Edicions de la Paraula Viva (Barcelona), 1975
Apel·les Mestres vivia en una torreta amb jardí, un petit jardí, un pretext de jardí, al Passatge Permanyer. Al terrat, continuació del jardí, hi tenia testos amb flors. Hi abundaven les hortènsies, com a Saint Jean de Luz. (A Biarritz, tal vegada per influència de la catastròfica emperadriu Eugenia, muller del catastròfic Napoleó III, hi regnen les camèlies.)
Un dia Apel·les Mestres t'ensenyà una aranya grossa i peluda, que el poeta criava com altres crien canari. Et semblà francament repugnant que hi hagués qui pogués tenir cura amb tant d'amor d'una aranya, misteri que possiblement un psicoanalista deixeble de Freud hauria pogut explicar. Avui ja no ho trobes estrany, car has descobert un animal mes repugnant que l'aranya: l'home.
Apel·les Mestres, alt, magre i recte com un fus, escrivia i dibuixava dret i no assegut com la majoria. La seva cambra de treball o estudi tenia una finestra oberta al jardí. Apel·les Mestres, francòfil, havia escrit uns versos abrandats: No passaran, eslògan que veuràs reprès quan la guerra d'Espanya, però l'enemic passà com passaria després a Espanya. Es veu que els soldats sempre tenen la mania de fer quedar malament els poetes. [...]
Apel·les Mestres, a més de lluir davant teu l'art de domesticar aranyes, et dedicà un exemplar del poema Liliana, però et digué que li n'havies de pagar la meitat del preu: set pessetes i cinquanta cèntims. No te'l podia donar del tot i te'l donava a mitges. Aquell gest en un artista que estimaves et féu un efecte deplorable, et semblà més digne d'un comerciant que d'un artista; d'un comerciant que et digués:
—A vós, com que sou amic, us faré un preu d'amic.
Sabies que Apel·les Mestres no era pobre i el seu gest, que no gosaves de qualificar de gasiveria, et semblà tan absurd i estrafolari —tan absurd i estrafolari com el de voler domesticar una aranya —que mai no has sabut explicar-te'l. O tal vegada has defugit obstinadament l'explicació per no rebaixar el poeta.
Joaquim Borralleres era un home de rostre pàl·lid i hermètic, d'ulls que ja tenien bosses, de mirada apagada. El seu somriure tan sols era un esbós de somriure. Feia l'efecte d'un home que s'avorreix per tot arreu: a l'Ateneu, al teatre, al cafè, a la taula, al llit. Et semblava, tal vegada perquè no hi tingueres un tracte massa seguit, un home fred —¿fred per timidesa o per indiferència?— sempre un xic al marge dels altres. D'una gran correcció, de moltes i bones lectures, tenia el bon gust de mai no actuar en divo, paper que deixava als seus companys de «penya», sobretot a Pujols. (El juliol de 1939, data gloriosa, el retrobaràs després de molt temps de no veure'l. Ben vestit com sempre i no disfressat de proletari com molts, alguns falsos senyors, ho haurà perdut tot gràcies a la beneiteria demagògica de certa mena de galifardeus que sempre agafen el rave per les fulles i, com si no hagués passat res, serà l'home fred i apagat de sempre. Ni un plany. Ni una protesta.) D'ell no en saps cap malifeta, cap bandarrada, cap vilesa, i això és el millor que podem saber d'un home, amic o no amic.
Crec que era metge, però no sé si exercia. Em sembla que no. Fred amb tothom, també ho era amb les dones. En elles, no obstant això, feia molta impressió. Amelia Meyer, una de les de més luxe, n'estava enamorada.
Una altra nit el dugueres a l'Edèn, que era el music-hall de més prestigi, el més important —poc temps després ho fóra el Principal Palace, instal·lat al que havia estat Teatre de la Santa Creu amb Robrenyo i després Teatre Principal amb Margarida Xirgu— i tenia un passat de melodrama i fulletó: l'havien freqüentat els valents d'ofici —el «Nel·lo», o sigui Manuel Comte, que vivia a Gràcia; l'«Aragonès»; altres de més ínfima categoria; hi havien mort a una de les germanes Conesa.
A l'Edèn es jugava fort i es sopava bé i ben acompanyat. A l'Edèn hi havies conegut Mir i Miró, advocat i regidor radical que tenia el que no tenien molts altres regidors radicals o no radicals: sabia vestir bé, sabia ser correcte, sabia ser senyor, virtuts que molts desconeixen —entre ells un altre regidor radical d'aquells temps, Lluís Callen, veí d'Apel·les Mestres— i que feien perdonables les seves funcions edilícies. Mir i Miró era un dels habituals de l'Edèn que sempre estava més ben acompanyat. I tal vegada, per francofília, les seves acompanyants eren gairebé sempre franceses.
