Edicions La campana (Barcelona), 1992
Ha arribat el fred. Inesperadament, a la tardor. A fora, «un ponent tardoral, cardenalici». Ell, l'oncle Joan, de figura enorme —sempre l'hem vist com un home gran, consistent— seu en un racó del living. A la tauleta del costat del «silló», o fauteuil, anatòmic, hi té el telèfon, i el Fabra, i una versió de Thomas Mann. Fuma ros, però el recordo quan fumava amb pipa i tenia sempre el seu gos Camús als peus. Un gos intel·ligent, sense els fums dels cancerbers mítics. Sembla ensopit, l'oncle. Com si badés. O com si divagués. Ja se sap, però, que sol crear espais aptes per a la paraula. S'enerva, de cop. Em mira amb ull sorneguer, amb aires de complicitat. Potser per comentar-me el darrer homenatge a Marià Manent. I em mira, una mica vençut, conscient que n'arrossega molts, d'anys i d'hores amargues i d'ensurts «patriòtics». [...]
Em diu que són uns potiners. S'indigna amb l'enterrament que han fet a l'Espriu. «Amb l'Espriu ens passàvem moltes hores penjats al teléfon. S'hauria indignat, ell que era agnòstic, amb una missa amb tants capellans!» Fa una pausa. Calla.
Se li il·luminen els ulls, se li transfigura la cara, quan entren les nétes. El saluden, juguen amb el gos, que les segueix. I se'n van. La màquina de xerrar de l'oncle Joan ja s'ha posat en marxa. Ara arriba el torn dels renys. Em mira fit a fit. (Els ulls severs de l'Oliver, que sempre mirava tothom de cara, sense falses humilitats, sense fugides protocol·làries, eren temibles). Diu que no entén els silencis del PSUC, l'acceptació tàcita de la monarquia, l'Estatut, el retorn d'un personatge com Tarradellas, que s'havia cruspit el patrimoni de la Generalitat. [...]
Torna a callar. Pregunto que què hi ha d'un projecte d'estrena teatral. Canvia de cara. Diu que no n'està segur, que no es vol fer il·lusions. «Ja saps que em sento, per damunt de tot, un home de teatre frustrat!» Ric i em fixo en l'esplèndid ram de roses que hi ha al damunt de la taula gran. Se li humitegen els ulls: «És la Montserrat Aymamí. D'ençà de l'homenatge del Romea, me'n porta sovint, de flors...» Se li trenca la veu. Que se li recompon, de cop, quan torna a parlar de les eleccions properes...
... surto de la Travessera de les Corts quan ja es negra nit. Penso: en té vuitanta i molts... i s'aguanta, lúcid, enèrgic, disposat a l'autocrítica, ferotge en els judicis, barbablanc, profètic, assegut, amb gos als peus, una dona que li suporta els mals humors, una filla i unes nétes que l'adoren..., uns carpetots plens de papers que algú, diuen, li està ordenant. Es viu, joveníssim, si fem cas dels projectes que encara té pendents.