El mas dels casaments

Tres peces curtes

La Gent del Llamp (Tarragona), 1994

Una d'aquelles màgiques nits d'estiu ...

Autor: Josep Antoni Baixeras i Sastre
Pàgines: 13-14

Una d'aquelles màgiques nits d'estiu — fácil de datar, altrament, per la raó que diré—  formaven part del menú del sopar caragols i conill. D'entre els invitats, dos personatges hi feien especialment honor, i ens honoraven: la Maria Aurèlia Capmany i el Jaume Vidal Alcover. No sé qui dels altres comensals havia fet córrer ja que «allò» podia molt be ésser que es tractés d'un autèntic viatge de nuvis. De fet, cap dels dos personatges suara esmentats, en tota la nit no va fer res per desmentir-ho. En tot cas, saltava als ulls que el vol nupcial, si «d'allò» es tractava, no els llevava la gana i les closques de caragol s'apilaven als plats en altes i fràgils estibes fins a semblar que s'establia competició.

Molt més tard hem sabut que la visita del Vidal i la Capmany al Mas va contribuir, si més no, a fer-los prendre una decisió d'importància, no solament per a ells, ans per a la Comarca: muntar-se un pis a Tarragona i, pel que fa al Jaume, incorporar-s'hi, a la ciutat i a l'elemental vida universitària que la Ciutat estrenava. Vist el que això ha significat per a la, fins aleshores, neulida vida cultural tarragonina, si els caragols, per comptes de caragols, haguessin estat llagostins, i el vi del Sindicat de la Selva, Chateau-qualsevol cosa, i això, cada setmana a partir d'aquella data fins avui, la Comarca encara hi hauria seguit fent un bon negoci.

Qui sap si aquella vegada, menjant-se el conill amb salsa, dins la nit apelfada i tèbia, encerclats d'amics vells i nous, a prop l'un de l'altre, aplegant amb un fabulós estalvi al seu llampant tresor d'amor, tresorets de nous afectes, no va venir-los, no va venir-li al Jaume la folla idea d'aquell pobre vell antic: « - Oh déus!...

...puix que hem passat els anys en concòrdia, que una mateixa hora se'ns endugui tots dos i que jo no vegi mai la pira de la muller ni hagi d'ésser jo sepultat per ella...»

I la casa de Tarragona, a les Coques, davant l'altre temple, el cristià, podia haver estat un bell indret per a l'acompliment del vot. A prop de l'alzina que ja hi ha, veure-hi créixer, un dia ben remot, a l'avenir, el tell i una altra alzina.

No fou així.

Però si volem recordar-los junts, representant ells, ara tan solament en el nostre cervell, l'escena dels vells amants, al Mas dels Casaments, una bella nit d'estiu, això serà un bon record: aleshores, allà, si més no, res de mesquí no els acompanyava.