L'amo de l'Edèn es deia Buxó, però tothom li deia «El Nano», malgrat que no era tan baix com per fer de la poca alçada motiu que, d'una esgarrapada, esborrés el nom. Més aviat petitó, gairebé calb, li restaven uns pocs cabells negres que pentinava amb curosa simetria. Els ulls eren també negres i de mirada esmorteïda, apagada, poc intel·ligent. La faç tenia la grogor malaltissa de tots els que viuen de nit i una expressió d'ensopiment, de tedi, que feia veritable angúnia. Mai no l'havies vist somriure. Potser no en sabia. Potser aquell pobre home de tipus tan impersonal era l'home que no sap somriure i aquesta falla li donava personalitat. Enmig de la plebea, de la gruixuda alegria del music-hall —els esgarips de les cupletistes, el picar de peus de les ballarines, la musiqueta xarona de la petita orquestra, els crits, les rialles i, més d'una vegada, els brams de la concurrència—, Buxó feia la impressió de ser l'home més ensopit del món. No el més trist, car la tristesa és un sentiment d'animal superior: el més ensopit, car l'ensopiment es el tic de l'animal inferior.
La «penya» del Cafè Espanyol del Paral·lel no era una «penya» literària —diguem-ne literària— com la del Bar del Centro. Era, però, tant o més pintoresca que la del Bar del Centro. El Cafè Espanyol, massa gran, massa ple de llum, massa ple de gent, era el lloc menys propici per a una «penya» com les que a tu, en aquells temps, t'agradaven. Després no te n'agradarà cap, i els Cafès, excepte els solitaris, et semblaran llocs perfectament desagradables, safareigs on els homes hi perden el temps xafardejant com les dones.
Per massa gran i per massa ple de gent i de crits mancava d'intimitat. Com si els crits no fossin prou, hi havia música: una petita orquestra dirigida pel pianista Vilalta, gros, vestit de negre i amb un bigoti molt frondós de municipal. La concurrència, si el que tocava la petita orquestra era del seu gust, en lloc d'aplaudir repicava amb les culleretes i els platets del sucre damunt del marbre de les taules.
Apel·les Mestres vivia en una torreta amb jardí, un petit jardí, un pretext de jardí, al Passatge Permanyer. Al terrat, continuació del jardí, hi tenia testos amb flors. Hi abundaven les hortènsies, com a Saint Jean de Luz. (A Biarritz, tal vegada per influència de la catastròfica emperadriu Eugenia, muller del catastròfic Napoleó III, hi regnen les camèlies.)
Un dia Apel·les Mestres t'ensenyà una aranya grossa i peluda, que el poeta criava com altres crien canari. Et semblà francament repugnant que hi hagués qui pogués tenir cura amb tant d'amor d'una aranya, misteri que possiblement un psicoanalista deixeble de Freud hauria pogut explicar. Avui ja no ho trobes estrany, car has descobert un animal mes repugnant que l'aranya: l'home.
Apel·les Mestres, alt, magre i recte com un fus, escrivia i dibuixava dret i no assegut com la majoria. La seva cambra de treball o estudi tenia una finestra oberta al jardí. Apel·les Mestres, francòfil, havia escrit uns versos abrandats: No passaran, eslògan que veuràs reprès quan la guerra d'Espanya, però l'enemic passà com passaria després a Espanya. Es veu que els soldats sempre tenen la mania de fer quedar malament els poetes. [...]
Apel·les Mestres, a més de lluir davant teu l'art de domesticar aranyes, et dedicà un exemplar del poema Liliana, però et digué que li n'havies de pagar la meitat del preu: set pessetes i cinquanta cèntims. No te'l podia donar del tot i te'l donava a mitges. Aquell gest en un artista que estimaves et féu un efecte deplorable, et semblà més digne d'un comerciant que d'un artista; d'un comerciant que et digués:
—A vós, com que sou amic, us faré un preu d'amic.
Sabies que Apel·les Mestres no era pobre i el seu gest, que no gosaves de qualificar de gasiveria, et semblà tan absurd i estrafolari —tan absurd i estrafolari com el de voler domesticar una aranya —que mai no has sabut explicar-te'l. O tal vegada has defugit obstinadament l'explicació per no rebaixar el poeta.
