Edicions 62 (Barcelona), 1985
TERCERA ELEGIA
A Pere Calders. En aquesta Elegia es fonen les meves experiències dels camps de concentració d'Argelers i d'Agde. L'arbre condemnat —un auró tendre— creixia al camp d'Agde, part dedins de les filferrades, com un refugiat de la naturalesa que hagués estat dut allà per un error absurd. Poc després d'haver-se omplert de refugiats el camp, l'arbre quedà sense fulles i sense branques, i l'endemà àdhuc el tronc havia desaparegut, arrencat de la terra qui sap per quin furor humà o incomprensible necessitat. Però a l'altra banda de la filferrada, molt a prop, a ple camp, creixien altres arbres... Vivíem en el reialme de la sarna i les llenties, a la riba del mar d'Homer, com he dit en un altre lloc, referint-me al camp d'Argelers. El d'Agde es trobava a poca distància del mar, i en dies clars hom podia veure, cap al Nord, la Sète del Cementiri marí de Paul Valéry.
En aquesta Elegia l'allau al·lucinatòria envaeix la paraula en estat febril. Idees, imatges, sentiments i crits hom diria que sorgeixen de l'exasperació d'un vast esperit socialitzat per la tragèdia, no del jo emocional del poeta. Passat, present i futur es mesclen i conformen per a formar un tumultuós cabal que, malgrat tot, desemboca a l'esperança, més enllà de «la caiguda dels cossos». El tema de l'amor, que s'inicia en la part III, es desenrotllarà més endavant, en la Cinquena Elegia. L'Amic era Pere Vives, present també en la meva novel·la Crist de 200.000 braços. Vàrem estar junts a Agde durant tres mesos, fins que jo vaig sortir cap a la llibertat i la vida i ell cap a la seva terrible mort: assassinat per mitjà d'una injecció de gasolina al cor a la infermeria del camp de concentració de Mauthausen, el 31 d'octubre de 1941.
La visió dels Dotze, amb què acaba aquesta Elegia, està més a prop de l'esperit simbòlic del poema d'Aleksandr Blok del mateix nom que dels dotze apòstols de l'Evangeli.
Tercera elegia (fragments)
...I en els feroços camps el sofriment collia
les patates de ferro de milions de punys.
I
L'arbre estava condemnat. Sol. Entre milers d'homes,
les fulles verdes estrafeien una vergonya riallera.
Hi havia una herència de dies amargs penjada del cel
incorrupte d'abril.
Algú saludà l'hora nova escopint damunt la calcigada sorra.
Ningú no posava fruites rodones a les mans dels qui ja no
podien sirgar la cançó.
El dia era una testa de lleó enterrada en la calç i el món havia
tancat els seus camins amb ordres d'un regne de gel
i acer.
El nom pur dels heliotrops tremolava al cim del nostre
odi,
i era fàcil de promulgar les lleis de la innocència damunt
la nostra pell sarnosa.
El preludi dels matins brillava com una bresca eixuta. [...]
Voldria plorar però no ploro.
He perdut el riu que cantava dins el meu cor. No ploro.
Un aire, una pols, una terra, potser... No puc plorar.
Estimeu-me! El dia porta bastó de convalescent i vol
anar a jugar amb els óssos de la boira.
En algun lloc la lluna dorm sota els ponts.
Estimeu-me! Salveu-me!
No sóc ningú, no seré ningú mentre no pugui ensenyar
als homes espellifats a estimar les estàtues i els
miosotis.
Aquí la flama de l'esperit és un record vague, una
història perduda, una arruga fossilitzada.
Els tirs i l'espasa podrien conviure aquí
amb els cérvols blancs i les llanternes, les casulles i
l'àlgebra del no-res.
Els meus ulls sense territori,
els meus punys amenaçant les llunyanes cúpules que
menteixen amor, amor, amor;
el patriarca palúdic, les runes gòtiques i l'Anyell
no poden tornar-me la fe dels arcs, la caritat de les
aigües, l'esperança dels solcs.
Però aquí em sento el camarada dels sols no nascuts,
i amb les meves mans escorxades i la meva llengua de
cendra,
us invoco, oh rams de llums dures, tambors nocturns
del Pacte, boca aixafada de les fonts!
No ploro, no sé plorar, no puc plorar.
Voldria assotar la sorra amb serpents d'aigua, riure
amb els raucs de les granotes, confessar-me als
violins.
Aquí, en aquest camp, oh lluny dels arbres!,
en aquesta pols beduïna,
voldria poder donar una ànima al crit de l'home,
sembrar de parpelles tots es cingles del món,
cantar en els arxipèlags de nard de la innocència,
anar-me'n per sempre vestit de blat, cap als vents i els
somnis que no cremen.
Estimeu-me! Us salvaré de la petita mort en la rosada!