Del Canigó a l'Aneto

Pagès Editors (Lleida), 2002

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Pàgina: 169
Indret: Estany d'Engolasters (Escaldes i Engordany, les)
Diuen que aqueix estany alguna hora no hi era i que en son lloc s'aixecava un poble [...] Una dona d'Engolasters havia pastat, i justament acabava de ficar la pasterada al forn, quan veus aquí que trucà a la porta un pobre demanant-li un bocí de caritat per amor de Déu. “Déu vos ne do”, respongué la dona; "acabo de ficar lo pa al forn i no resta una engruna al calaix". "Ja ho crec", respongué lo pobre, "que no teniu una engruna al calaix; mes resseguiu, si us plau, la pastera, i de les remàstegues que hi arreplegueu feu-me'n un panellet, que Déu vos ho pagarà". I la dona ho féu aixís [...], i engruna d'ací i engruna d'allà féu un pa gros i bonic com los altres [...]. “Bon home, no serà pas per vós. Si n'ha sortit un pa com los altres!”. "Bé: guardau-vos aqueix pa", digué el pobre de Jesucrist, "repassau encara la pastera i feu-me un panet de remàstegues que encara hi trobareu!" La dona ho féu aixís, prometent- li lo panet que en sortiria. Mes al veure que era més gros de lo que esperava, se repensà i l'hi tornà a negar [...]. "Quedau-vos lo segon pa que m'havíeu promès, però donau una altra escombrada a la pastera!” [...] Tal dit, tal fet [...] i n'isqué un pa més gran i més bufó que tots los altres [...]. “¿Aqueix serà per a mi?” I ella respongué asprament: “¡Aqueix no!” Mentres deia aquesta paraula [...] se sentí un tro sec i esquerdat, acompanyat d'un fort terratrèmol. Lo pobre de Jesucrist havia desaparegut del portal, i en son lloc se veia entrar una gran ona d'aigua [...] L'aigua anà pujant, pujant, i la casa del forn i totes les del poble amb ella anaren baixant, baixant, fins a colgar-se i perdre's en lo pregon del que és avui encara estany d'Engolasters.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Pàgina: 168
Indret: Sant Cristòfol d'Anyós (Maçana, la)
[31 d'agost] L'endemà, ribera avall, me n'aní a Sant Julià de Lòria. Les capelles que vegí vora el camí no tenen res de particular, sinó lo ser signes evidents de la gran devoció dels andorrans.
A esquerra, sobre un turó, ne vegí una dedicada a sant Cristòfol. Darrera d'ella està penjat lo poble d'Anyós, on residia el pare Junoy. Més avall d'on embranquen los dos Valiras seu, entre tarters, com una jaia que pren lo sol, Andorra la Vella.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Pàgina: 168
Indret: Casa de la Vall (Andorra la Vella)

Més avall d’on embranquen els dos Valires seu, entre tarters, com una jaia que pren lo sol, Andorra la Vella. Ses cases en general estan més emblanquinades. La [Casa] de la Vall té una inscripció sobre la porta, un matacà que hi dona, sota la barbacana, una tronera a sol ixent. S’obre amb una clau de dos palms de llarg; l’interior dels baixos està partit en corts de bestiar. Se puja per una ampla escala, a la sala del Consell i a les laterals. La capella és dedicada a sant Ermengol. La cuina és lo que guarda més lo caràcter; fent-se mirar los clemalls enormes, on se pot rostir un vedell.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Pàgina: 171
Indret: Ermita de Meritxell (Canillo)
Mitja hora més amunt [d’Encamp] està Meritxell, poble de vuit o dotze cases. La de més amunt és l’ermitatge famós de la Reina d’Andorra. Lo camí passa per damunt, a unes cinquanta passes; lo Valira, per davall, a alguna distància. Lo temple és ric, mes tot hi és modern; res parla del temps passat, sinó la Verge. Volten la capella verdosos prats, que es continuen vora avall i amunt de la ribera en casi totes les valls.  
Un quart d’hora amunt se troba Prats, sufragània de Canillo. Son altar major, dedicat a sant Miquel, és gòtic, i, segons me diuen, germà del de sant Joan, capella de l’altra banda de Canillo [a Caselles]. Aquest és dels més bonics que he vist. La vida del deixeble estimat de Jesús està pintada en petits retaulons de gran bellesa de dibuix i de colors, i sobretot d’assumpto. També hi vegí una senzilla creu, d’algun valor arqueològic.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Pàgines: 173-174
Indret: Cercle glacial dels Pessons (Encamp)
Pessons [6 d’agost?] 
Per anar-hi partírem de Soldeu, a les set [9] del matí pel camí del port d’Envalira, fins que s’aparta de la ribera. L’atravessàrem un tros amunt, i per sa banda esquerra anàrem pujant la costa que s’adreça davant del primer estany. Tota eixa ribera és hermosa, aglevada i, en gran part, especialment en l’altra banda, plantada de pins, que tenen a sos peus una catifa de rododèndrums. De conreu, sols n’hi en esta banda, i s’aturen a les bordes de Soldeu.  
Arribats al primer estany, que és regular, anàrem seguint lo torrent de més a migdia, que passa remorejant per sota un tarterar mig aglevat; més amunt se mostra un bocí, deixant aturar un moment ses aigües a la llum del dia, mes no arriben a formar estany. Més amunt hi ha un altre i altres biots. 
Pujàrem al serrat que, des del mig de tots, domina tots los estanys, i vegérem lo més llunyà, que és petit. Baixàrem per l’altra branca del riu que volta el turó, i no trigàrem a veure un estanyol al capdamunt de la vall, un de gros més a la vora i un altre davall. Baixàrem amb les aigües del riu, que, com a l’altra banda, van d’estany a estany, i no trigàrem a veure’n un d’enorme, forcat, per avançar-se al seu interior, una península rocosa. Més avall ne vegérem un o dos més, i los deixàrem. 
Los tarterars que se té que atravessar per visitar-los, que umplen de la vall tot lo que no és estanys, agualeixen lo plaer de veure’ls. Cabalment, les serres del voltant no ensenyen al viatger més que tarters, més secs i tristos que els de la vall, puix en esta hi ha alguns pins, molts talabards i algun clap de gleva amb què cobreixen sa nuesa les pedres valirenques, que allí tenen, sense dubte, sa més abundant pedrera, puix tot allò és granític, com allí té origen lo Valira. 
Tornàrem per un camí més dret, des dels estanys passant al puig de Pessons, sota l’estany de Covils —que no vegérem— al bosc de Soldeu, i baixàrem a les bordes.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Pàgina: 168
Indret: Sant Miquel d'Engolasters (Escaldes i Engordany, les)
L’endemà pugí a Engolasters. Lo camí des d’Escaldes a Sant Miquel està marradejant entre prats d’on brolla l’aigua, i ombrejat en sa gran part, de polls i saules. Sant Miquel és una església verament antiga, de pedres petites bastida. S’hi entra pel costat, per un pòrtic senzill. L’altar era bo, mes està retocat, i, encara que fa bon efecte, ha perdut l’estima.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Pàgines: 168-169
Indret: Estany d'Engolasters (Escaldes i Engordany, les)