En eixir del bany et dugueren al Centro: una mena de rotonda on convergien les galeries de la casa i en mig de la qual hi havia una mena de quiosc vidrat i, engabiat dintre del quiosc, un funcionari que et demanà el domicili, nom i cognoms, lloc i data de naixença, professió, estat civil. Després, com que es veu que amb allò no n'hi havia prou, t'escorcollaren —operació que et semblà francament denigrant— i et prengueren els diners que duies. Per finalitzar l'amable cerimònia et preguntaren si volies cel·la de preferència. Tu, que no sabies de què anava, que no sabies què era cel·la de preferència, digueres que no, que no calia que es molestessin. No t'explicaves aquell tracte que creies de favor i en el fons temies que el tracte de favor et fes mal veure dels altres estadants de la casa. La teva negativa tallà en sec l'amabilitat del funcionari, que ordenà a un subaltern:
—Llévenle al gabinete antropométrico. Y después al 545, Quinta Galería. (O tercera, no ho recordes bé.)
Al gabinet antropomètric? ¿Per què fixar un escriptor? Si no és pel goig sàdic d'humiliar-lo, quina utilitat té fitxar un escriptor? Comprens la necessitat de conservar les fotos de cara i de perfil i les empremtes digitals del lladre i de l'assassí, però les de l'escriptor? És una estupidesa, una cruel estupidesa.
(Temps després t'enorgulliràs de la teva fitxa antropomètrica, car per les presons d'Espanya no hi han passat tots els delinqüents, però sí els homes més dignes, els de la més alta, més íntegra i més insubornable dignitat.)
Els galápagos era una mena de plaça de braus de reduïdes dimensions, murs molt alts i compartiments de traçat rectangular. En cada compartiment hi tancaven set o vuit presos que així que es veien lliures de la companyia del guàrdia es posaven a caminar amunt i avall a grans gambades i a parlar adeleradament i a crits.
Arrambat al mur, contemplaves amb neguitosa estranyesa aquell neguitós gambadejar, escoltaves aquelles neguitoses converses. No aconseguies explicar-te semblant brogit, que t'atordia i marejava. A poc a poc, però, te l'explicares: els malaurats es passaven sols i tancats vint-i-tres hores i mitja cada dia i aquella mitja hora de passeig matinal, massa matinal, era el seu únic esplai. Per al pobre ésser que no sap estar sol la reclusió deu ser espantosa. A tu, en canvi, la solitud sempre t'ha estat plaent, malgrat que aquesta afirmació pugui semblar gratuïta als que creuen conèixer-te.
A la cerveseria Moritz hi anaves els dijous a la nit, de deu a dotze, perquè s'hi reunia la colla dels de la revista De Tots Colors. En recordes, a més de Joan Oller i Rabassa i Bartomeu Baxaries, Joan Matamoros, Narcís Perbellini i Rossend Llurba, que llavors feia teatre i escrigué una bona comèdia i després es dedicà amb èxit al cuplet català. Joan Oller i Rabassa, sempre calmós i somrient, per elemental correcció i bonhomia, mai no s'exaltava. Bartomeu Baxaries s'exaltava per un tres i no res. Oller i Rabassa era el director de la revista i Bartomeu Baxaries n'era l'impressor i editor. Cada nit de dijous us reuníeu en el pati d'aquell vell Can Moritz que un dia, sense rejovenir-se massa, esdevindria Restaurant Pàtria.
Alguna nit venia Narcís Oller, pare de Joan, i alguna vegada venia acompanyat de Miquel dels Sants Oliver.
Sempre has sentit gran respecte envers aquells dos grans escriptors —respecte i agraïment— que t'havien fet l'honor de distingir-te. Avui, que ja són morts, que ja han entrat a formar part del món dels teus fantasmes, perviuen el respecte i l'agraïment que saberen despertar en tu.
Dius que són morts? És cert i no ho és, car tan sols moren d'una manera definitiva i total els mediocres, els de personalitat postissa i manllevada.
Miquel dels Sants Oliver, alt, gros, bon xic calb, imposant, calmós, t'orienta en l'estudi de la Revolució Francesa, que coneixia tan bé a fons, i que serà, temps a venir, una de les teves passions, un dels aspectes més accentuats de la teva obra d'escriptor i et valdrà l'amistat d'Edouard Hérriot. (La de Romain Rolland la deuràs a Beethoven.)
Narcís Oller: menut, secardí, amb la faç expressiva i arrugada, t'assenyalà camins a seguir, t'orientà en disciplines literàries, maldà vanament per a extirpar de la teva prosa els gal·licismes.