetes i barraquetes. És un paisatge moblat, ple de vida. De vegades enyoro la vida lliure d'aquests homes que viuen en aquestes barraques blanques, posades entre la vinya i la pineda. Però, pobre de mi, que no sé ni encendre foc, què hi faria? Pura vanitat!

Al pla, la gent sembra. Els pagesos sembren amb gest humil i natural, molt diferent del gest amb què són presentats els sembradors pels dibuixants i escultors. Aquests sembradors artístics, de gest inflat i grandiloqüent, més que sembradors de gra, deuen ésser sembradors d'idees.

Per esperar el dinar —arròs amb colomí— prenc el sol. Agradabilíssim. El que sento deu ésser exactament igual que el que les sargantanes senten. I els gats. Els gats prenen el sol a redós dels pallers. Els coloms volen fent cercles al voltant de la casa. Els coloms viuen en llibertat a les golfes del mas. Els gossos dormen la galta sobre l'orella. Els galls encavalquen el flanc de les gallines amb aquella naturalitat que només coneixen els éssers no afectats pel pecat original. Si la gallina presenta, un moment, una lleugera vel·leïtat de resistència, li enfonsen el bec a la cresta i li ajauen el cap. Passa un instant i se separen després d'una espolsada del plomall. Els pardals volen curt, terregen, picotegen, forniquen sense parar. És la pau.

Francisca, la masovera, apareix a l'era, amb un cabàs de gra. Fa: tites, tites, tites... i les gallines apareixen corrent dels camps del voltant. Fa: petits, petits, petits... i les lloques, més pausades, arriben amb els pollets àvids. Fa: liues, liues, liues... i les oques i els ànecs es veuen venir, aquí caic, aquí m'aixeco, amb el seu aire d'animals dislocats, esguerrats, però respectables. Després fa: cuïc, cuïc, cuïc... per espantar els pardals, però els pardals a penes en fan cas, no obeeixen.

La faixa morada —clerical— del mosso del mas esdevé una taca d'un color obsessionat. En aquest món de la pura llibertat vital, és com el símbol de la societat constituïda —no gaire ben constituïda. El que tòpicament s'anomena un mal necessari.

Mentrestant la meva mare, sempre afectada pel temps que fa, assenyala vent del sud. Està impossible de nerviositat, neguit i enervament. L'arròs amb colomí —que és excel·lent—, l'escarola fresca, el vi lleuger, no la calmen pas. L'aire lliure li és fatal. Hem de tornar.

No em canso de llegir els Assaigs de Montaigne. Hi passo hores i hores de la nit, al llit. Em fan un efecte plàcid, sedant, em donen un repòs deliciós. Trobo Montaigne d'una gràcia gairebé ininterrompuda, ple de continuades, inesgotables sorpreses. Una d'aquestes sorpreses prové, em sembla, del fet que Montaigne té una idea molt precisa de la insignificant posició que té l'home sobre la terra.

Hi ha dies que plou. Sentir, del llit estant, caure l'aigua del teulat en la cisterna del jardí és molt agradable —tant com un soporífer.

Al vespre, al llit, torno als Diàlegs de Plató. Quina meravella! A la matinada canten cinquanta galls desorbitats, indecents, però no puc apagar el llum. La força de suggestió és tan viva, tan fascinadora, que de vegades penso que un dia fatalment, trobaré Sòcrates al carrer. Això potser no passa amb cap altra figura de la història de la cultura. ¿Com és possible suggerir tantes coses en tan poques paraules, d'una manera aparentment tan simple?

A l'hora baixa, des d'una determinada finestra, veig un ramat de xais menjant l'herba del cementiri vell. Hi ha un clap de petites flors blanques —caps blancs— com si hi hagués, a sota, alguna criatura enterrada. Més enllà, els camps d'herba semblen tremolar de fred.

Nit clara, viva, dins d'una volta vítria.

Azorín. És un gran escriptor; he llegit una bona part de la seva obra. És delicat, sensible, fabulosament elegant. La seva manera d'escriure és senzilla, clara, diàfana. No té mai cap caiguda en el recargolament de la frase tradicional castellana — en la voluta castellana. En aquest sentit, el residu retòric, en Azorín, és sempre petit. Es podria establir una comparació entre l'estil d'Azorín i el de Pérez de Ayala. Ayala és l'escriptor posterior a la generació del 98 que ha tornat, d'una manera més directa i explícita, a la frase tradicional castellana. Ayala se salva, sempre, però, perquè sota d'una estructura retòrica, de vegades molt espessa, hi ha un dialèctic d'agudesa màxima. Des del punt de vista de l'estíl, Azorín i Pérez de Ayala són antipòdics. Ayala escriu el castellà tan bé com Castelar — considerant Castelar com un dels últims representants del segle d'or de la retòrica castellana, un enorme escriptor formal desproveït del més petit interès humà. Azorín s'ha inventat un idioma que del castellà només en té les paraules, ha demostrat ésser totalment impermeable a la retòrica de guix, molt cargolada, a la construcció tradicional de la frase castellana. La llengua que maneja Azorín és absolutament personal. L'esforç que ha fet aquest escriptor és literalment impressionant.

Ara: si Azorín no és un escriptor retòric, és en canvi un escriptor estàtic. Les figures, els paisatges que ha donat, són estàtics. Són figures, són paisatges, embadalits en ells mateixos, immobilitzats.