Un quart amunt, sobre uns conreus i sota un serradell emboscat de pins, s’allarga l’estany, d’uns sis-cents passos de llarg i d’uns dos-cents d’ample. Dintre, s’hi veuen grossos pins, amb branques i sense. No és de molta fondària; hi abunden los barbs. Un pagès me diu que en pocs anys s’és abaixat de deu palms. [...] 

Diuen que aqueix estany alguna hora no hi era i que en son lloc s’aixecava un poble. [...] En un altre temps, diu que els pastors de les Escaldes que pasturaven el bestiar en sa vora i els llenyataires d’Encamp que exsecallaven els pins que l’ombregen per la banda de sol ixent en dies de tempesta sentien al fons de les onades una veu fonda que deia: «Feu caritat als pobres de Jesucrist».

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Pàgina: 167
Indret: Pic de Casamanya (Ordino)

Lo 30 d’agost, amb lo senyor rector i el vicari d’Ordino, mossèn Areny, don Josep [de Riba] (Rossell), secretari del síndic, pujàrem a Casamanya, seguint la riera d’Ensegur [de Cegudet], i, des de coll d’Ordino, seguint cap al nord lo fil de la serra. Des del cim, que és sens arbres, mes aglevat, me fiu càrrec de la doble vall formada per lo doble Valira, mare que ha format i alimenta aqueix hermós país, enclavat en un racó de Pirineu. Eixa cordillera forma un cèrcol, tancat per totes bandes sinó per deixar sortir les aigües en Arduix. En la figura i en los fets és una fortalesa, amb ses torres avançades, ses troneres, ses guaites, que la separen de sos voltants. 

Des de Casamanya se veuen, sobretot, les serres d’Andorra, dels Meners i Serrera, i tot lo rengle de cimes pirenaiques, fins a les que la clouen per migdia: la d’Enclar —és la que mellor se veu—, les de Bescaran i Meranges, Salòria, Rubió, i, per la portella del Valira, les serres d’Organyà i Montsec. Fontargent, pel NE, se veu al cap d’una serra ben dentada i aspra, darrere la qual torregen los cims de Carlit i les muntanyes de l’interior de l’Arieja.

Autor: Caterina Guerrero i Ubach
Pàgina: 167
Indret: Pic de Casamanya (Ordino)

Brunyit amb foc d’aurores alça la mirada
al zenit resplendent... immers en claredat,
a sota la gebror, Déu el cor li ha il·luminat,
i enlaira en son esment els flocs de la nevada.

A l’abril, dels poblets la neu se n’és anada
i la carena vessa lluentors al prat,
badant-se en poncelles cobeja llur esclat
—per heure’n flors i estels, roman tot l’any gebrada.

Eixint de la blancor la llum de ses pupil·les,
dibuixa els tombs de l’ombra de les Valls tranquil·les,
i festeja en clapers, vellets al seu llindar.

L’airecel enllumena somnis de natura,
enflama llosades, a dins es transfigura,
—té un reflex de vellor en flames de la llar.